dilluns, 11 de setembre de 2017

MÚSICA DE L' ESTIU 2017

Foto de Maren Klemp
Aquest ha estat un estiu molt especial i també molt musical. Aprofitaré per posar no només les cançons d' aquest estiu sinó també les de tot l' any i algún record de fa temps.
Aquestes vacances les ha marcat l' acabar una nova novel.la i més endavant anar de viatge a Coventry, Londres, Gales... Aquesta és la música d' aquest any en que durant una setmana vaig anar a un concert cada dia i després tot va ser visitar llocs plens de màgia i misteri.


Qntal: Verdes amigo. Aquesta és la cançó del meu estiu. El fabulós grup Qntal ja m' ha fascinat altres vegades amb la seva música experimental amb aires medievals... Aquesta vegada jo em trobava en un estat d' èxtasi després de sortir del concert de James Rhodes al festival de Peralada. En el llarg viatge en cotxe i va haver més música i em va deixar fascinada la peça que ve a continuació amb el seu aire místic. Vaig veure l' emissora i l' hora que era i vaig preguntar per mail a Ràdio 90 quin tema era el que havia sonat aquell dia en aquella determinada hora. Van ser molt amables al respondre'm que el tema era aquest: Vedes amigo. La cançó marcava un abans i un després en les vacances, la setmana de concerts i la ràpida anada a Anglaterra després.



Sempre he dit que l' art m' ha salvat la vida (i me la segueix salvant). Molta gent amb ben poca sensibilitat és incapaç d' entendre això. Sense passió ni enteniment cap a les arts molts no comprenen que l' art m' ha donat raons per seguir endavant en els pitjors moments de la meva vida. Estic en aquest món per escriure, fer música, actuar... L' art ho és tot per a mi. Fa pocs mesos vaig trobar una autobiografia terrible de James Rhodes "Instrumental", en la que el pianista relata que la música li ha salvat la vida. Aquest és un cas molt més clar i molt més extrem que el meu ja que la vida de violència que ha patit Rhodes és insuportable. El llibre està escrit de manera que no pots deixar-lo  i comença cada capítol amb una peça musical i una petita biografia del seu corresponent compositor. És un llibre que malgrat tot el patiment que hi ha concentrat és esperançador, el seu protagonista que semblava perdut per sempre surt endavant i fa realitat el seu somni i demostra com tantes altres vegades que l' art salva vides.

Rhodes toca un repertori meravellós i anar al seu concert ha estat una molt bona experiència. Bach i Chopin van ser el luxe de la nit, amb les seves peces plenes de matissos, passió, delicadesa...
Aquí la Chaconne de Bach, una de les peces clau en el repertori de Rhodes.



Gales és una terra de conte de fades. He estat en els seus paisatges de somni i en els seus poblets plens de llibreries. Durant dos dies vaig estar allà allotjada al castell Craig Y Nos que va ser la llar de la gran soprano Adelina Patti. És un castell embruixat, meravellós i amb un petit teatre. En aquest lloc fabulós se sent la presència constant de la cantant. La gent conviu amb els seus animals i la gata del castell, Fifí, blanca i negra  és encantadora. No oblidem però que el castell està encantat i algunes experiències de fantasmes es van explicant. Jo puc dir que algún fenòmen he viscut allà, alarmes de rellotge que es paren soles, bateries que en no res s' esgoten i una estranya silueta a l' habitació durant la nit... Però escoltem la veu d' Adelina Patti cantant Ah non credea mirarti de l' òpera La sonnambula de Bellini. La gravació és molt vella i ella ja no estava en el seu millor moment vocal però podem imaginar-nos que gran va ser la Patti, que segons sembla segueix vivint en el seu castell encantat.



En el peregrinatge per les llibreries de Gales vaig emportar-me un llibre de partitures de Grieg... i entre elles hi ha aquesta peça que tan aprecio: In the hall of de mountain king.


I seguim amb més orgue, una adaptació de la peça de Mussorgsky "A night on the bare mountain". Un ambient terrorífic i molt intens.



I seguim amb més orgue, la "Fanfare for the common man" d' Aaron Copland. Descoberta per casualitat aquest estiu m' ha anat acompanyant en alguns moments.




