TAROT I DESTÍ

Avui dia, les ciències ocultes es veuen amb desconfiança i menyspreu, amb molts prejudicis. Una d´aquestes ciències ocultes –o arts ocultes- és el Tarot.
El/la tarotista no gaudeix de massa prestigi públic (més aviat inspira rebuig) i és té una idea equivocada de la cartomancia. Una bona part de la culpa és de certa gent ridícula i poc professional que apareix en mitjans de comunicació i aconsegueixen la fama. Es tracta de farsants que intenten fer creure als altres que tenen superpoders. A la televisió s´han fet famosos certs personatges que apareixen amb disfresses absurdes, diuen tenir facultats paranormals, no tenen ni idea de Tarot i el pitjor de tot, és que treuen autèntiques fortunes a la gent que està passant per un mal moment. Per culpa d´aquets personatges, els autèntics i les autèntiques professionals es troben amb tot tipus de crítiques destructives i molt rebuig. No es pot posar a tothom al mateix sac!

Sempre m´ha agradat el Tarot i estic convençuda de que ben utilitzat és una excel.lent eina de creixement personal que pot beneficiar-te molt.
Una de les moltes feines que he fet a la meva vida, és la feina de tarotista. Porto uns quants anys fent lectures del Tarot de manera desinteresada i vaig trobar feina en un 806. És una experiència molt bonica però esgotadora, escoltar tot el dia els problemes de la gent, alguns d´ells ben estúpids, altres gravíssims… i jo allà, amb paciència, ajudant en el que podia, amb la meva millor intenció. Parlava amb la gent, víctima de greus depressions, supervivents de grans tragèdies, persones amb mals d´amors, gent que deia que anava a suïcidar-se i ja tenia les pastilles a punt…I jo em sentia impotent, tan sols amb una baralla de cartes a les mans per poder ajudar.
Alguns individus em parlaven amb una mala educació espantosa, altres no donaven ni les gràcies, altres estaven sempre a la defensiva, esperant que els “estafès”, tambè em trobava amb qui m´acusava de no haver “solucionat la seva vida”.
Hi ha però, altres tipus de clientela, persones que m´explicaven la seva espantosa vida, que ploraven, es desfogaven…i jo a vegades, ho passava fatal perque abans que professional sóc persona i empatitzo amb la gent. En aquests casos, jo també faig el que puc, i he pogut notar com la veu d´aquestes persones canviava i com abans de penjar el telèfon deien “gràcies, m´has ajudat molt”. I jo m´he sentit realitzada, perque si almenys, a aquella persona l´he pogut reconfortar encara que sigui per uns minuts, és que he fet bé la meva feina.
A tots i a totes que critiqueu tant el Tarot i a tarotistes us he de dir que us informeu, que heu de saber que la feina de tarotista no és cap bicoca. És dur i crema molt escoltar els problemes i les desgràcies de la gent, no és agradable que et parlin malament i no m´he fet d´or precisament. Una ja té els seus problemes i escoltar els dels altres i intentar ajudar és un sobreesforç que com a mínim s´hauria d´agraïr.
És una vergonya que avui dia una no pugui dir lliurement que és tarotista perque la gent t´ataca i qui sap si tambè et cremen a la foguera… Recordo haver portat en secret la meva activitat com a tarotista, perque quan sortia a la llum sempre hi havia algú que em mirava amb odi i em deia que el que jo faig és “fastigós” . Però resulta que no és pas fastigós ajudar a qui ho necesita, no tothom enganya i estafa!

Permeteu-me que us expliqui què és el Tarot perque qui critica no ho sap, i sovint qui demana ajuda, tampoc ho sap. El Tarot és un conjunt de làmines amb il.lustracions simbòliques que ens donen probabilitats de futur i ens permeten reflexionar sobre determinades situacions.
El Tarot, al contrari del que es creu, no és fatalista. El que apareix a les cartes no és definitiu. Una mateixa tirada de cartes pot tenir moltes interpretacions i el Tarot dóna probabilitats del què pot passar, no diu què passarà segur.
A més a més, les seves cartes ens parlen de ser persones actives, no passives. Per exemple, la carta de La Força ens parla de tenir poder per a enfrontar-nos a la vida, als reptes i a les situacions més difícils, la carta de La Roda de la Fortuna és una roda que va girant amb diferents personatges i ens parla de les voltes que dóna la vida, que un dia ets a dalt i un altre dia abaix, però aquesta roda té una maneta que surt del marge de la carta, així que no veiem si hi ha algú que la fa girar, algú que després de tot, podries ser tu mateix/a, una altra carta, que sol espantar, és El Diable que entre altres coses, ens parla de canviar la nostra realitat segons els nostres desitjos, una altra carta és El Carro que ens parla de prendre decisions importants i dur-les a terme… Aquestes cartes signifiquen també moltes altres coses, però ens diuen també que no som titelles en mans del destí. La tarotista Marilò Casals diu al seu llibre “ Apunts de Tarot” que el Tarot és una advertència no una sentència, és cert.
Us posaré un exemple, un noi pregunta si aprovarà els exàmens finals i li surt una combinació de cartes molt negativa. Tot i així, pot ser que aprovi, ja que el Tarot li està dient que té moltes probabilitats de suspendre i li mostra els factors que té en contra, està avisant. Aquest noi pot veure que és el que falla, pot rectificar i aprovar els exàmens. Qui sap, potser ha de canviar de tècniques d´estudi, o demanar classes de reforç…
També ho podem veure a la inversa, al noi li surten cartes molt bones i es confia, però si després no estudia prou, no aprovarà. I el Tarot no li haurà dit cap mentida.
La pregunta correcte no és : “aprovaré els exàmens?” sinó “què puc fer per a aprovar els exàmens?” El Tarot et donarà un ventall de possibilitats.

Recordo la pregunta d´una noia enamorada d´un noi que no li fa cas. Amb les cartes li vaig dir quins consells donava el Tarot sobre el que ella podia fer, però ella va dir “ah no, jo no penso fer res”. És clar, volem que el Tarot ens digui que ell està enamoradíssim i que demà mateix ens demanarà per sortir, i si no, ens enfadem. Doncs no funciona així. No demanis que t´enganyin, que alguns ho faràn.
També recordo una dona que preguntava pel matrimoni de la seva filla. Jo, basant-me en el que veia a les cartes li deia quins eren els problemes i les possibles solucions. La dona, va marxar indignada perque en sortir de la consulta, tot seguiria igual. I què esperava? Què jo solucionés la situació? Quina mandra tenim! I què irresponsables som! Jo no sóc de les que diuen que tenen superpoders i et solucionaràn la vida en un moment –a canvi d´una fortuna-. Qui ha de solucionar-se la vida ets tu. Ajuda, pots demanar-la però si tu no fas res pel teu compte i a sobre rebutges els consells, res de bo passarà.
Que el Tarot no doni una resposta “definitiva” no és dolent realment, és bo ja que et mostra que tot pot canviar i fluïr, que tu tens, després de tot, la última paraula. No ets una víctima del destí. És cert que algunes coses vindràn soles sense que tu hi tinguis res a veure, ni les hagis provocat, això inclou grans tragèdies i problemes, però també cops de sort. Però has de saber, que no sempre serà així. Tu ets un ésser actiu, no passiu. L´atzar no ho és tot a la vida, tampoc és gran cosa comparat amb el que tu pots aconseguir. Això també cal que ho tinguis en compte quan algú et tiri les cartes i comenci a pronosticar-te morts, malalties, accidents i desgràcies vàries. No té perque ser així. I si aquesta persona no et dóna cap alternativa, ni t´orienta cap a res positiu és que com a professional no val gran cosa. Quan el consultant (prefereixo aquesta paraula que no pas "client") després de la consulta queda més angoixat del que ja estava, és que el/la tarotista ha fracassat a la seva feina.
A les cartes, com a la vida, no tot serà sempre rosa i bonic, però tampoc negre i terrible. Sempre hi ha una sortida i si el que surt a les cartes és molt negatiu, tot i així sempre hi ha una carta que et dóna la clau per sortir-te ´n , sempre hi ha una lliçó per a aprendre.
El Tarot és una eina per a reflexionar sobre el present més que per a llegir el futur, perque el futur, no existeix encara.