Ha sonat molt per la ràdio clàssica durant els viatges en cotxe d' aquest estiu entre pobles, ciutats i boscos l' Adagio de Barber amb veus (Agnus Dei). La profunda tristor d' aquesta peça ha servit sempre per il.lustrar les pitjors desgràcies als mitjans de comunicació. Jo la recordo especialment per un moment molt emocionant de "La lletra escarlata" durant un apassionat sermó a l' esglèsia molt ben interpretat per Gary Oldman com a Arthur Dimmesdale.



Al setembre ha estat Queen el grup que més he escoltat. Les seves cançons de lletres interessants, melodies potents i la característica veu del llegendari Freddie Mercury han estat molt presents. Destaco la misteriosa "Bohemian Rapsody" i dos més dels meus temes preferits, "White queen"i "Show must go on," s' ha de seguir endavant a l' escenari i a la vida. Recentment Mercury hagués complert 71 anys si no fos per l' espantosa malaltia que va acabar amb la seva vida. Tot i que molts consideren que forma part de la llegenda, i que va estar bé no veure'l gran i gras (quina frivolitat tenen alguns!), jo en canvi no romantitzo la mort a la joventut. Hi ha qui critica que alguns rockers apareixin grans i amb kilos de més i es parla de decadència... però per a mi la decadència és la d' aquells que no surten mai de l' alcohol i les drogues i no els que ho han superat i han seguit vida i carrera. Jo hagués preferit veure a Mercury de gran, gras o no seguint endavant i regalant més música al públic, tenia molt més per donar. Sense cap dubte, jo preferiria això abans que veure com una maleïda malaltia va consumir-lo. Que qui sap, amb la vida que portava d' excessos i vicis potser tampoc hagués pogut de cap manera viure gaire temps ni arribar a gran però crec que ell no necessitava morir aviat per ser una llegenda. L' art i la vida importen més que la sobrevalorada joventut i la imatge.



I ara la música que ha estat amb mi durant tot l' any i no tan sols a l' estiu. Comencem per Corson. La seva cançó "We'll come again" s' ha fet molt coneguda per un anunci de Lancôme amb Julia Roberts. És una cançó que va pujant d' intensitat i mostra interessants canvis en la veu. Una curiositat.




Aquí tenim la música ambiental d' Almófar que et fa viure un somni d' enigmàtic misticisme. L' àlbum "Aut concilio, aut sense" (2013) m' ha generat moments d' inspiració i a vegades pau. He estat amb aquesta música en boscos emboirats, en palaus encantats... Abans d' estiu ja havia descobert aquesta música.
Ara mateix no surt la referència al youtube però poso un altre àlbum que també és molt bo: in illo tempore.



Inmundus ha estat un bon descobriment d' aquest any, sobretot les peces "Poemia" i "The method learned II." És música ambiental misteriosa, un altre món. Un so a vegades molt relaxant i enigmàtic que m' ha calmat en alguns moments i m' ha fet somiar. Amb aquestes peces sentia que m' apartava de tot i tenia cert consol. Altres àlbums del grup que m' han encantat han estat el terrorífic "Haunted memories" i l' hipnòtic "Insomnia" que m' han estat molt útils de música de fons al meu programa Arkanum.




Vindkaldr també els he descobert aquest any, he escoltat moltíssimes vegades el seu àlbum "Enchantments of old lore". Ambientals amb tocs medievals, tocs còsmics... M' han generat també calma i inspiració sobre llocs abandonats, regnes de contes de fades i temps llunyans. 

                                     r


Canvi d' estil. Em va cridar molt l' atenció aquesta cançó cantada per la potent veu de la India. Es "Mi mayor venganza."  Es tracta d' una ruptura que no provoca infelicitat, tot el contrari. Hi ha qui és millor que estigui lluny, la seva distància és alliberadora i és el millor que ens pot passar. Ho he experimentat. I vosaltres?



Eurielle és una artista que omple la seva música de màgia i sempre amb un aire de llegenda. "Carry me" és un bon exemple.



"The gael" és de la banda sonora "Last of mohicans". Aquesta música de Dougie McLean és molt coneguda. La conec des de fa temps, no és una novetat per a mi però aquest any l' he escoltada molt i no perquè hagin repetit mil vegades la pel.lícula per TV ni perquè estigui en mil recopilatoris. Simplement em venia de gust escoltar-la i vertaderament és normal que agradi tan. És èpica, intensa...




No sóc una fidel seguidora de Moby però alguns dels seus temes m' interessen molt. "Are you lost in the world like me" m' ha agradat molt. Una cançó amb força que indica el món podrit que tenim en que la gent no pensa en els altres i viu enganxada al telèfon i a les xarxes socials, res és de veritat, no hi ha sensibilitat, es trepitja als altres... Sí, jo també estic perduda en aquest món.



I ara un altre canvi d' aquests tan marcats. Los punsetes m' han fet riure amb el seu tema "Opinión de mierda". Sovint recordo aquesta cançó amb la quantitat d' imbecilitats que diu la gent a tot arreu, sense informar-se, sense pensar... fent veure que saben quan no tenen ni idea i tot són prejudicis i arrogància. Està bé opinar i tothom pot encertar o equivocar-se però parlar sense pensar és un tema que cal evitar.


I ara temes molt diferents, música que ja conec des de fa molt temps però que sempre m' ha cridat l' atenció i aprofito ara per posar també aquí.
Als anys 90 estava enganxada a la ràdio buscant un so allunyat de la típica música comercial. Vaig descobrir "Yo la tengo", la seva suau cançó "Demons" em va encisar en un moment, la vaig gravar en casset i la vaig escoltar moltíssimes vegades, moltes d' elles a la nit abans d' anar a dormir i per tancar dies que eren molt estressants.


A la mateixa etapa vaig descobrir també a la ràdio la calmada "Restless waters" de Tortoise i crec qe va anar en el mateix casset que anava omplint de descobriments radiofònics. Realment sents que estàs a l' aigua blava, en un mòn aquàtic molt delicat, amb la llum del sol passant a través de la superfície.


Als anys 90 sobretot estava molt atenta a la música celta i Enya però buscava a la ràdio artistes nous de qualsevol gènere i en trobava. Emissores alternatives que buscava sintonitzar a l' atzar em van donar unes quantes satisfaccions i en els millors casos podia gravar-les. La cançó que ve ara però, no la puc situar en els 90 com l' època en que la vaig descobrir, simplement és una cançó antiga que sempre ha sonat a tot arreu i com que m' agrada i aquest any ha sonat en publicitat la posarem també a la llista.
Otis Reading i "(Sittin' on) The Dock of the Bay. Tothom la coneix probablement, és agradable i amb bon ritme, aquí la tenim, sempre ve de gust escoltar-la.


La música és una part imprescindible de la meva vida. No n' hi ha prou en escoltar-la constantment i acabar sent una banda sonora a la meva existència, també he acabat per estudiar-la i l' experiència és molt satisfactòria. La música t' ensenya el valor d' allò que et fa feliç, el poder de la constància...
Espero sempre poder desenvolupar-me amb la música.