I recorda, tu no ets una víctima. No creguis en el destí, creu en la voluntat.

APOLOGIA DE L´ESFORÇ

Avui dia, l´esforç no es valora. Perque costa, perque està passat de moda. Doncs bé, jo dec tenir uns valors molt antiqüats. L´esforç és necessari.
El que funciona, funciona perque algú s´ha esforçat, el que no funciona, probablement és perque algú no s´ha esforçat prou.
És patètic veure a un grup de periodistes davant les portes d´un institut preguntant als alumnes a que es volen dedicar. Les respostes són “ser funcionari”(no tinc res en contra dels funcionaris) o “casar-me amb un milionari”. No diuen “vull ser metge”, “vull ser arquitecte”…Això s´ha acabat.
La gent no vol llegir llibres, perque és més còmode veure la televisió (i bastant menys gratificant, ho sabeu?). Els herois d´avui dia són els que surten als reallities. Es deixa d´anar al gimnàs perque cansa. S´arriba tard a la feina o a classe perque llevar-se a les 7 o a les 8 és massa dur…No es va a classe o a la feina, si plou, fa fred o si està lluny de casa (a dos carrers de distància per exemple). Avui dia, la gent agafa el cotxe fins i tot per anar al lavabo. Què patètic!
Jo, per la meva situació, m´he de llevar a les 5 del matí (em resulta difícil perque jo sóc més aviat nocturna), agafo un autobús per viatjar fins a Barcelona, el viatge dura poc més d´una hora i després agafo el metro on m´hi passo gairebé mitja hora (si no hi ha cap averia) i arribo a classe puntual.
Això sí, companys i companyes que viuen dins de Barcelona arriben tardíssim, altres posen com a excusa que viuen molt lluny (per exemple L´Hospitalet que es troba segons ells, mooooolt lluny de Barcelona). Altres diuen, simplement, que a les 7 del matí o a les 8, hora en que els sóna el despertador, els resulta massa difícil sortir del llit, i és clar, arriben tard o es queden a casa (!)…
Diuen que el que tenen és cansament, però no, el que tenen és mandra. Molta d´aquesta gent va a classe a passar l´estona i després, a la tarda tenen un munt d´hores lliures i no han de treballar perque ja ho paguen tot els pares… aleshores, el cansament d´on surt? Jo em llevo molt d´hora, vaig a moltes hores de classe, després faig força hores de feina i arribo a casa ben tard. L´endemà torno a llevar-me a les 5, torno a agafar l´autobús, després el metro, torno a arribar a classe puntual…i torno a veure com la gent no arriba i encara els he d´esperar. Aquesta actitud és una falta de respecte absoluta i un total desinterès pels estudis. Si jo protesto, tothom em mira malament, posa cares o xiuxiueja que sóc molt dura o que estic malament del cap.
Obviament, aquesta gent tampoc no és capaç d´entendre que jo faci tant esforç, em llevi tant d´hora, em fiqui al llit tan tard i treballi tantes hores. Doncs bé, faig tot això perque m´importa molt el que estic estudiant i sempre he tingut problemes econòmics. Vaig haver d´escollir entre no estudiar o estudiar fent grans esforços, molts sacrificis i treballant molt per pagar-me els estudis. Vaig triar la segona opció, és molt dura, però sé que he escollit bé.
Per a algunes persones accedir als estudis els hi resulta molt fácil, no perque tinguin aptituts (cosa poc corrent, ja que intel.ligència i estudis no sempre es donen de la mà) sinó perque els seus pares tenen molts diners. Altres persones, com ara jo, no ho hem tingut gens fácil i ens veiem obligades a lluitar per a tenir el mateix que els altres: estudiar i treballar, renunciar a molt temps lliure, a sortides...
Hi ha gent que fins i tot s´ha ofès en veure la decisió que he pres, dient-me que hauria d´entendre que no tothom pot estudiar. Obviament m´ho va dir un ric que ha treballat molt poc a la vida i que té unes idees molt nazis… Segons aquest menyspreable individu, jo hauria d´haver acceptat la meva situació de pocs recursos i que els estudis fossin inaccesibles per a mi. Però no és que tothom pugui estudiar, és que tothom HA D´ESTUDIAR, independentment de si la feina que tingui després tingui relació amb el que ha estudiat (cosa poc probable). Estudiar (si ho fas bé és clar, que aquesta n´és una altra) et dóna coneixements i pot realitzar-te, aquesta és la funció principal dels estudis. Estudiar és un dret, però aquest dret cada vegada se´l nega a més persones, perque les autoritats volen un ramat de mà d´obra barata amb el cap buit.
Segons el nazi que he anomenat anteriorment, és necessari que hi hagi gent pobre que pugui ser explotada pels rics. Veure com jo lluitava per poder-me pagar uns estudis superiors i a més a més ho aconseguia, el va indignar. “Que orgullosa que ets! Qui t´has pensat que ets tu? Com pot ser que una noia pobre estudï? Quina aberració! I si totes fessin el mateix? D´on treuria jo les prostitutes?” pensava el pobre imbècil. Doncs mira, jo sabia que estudiaria, que ho faria al costat dels rics, i que a sobre ho faria molt millor. Vaja, que estic alterant l´ordre social! Com ha de ser!
Que voleu que us digui? Aquell porc presumia de tenir dues carreres universitàries, però era absolutament estúpid malgrat creure´s el contrari, els seus estudis no eren res més que els diners dels seus pares, i el molt temps lliure que ha tingut…res més. Jo que sentia pena de mi mateixa perque no tenia diners per a estudiar, vaig verure una cosa molt més tràgica: algú que ho havia fet i no li havia servit per a res. Això sí que és trist.
Hi ha gent que neix imbècil i imbècil morirà, per molt que estudï… i aquest individu n´és un exemple.
Com sabeu, he complert el que jo volia: estudiar una carrera, però a quin preu! Invertir moltes hores en feines horribles, cansar-me, dormir poc… i sabeu que em trobo? Que a sobre, hi ha gent que aquest esforç el ridiculitza i el critica constantment. Sí, durant el dia sento molts comentaris ofensius sobre el que estic fent. Els i les que ens esforcem se´ns tracta com a persones excèntriques, massa idealistes o boges que acabarem veient com els nostres esforços acaben desembocant en un fracàs i una decepció. Doncs mira, a mi mai m´ha passat això. Els meus esforços sempre m´han donat grans satisfaccions que molta gent (més “realista”) mai coneixerà. Però jo estic tranquil.la i satisfeta perque veig clarament com en aquestes burles que ridiculitzen hi ha una gran enveja i un gran ressentiment. Es burlen dels que lluitem per alguna cosa, perque saben que ells són incapaços, massa dèbils per a fer el mateix. A tots els que ridiculitzen l´esforç, els planyo, perque em fan pena.
Es tracta de gent que viu frustrada i que pretenen frustrar el altres. Gent que no ha conegut cap passió ni res per a què lluitar…
Endavant, endavant! (o potser hauria de dir “enrere, enrere”?) sigueu un 0 a l´esquerre, seguiu amb la vostra televisió i el vostre sofà, veient com passa el temps i us podriu en una vida buida i sense aspiracions. No aprengueu res, no fos cas que us canséssiu o haguéssiu de pensar. No, no, no cal que us mogueu, que ja ho farà un altre…Qui sap? Potser algún dia sí que haureu de fer alguna cosa i no ho podreu evitar, aleshores fareu allò, el que sigui, de mala gana i de qualsevol manera a propòsit… penseu (si podeu és clar) què passaria si el metge que us hagi d´operar pensés igual (que hi ha casos). Penseu que haguès passat si Edison o Pasteur haguessin tingut mandra o haguessin fet cas als babaus que els hi deien que estaven perdent el temps.
A certes autoritats ja els hi està bé que la gent no vulgui ni pensar, ni esforçar-se, ni aprendre… perque aquests tipus de gent, davant les injustícies mai s´aixecarà i seràn individus fàcils de manipul.lar i enganyar.
Com volgueu, gireu la cara als problemes, que aquests ja se us posaràn davant, i llavors no tindreu ni eines ni forces per resoldre´ls.
Quan algú pateixi, passeu olímpicament, perque és clar, com que no us passa a vosaltres… potser la gent que us envolta tambè pensa igual i podent fer alguna cosa per a tu quan la necessitis (aquest dia sempre arriba) passarà de llarg i potser posarà alguna estúpida excusa.