Bouguereau




diumenge, 26 de març de 2017

ARKANUM ÉS UN PROGRAMA EN CATALÀ


Bastantes vegades m' han preguntat per què faig el meu programa de ràdio Arkanum en català. Doncs mireu, perquè JO VULL. Fa poc m' ho van preguntar una altra vegada en to acusador i de condescendència, tot al mateix temps: "ENCARA fas el teu programa de ràdio en català?" i jo molesta pel significat d' aquest "ENCARA" ("pobra noia, què estúpida és, que encara no ha entès que no hauria de fer programes en llengües que no entèn gaire gent") vaig dir que sí i va i l' altre em contesta: "per què?" I jo: "doncs perquè és una emissora catalana i la major part de la seva programació és en català". L' individu, que va de progre, liberal  i tolerant ja va començar amb que m' escoltaria més gent si fes el programa en castellà, i dic jo: "i què?" No tot és que t' escolti més gent. Les llengües minoritàries no s' han ofegar fins fer-les desaparèixer, se les ha d' impulsar amb força. Li vaig dir que aprengui català i així entendrà el programa, que no sóc jo la que s' ha d' adaptar. Però ja va començar amb que no és útil aprendre llengües que es parlen poc...  (per cert, sé el cas d' un noi dels Estats Units que estudia català i escolta el meu programa, suposo que per a alguns "liberals" això és digne de condemar). Jo li vaig dir que els que parlem llengües minoritàries com ara el català també tenim dret a premsa, literatura, cinema, ràdio... en català. Però segons ell"això és una altra cosa". Una altra cosa? Què vol dir això? És indiscutible aquest dret li agradi o no i punt. I em sembla vergonyós que es demani explicacions a una persona per parlar la seva llengua a la seva terra. El personatge també va mencionar "odi cap a Espanya". Serà possible? Quin odi? Des de quan viure a la teva terra i parlar el teu idioma implica odiar altres terres i altres llengües? Jo no tinc res en contra d' Espanya. Més aviat en aquell moment estava sentint el rebuig d' un altre cap a mi per ser catalana i exercir el meu dret a parlar en català. En altres temps per parlar en català podien matar-te fins i tot, no ha estat fàcil arribar a la llibertat i pel que sembla alguns no estan favor de la llibertat encara. Imbècils n' hi ha a totes dues bandes, gent fanàtica que no accepta la diferència però jo no estic pas imposant res per parlar la meva llengua. De fet utilitzo molt el castellà i m' agrada molt. Però atenció que hi ha qui m' ha considerat "radical" per fer un programa en català a Catalunya. Quina vergonya! No he obligat a ningú ni a escoltar el català ni a parlar en català ni a Catalunya ni a fora, només estic parlant la meva llengua a Catalunya i expressant amb ella continguts que treballo molt. I el meu programa de ràdio és meu i el faig com jo vull, els altres poden fer els seus propis programes com vulguin i si tan els ofèn el meu català que s' ho facin mirar.
Té gràcia perquè treballo en el món de l' espectacle sovint en castellà, escric molt en castellà i m' encanta i de fet estic fent una sèrie de documentals en castellà i tinc una secció en castellà en un altre programa de ràdio "la hora del strigoi" per a "Mundo incógnito"... Tenint en compte tot això no crec que tingui el perfil de catalana fanàtica que odia Espanya i el castellà. I no val sortir amb l' excusa de que m' escoltaria més gent, Arkanum té l' audiència que té i punt, m' escolti la gent que m' escolti, que estic cansada de donar explicacions que no he de donar. Ja vaig dir a l' individu que si tantes ganes tenia d' escoltar el que jo faig estic fent documentals i reportatges de ràdio en castellà... però no va mostrar cap interés... és que tan li fa el contingut només és que li molesta que jo parli en català. Doncs jo parlo en el que a mi em dóna la gana, a qui no li agradi que no m' escolti, que ni falta que em fa. 

A Catalunya al contrari del que alguns ignorants creuen no obliguem a ningú a parlar en català i si algú no entèn el català, la major part de nosaltres parlem en castellà cordialment i ens fem entendre. I jo la primera. Respecto el que parlen i entenen els altres i també mereixo respecte jo per fer un programa de ràdio en la meva llengua i per haver escrit i haver publicat també un llibre en català (que també m' han posat pegues per això). I quan jo vaig a un altre país o escolto la seva ràdio m' adapto com puc i intento entendre l' idioma d' aquell lloc, no pretenc que em parlin en castellà ni en català, i no em sembla "radical" que la gent parli la seva propia llengua al seu país. I quan una informació que m' interessa està en un idioma que no entenc, jo m' espavilo per entendre-ho i aconseguir una traducció com pugui i demanant ajuda, no exigeixo ni critico que algú usi una llengua que no entenc perquè el problema no es de l'altre, és meu.
Què fem? El.liminem totes les llengües del món menys l' anglès? Ens carreguem tota la diversitat cultural? En una conversa semblant algú no gaire espavilat em va dir que no hi hauria d' haver més d' una llengua al món (curiosament ell no sabia idiomes i em temo que això li donava complexe d' inferioritat ben gros, ja que ell sempre volia presumir de cultura que no tenia). El seu "argument" va ser que així ho deia la Biblia amb la torre de Babel, i desprès d' haver deixat anar aquesta estupidesa es va quedar tan ample. I dic jo, des de quan la Biblia és un bon referent? I en ple segle XXI? Hi ha moltes estupideses a la Biblia i fomenta bastantes barbaries. I pel fet que hi hagi en ella un conte sobre gent que no s' entèn hem d' el.liminar idiomes? Jo vaig dir que els idiomes són cultura i aquell "il.luminat" em va preguntar: " i què es cultura?" Doncs mira, coneixement, el que a ell li faltava però presumia tenir. Aquest individu ja tenia per costum fer preguntes retòriques per fingir intel.ligència tot i que acabava mostrant tot el contrari, precisament la pregunta retòrica no és que ens doni gaires explicacions ni ens pugui convèncer de res.
Quan parlo de defensar diferents llengües algún desubicat em diu que això de les diferents llengües és separar (!) i dic jo que el que separa es no respectar les diferències, no voler-se entendre. Tots els països, totes les llengües valen la pena i tenen valor, així que visca Catalunya, visca Espanya, Italia, França, Alemanya... visca tots els llocs, tota la gent i tots els idiomes i que cadascú sigui lliure per parlar el que vulgui i ser d' on sigui sense haver-se de justificar.

dilluns, 13 de març de 2017

JOVENTUT SOBREVALORADA


Aquesta societat tan frívola té la joventut sobrevalorada. Quan entendrà la gent que la joventut no et fa millor ni pitjor, que és una circumstància passatgera i no una virtut? No veig a gaire gent interessada en millorar, en aprendre, en aprofitar la seva vida, només la veig preocupada per la joventut i el físic. A més a més alguns tenen complexos estúpids, es creuen vells quan són joves.
Els mitjans alimenten aquests complexos, no entenc titulars tipus: "la model X estupenda amb 40 anys" com si fos una cosa impossible, com si 40 anys fossin moltíssims i no es pogués estar estupendament  quan està clar que sí, pero també falta el més important: com està aquesta persona mentalment i personalment tingui l´ edat que tingui? Què es troba fent, què pensa fer? -si es que ha aprofitat la seva vida, que hi ha molta gent que no sap res a cap edat, aquí també entra el tema de l'experiència que aquesta tampoc depèn de l´ edat sinó de l´esforç que facis dia a dia.
Tampoc considero gaire intel.ligents afegitons tipus: "però em sento jove". En moltes persones aquest afegitó és una mentida, una hipocresia, una contradicció. No se senten joves, realment se senten i es creuen vells a edats juvenils  i d' aquí ve aquest gran PERÒ, aquesta justificació absurda, aquest autoconsol, aquesta autocompassió. Molts dels que ho diuen no se senten així precisament. És més sincer el "em sento jove" en una persona gran que en algú que és jove pero no ho creu. Efectivament la joventut te més a veure amb com et sents que no amb els anys que tens, per aquesta mateixa raó que hagis de justificar que et sents jove a una edat en que ho ets té pinta de mentida, de complexos, de plorar d' amagat d' "em moro per dins PERÒ somric quan em miren, sóc vell PERÒ dic que em sento jove i ja de pas que es creguin que sóc optimista i vital"... Si dius això et sents jove de veritat o tens molta ximpleria a sobre?  Hi ha joves que se senten vells i vells que se senten joves, i sovint els joves que diuen que se senten joves en realitat són vells a edats molt primerenques,  no per l' edat sinó per com se senten i els prejudicis que tenen sobre l' edat.
Les estúpides crisis dels 30 i dels 40 inventades per marques i publicitats pressionen als més influenciables per a que es creguin vells, que pensin que la vellesa és dolenta i que arriba aviat, que solament importa el físic i que cal gastar molts diners per "semblar" i "sentir-se" jove. "40 però estupend, 40 però sentint-se jove". Ah, és que no pots estar estupendament? És que ja no ets jove?