A veure si obres els ulls i et poses a pensar, que hi ha moltes coses que hem de canviar i encara que no t´ho sembli, això SÍ QUE T´AFECTA.

La mandra no és divertida ni simpàtica. Un artista es forma durant anys, no en unes setmanes en un programa de televisió! Els i les que surten als reallities per molta fama i diners que tinguin no aporten res i guanyen fortunes fent estupideses. Els personatges que surten als reallities NO SÓN HEROIS! Ho són els científics/ques, els metges i les metgesses, els/les grans artistes, la gent humil que progressa davant les dificultats, les persones que salven vides, les que inspiren a les generacions…
L´esforç no és ridícul i mai és inútil. L´esforç és un triomf en totes les seves formes fins i tot quan el resultat no és el que esperaves o volies.

I ara em dirigeixo especialment a les persones que sí que s´esforcen, a les que lluiten per a fer un món més just, a les que són “boges” i “idealistes”, a les que tenen aspiracions, a les que tenen alguna vocació, a les que tenen inquietuts, a les que tenen somnis, a les altruïstes, a les que són justes, a les que prefereixen els llibres abans que la TV-escombraria, a les que no són submisses, a les que no són passives…
Gràcies, perque el que hi ha de bo al món és gràcies a vosaltres.

Esforcem-nos desde la nostra posició. Donguem el millor de nosaltres.

I a totes aquelles persones que valoreu l´esforç, us dic encara una cosa més:

QUI ET DIU QUE NO POTS ARRIBAR AL TEU OBJECTIU, T´ESTÀ MENTINT.

TRANSPORT PÚBLIC I DINERS

Ja fa gairebé un mes que hem estrenat aquest any 2009 i el panorama no promet gens. Entre moltíssimes coses, ens preocupa molt l´economia, ja que per desgràcia hem comprovat que els preus han pujat excessivament i els sous segueixen tan miserables com sempre. Com podem seguir pagant tot allò que pagàvem abans si ara és molt més car i cobrem el mateix? No és possible.
Si aquest passat any 2008 ha estat de supervivència econòmica, el 2009 serà la mort econòmica.
El preu del transport públic ha pujat entre un 5% i 7%. L´any passat, per una targeta 50/30 de 6 zones, jo pagava 115 € (5 € més que l´any 2007). Ara, per la mateixa targeta he de pagar 121,50 €. Tanmateix, jo cobro la mateixa misèria que l´any passat i no m´han pujat el sou 6´50€ més per tal de poder pagar aquests viatges. Com s´entén? I, per descomptat, tampoc no m´han pujat el sou per fer front a la pujada de les factures, ni de la compra, ni de res de res… Els sous no han pujat i la desproporció que hi ha entre sou i preu cada vegada és més desesperant i exagerada. Si els preus pugen, els sous també han de pujar, és qüestió de lògica, però no tothom és prou intel.ligent com per poder-ho entendre. Alguns polítics, per exemple, diuen que aquesta pujada de preu és necessària i comprensible. Doncs mirin, no és ni comprensible ni necessària, és vergonyosa i un símptoma d´incompetència per part del govern central i de la Generalitat. Quina raó hi ha perquè pugi el preu del transport públic, tenint en compte que com a servei és una AUTÈNTICA PORQUERIA?!
El transport públic, pel preu que se´n paga, es podria anomenar en realitat “transport per a les més altes classes socials”, si no fos per la seva pèssima qualitat. És del tot absurd pagar un dineral com si anessis a viatjar en primera classe i acabar viatjant en quarta classe.
Els horaris del transport públic són limitats i es respecten poc; els autobusos, els trens i els metros fan fàstic pel mal estat en què es troben, per la brutícia que acumulen i, com no, per les constants avaries que costen molts llocs de feina i molt temps de les nostres vides.
Quantes vegades hem pujat el metro i aquest s´ha quedat una llarga estona aturat en una de les parades? Quantes vegades el tren s´ha avariat? Quantes persones han fet tard alguna vegada a la feina o a classe per les avaries? Quantes explicacions t´han donat quan et trobaves perdent el temps i qui sap si la feina a l´interior d´un vagó de metro sufocant, ple de gent i increïblement brut? Ben poques explicacions. Per no parlar també de les caríssimes targetes que, a sobre, sovint surten defectuoses, o de la manca de seguretat que ofereixen les portes del metro que se´t tanquen quan entres al vagó a últim moment o no, i no oblidem l´incivisme, com ara per exemple, els que converteixen el vagó en una discoteca improvisada posant la seva PSP o MP3 a tot volum, com si volguessis escoltar-ho… I, a més a més, les agressions i els robatoris que es produeixen al metro constantment –com si no et robessin prou quan pagues el viatge-…