Tampoc entenc a la gent amb valors tan pobres com "l' eterna joventut". Quina frivolitat és aquesta? No tindrem sempre 20 anys, AFORTUNADAMENT. I quin és el problema? Millor madura i fes alguna cosa amb la teva vida. I encara és més absurd i contradictori el somni de l' eterna joventut en gent fumadora tenint en compte que poques coses envelleixen i enmalalteixen tan com el tabac. Amb el cigar més que eterna joventut tens una propera i eterna decrepitud. Potser per això aquesta gent està obsessionada amb l' eterna joventut, perquè ja desde molt joves tenen un aspecte deteriorat, però no passa res, eh? Que se senten joves! Si ells ho diuen... menys mal.

dimecres, 1 de març de 2017

PERILLS DEL "PENSAMENT POSITIU"

Ja fa temps que vaig criticar el llibre "El secreto", ara torno a treure el tema d' una manera més breu i afegeixo una gravació de Barbara Ehrenreich.

Raons per les que no m' agrada la tendència del pensament positiu i la llei d' atracció:

1- Culpa a les víctimes d' una situació que pateixen però no han provocat. És molt injust. La crisi econòmica és un error/pla del sistema i no quelcom que has atret per ser pessimista.
Hem de dirigir-nos al problema i resoldre'l i no culpar-se ni pensar que tot s' arreglarà solament per creure-ho i ser positiu.

2- Impulsa la creença de que en aquesta vida no cal esforçar-se, que per aconseguir qualsevol cosa n' hi ha prou pensant que ja ho tenim amb un somriure imbècil als llavis.

3- La felicitat obligatòria és una porqueria. Si ho passes malament, és normal que et sentis malament i estàs en tot el teu dret de sentir-te així i expressar-ho.  Ja n' hi ha prou d' ofegar emocions, amagar penes i fingir alegria i somriure forçosament encara que no en tinguem ganes.

4- És una crueltat parlar de la crisi com a oportunitat. Digue-li a algú que ho ha perdut tot per la crisi o espera a que et toqui a tu viure a la indigència i després m' expliques les oportunitats que et dóna la nova situació. Per evolucionar no cal cap crisi, la crisi no ens fa avançar, ens treu oportunitats de prosperar, fa el camí més difícil. I si necessites una crisi per espavilar, realment tens un problema.

5- Cal tenir consciència d' allò que està malament per poder-ho solucionar, en comptes d' ignorar-ho o pintar-ho de color rosa. Si no prenen consciència dels problemes no els podem resoldre. Allò dolent no desapareix per ignorar-ho i somriure dolçament.


6- Fomenta actituds irresponsables: no esforçar-se i gastar diners estúpidament (ja saps, si gastes diners atreus riquesa, si penses que seràs ric ho acabaràs sent...).

No s' ha de frivolitzar amb els problemes de la gent, sí cal esforçar-se i allò dolent no desapareix per mirar a una altra banda. Tenir una bona actitud a la vida també passa per esforçar-se i tenir dedicació i consciència en comptes d' estar sense fer res i creure que per pensar que els coses van bé tot s'arreglarà.




dilluns, 13 de febrer de 2017

SANT VALENTÍ

Cupido i Psique, de Canova.
Ara amb aquesta festa de sant Valentí (que han fet tan comercial com gairebé tot a la vida) recordo algunes cançons d' amor, n' hi ha de precioses però altres són un autèntic espant. Odio aquelles cançons que diuen coses tan horribles i falses com "sense tu no sóc res" (Amaral) o l' Hymne a l' amour d' Edith Piaf que té una música preciosa i que ella va cantar meravellosament però que té una lletra espantosa. Com en podem dir Himne a l' amor d' això? D´amor res, és un himne a perdre la dignitat i a arrossegar-se pel terra. Què és això de "em tenyiria de rossa si m' ho demanessis, robaria una fortuna, renunciaria a la meva terra i als meus amics si m' ho demanessis tu". És fastigós! Qui et demani qualsevol cosa d' aquestes no t' estima ni en broma i no es mereix el teu amor (i tu tampoc et deus estimar gaire). Mai pot haver-hi amor sense llibertat, sense respecte mutu, si no es defensa i es respecta la vida, l' espai i les decisions de l' altre persona. Amb aquestes cançons sembla que una relació hagi de ser una presó asfixiant en la que s' hagi de suportar de tot i obeïr. Doncs no, les relacions no han de ser així. És perillós idealitzar situacions d' aquestes, d' obediència, de dependència. Cal deixar clar que tinguis una relació o no, el teu espai i les teves decisions importen i mai has de sacrificar la teva vida ni els teus objectius ni la teva independència ni la teva llibertat per ningú, això no seria amor.
I sense cap mena de dubte, en el cas que pensis que necessites a la teva parella i que no ets res sense ell/a, cal deixar clar que això no és així perquè ja tens valor per tu mateix/a amb parella o sense. No existeix aquesta imbecilitat de la "mitja taronja" ningú està incomplet ni necessita a una altra persona per ser feliç i si tens parella i t' estima de veritat, amb aquesta persona mai perdràs la teva independència perquè aquesta persona estarà a favor de la teva llibertat i de les teves decisions. 
Destruim els tòpics estúpids i perillosos de que s' ha de fer el que digui la parella, que la gelosia és amor, que si et tracta malament ja canviarà... perquè tota aquesta porqueria verinosa no és amor, mai ho serà. Les relacions són per viure amb felicitat, llibertat i respecte mutu, mai són esclavitud i desgràcia.

divendres, 13 de gener de 2017

SEGUIR


Conec el cas d' una estudiant d' il.lustració que ha mostrat les seves obres a les xarxes socials. Em repugna que la gent s' hagi dedicat a esclafar-la i a fer burla de les  seves il.lustracions. Aquestes actituds poden fer molt mal i desmotivar a una persona que té molt per oferir. Aquesta noia està mostrant la seva evolució, amb tota la il.lusió del món i sense cap mena d' arrogància, no és un desastre que va de geni com es veu tantes vegades.  És una persona humil que s' està formant en allò que estima, que vol mostrar la seva evolució i que ja ha deixat ben clar que està aprenent. Alguns no saben que equivocar-se i millorar diàriament forma part d' aprendre. I molts obliden que ells també van començar alguna vegada.  Per cert, els professionals i els millors del món també s' equivoquen a vegades i això no significa que llavors tot el que hagin fet abans i en el futur hagi d' estar malament. Som humans i tots ens equivoquem, passa en totes les professions i àmbits de la vida. I crec que si un gran professional es pot equivocar (que ho fa) un principiant té tan o el mateix dret a equivocar-se també i a que no se'l trepitgi per aquesta raó. Es tracta de caure i aixecar-se. Em pregunto si tota aquesta gent que critica tan ho fan tot bé ens els seus estudis o feines... i si van néixer ensenyats.
Jo veig constantment feines que fan els altres que no m' agraden i no per això els faig arribar burles, missatges amenaçadors ni insults, no hi tinc cap dret i que una cosa no m' agradi a mi no significa que estigui malament ni que la persona que ho ha fet no serveixi per al que fa o intenta fer.
Respectar-se no pot costar tant.
Si algú té un bon propòsit a la vida i està lluitant per aconseguir-ho, el que hem de fer els altres és donar-li suport. Ens hem d' ajudar mútuament per donar el millor de nosaltres.
Si una cosa no ens agrada podem dir-ho però sense faltar al respecte i donant opcions que ajudin a millorar.
Una persona que està aprenent (tots aprenem durant tota la vida) i té algún projecte que no està prou ben fet tampoc es que faci mal a ningú i el que ara no li surt prou bé, demà pot fer-ho millor. Aprendre és això, però per alguna estranya raó sembla que avui dia està mal vist aprendre i esforçar-se i sembla que es vol enfonsar als que volen avançar.
Em pregunto entre tota aquesta gent que critica tan quants artistes frustrats hi haurà, quanta gent que no va tenir valor per a fer el que li agradava i ara volen enfonsar als que sí lluiten per al que volen.
A més a més no deixa de tenir gràcia que molts dels que parlen tan tenen ben poca idea d' il.lustració i la seva opinió val ben poc, només són ganes de perjudicar i trepitjar les il.lusions dels altres.
Tots ens equivoquem i no passa res, dels errors s' aprèn, també fa molta falta que els maleducats aprenguin a comportar-se algún dia i que entenguin que allò que tan critiquen no és fàcil i no es fa d' un dia per l' altre.
Quan estàs treballant en un propòsit a vegades et surt bé i altres vegades malament. I quan no fas res, no hi ha encerts, ni errors ni aprenentatge.
Qualsevol cosa que vulguis fer a la vida fes-la i sense perjudicar als altres, arrisca't perquè si no ho fas no avançaràs i encara que sigui difícil ignora en la mesura que puguis als que volen desanimar-te perquè la decisió sobre el que fas és teva i hi ha un llarg camí per recòrrer. Sempre enfoca't en millorar diguin el que diguin els altres.

dimecres, 21 de desembre de 2016

ARKANUM, TEMPORADES 9-10-11



L´any passat el meu programa de ràdio va fer 10 anys. No m' ho podia creure. En aquests deu anys ha passat de tot: canvis laborals, problemes de salut, projectes artístics... Amb la vida tan moguda com tinc sovint penso que cada nova temporada que estreno és la última i fins i tot em pregunto si podré acabar-la. Mai se sap. Però de moment aquí estic. Malgrat problemes de salut he anat a la ràdio cada setmana, a vegades amb problemes que dissimular-los davant el micro era una lluita molt esforçada.  Malgrat tenir rodatges, llibres per escriure, temes personals sense resoldre... cada setmana segueixo anant a la ràdio per la meva cita setmanal amb tots vosaltres, plena de misteris que tan ens agraden. Faig tot el que puc per seguir any rere any amb el programa. Arkanum no és per sempre, tard o d' hora s acabarà però de moment sempre que pugui intentaré continuar. Més de 10 anys junts, més de 300 programes... i segueixo amb vosaltres. I és perquè m' importa. És una altra manera d' acostar-me  a la gent i explicar històries com ho faig com a actriu, com ho faig com a escriptora. Necessito la proximitat, el misteri, aquesta sensació d' intimitat, com si estés a la llum de les espelmes, amb una música enigmàtica envoltant-nos. I ja que he parlat d' espelmes, aviat hauria de parlar també del meu nou llibre: "La noche de las cien velas" probablement li dediqui aviat una entrada.
En aquests anys a la ràdio el programa ha millorat i s' ha complicat però la seva estructura ha canviat poc. Cada setmana gairebé una hora dedicada a un misteri en concret i sento que en tots aquests anys d' una manera o altra torno una mica als orígens, alguns temes s' amplien. Tots els temes tenen molta informació que amplio any rere any, diversos programes dedicats als OVNIS, al vampirisme, a l' espiritisme, a la bruixeria... i alguns temes especialment curiosos i "diferents" que ja són marca de la casa: històries macabres, coulrofobia, pediofobia... Seguim descobrint rituals estranys, observant esperits als miralls, veient objectes que tenen vida, sentint presències estranyes.
Aquest any a més a més he tingut una aventura fabulosa anant a Escòcia, una terra especialment encantada de fantasmes, follets i bruixes. Entre altres experiències sorprenents he estat a la Boleskine house, casa encantada que va ser d' Alesteir Crowley i més endavant de Jimmy Page.

Tothom té els seus problemes però no hi ha res com seguir el nostre objectiu i passar els obstacles. Arkanum al llarg d' aquest anys és una prova, és l' entusiasme que passa per damunt de qualsevol inconvenient. Ja fa 11 anys que Arkanum és amb vosaltres i no sé quant temps més seguirà però el que sí tinc clar és que duri el que duri aquest programa faré tot el possible perquè funcioni bé i passem una bona estona junts submergits en un món de misteri. Moltes gràcies a totes aquelles persones que seguiu Arkanum.

P.D Aquest any també he iniciat una nova aventura radiofònica, estic al programa "Mundo incógnito" amb una petita secció pròpia, "La hora del strigoi" cada 15 dies aproximadament. Podeu escoltar aquest programa també dedicat als misteris a Ràdio La Llagosta (100.4 fm).