On es veu reflectit el dineral que paguem? Jo només veig un enorme buit a la meva butxaca, un dineral que perdo pagant cada dia per un transport públic tercermundista.
Diuen que volen promocionar el transport públic, però ja comença a haver-hi gent a la que li surt més a compte utilitzar el seu propi cotxe, tan per raons d´horaris, com de funcionament, com fins i tot raons econòmiques i de qualitat en general.
Després diuen que és necessari que pugi el preu del transport públic! Prou que ha pujat en aquests últims anys! Qui diu que cal que pugi el preu? Els polítics, és clar –no podia ser d´una altra manera-, els mateixos que per passejar-se i fer-se la foto cobren unes fortunes impressionants i passegen els seus enormes i cel.lulítics culs de cortesana burgesa en cotxes oficials –que també paguem nosaltres-. Què saben els polítics dels problemes de la gent? Res no poden saber de què és treballar molt i molt durament en una feina esforçada a canvi d´un sou ridícul (això si no estàs a l´atur, que és molt habitual). Tampoc poden saber com és de calamitós el transport públic tan car que paguem, fent tants sacrificis.
Aquests polítics son els mateixos que diuen que a la resta d´Europa el transport públic és molt més car, però no diuen que a la resta d´Europa els sous són força més alts. Aquests polítics són els mateixos que posen en perill creacions tan importants com la Sagrada Família amb unes obres horribles. Aquests polítics són els mateixos que persegueixen als músics ambulants, a les estàtues vivents i als dibuixants (que es guanyen la vida honradament i donen vida i encant a BCN) i es creuen de braços davant els criminals perillosos que converteixen els carrers en un lloc molt perillós per a la integritat de tots els ciutadans i de totes les ciutadanes. Què més dóna la gent! El que importa és embutxacar-se diners! Com sempre, el poder cau en mans equivocades i molt incompetents, que ens perjudiquen de totes les maneres possibles.
Quant costarà pagar la targeta de viatges l´any 2010? 7€ més que ara? O potser serà 10 € més cara? I el teu sou? Quant pujarà? 3€?, 2€? 1€? 0 €? Jo diria que 0 €. I què farem? Veure com ens enganyen i ens trepitgen? Què faràs? Jo no penso callar, i tu?

ARKANUM, VIATGE A UN MÓN DESCONEGUT

Aquest és el tercer any que Arkanum veu la llum. És una paradoxa perque Arkanum és un programa de foscor, una visita cap allò ocult.
Arkanum és un programa petit i modest fet amb molta il.lusió.
El material és ben senzill: un grapat de llibres, un grapat de música i una gravadora.

No sóc una persona amb gaire temps, ja que estudio i treballo, però sempre trobo algun moment per a explicar un nou cas, conèixer una nova història. Aquests moments van formant moltes hores repartides en estones curtes on la informació s´acumul.la i on es confecciona un guió… algunes vegades, a altes hores de la nit, quan qualsevol petit sorollet em fa saltar…
I després, vaig a la ràdio al marge de tot, a l´estudi de Ràdio Nova, un microcosmos on puc aïllar-me i on hi vaig, com sigui, malalta si cal, amb rinitis, recèn operada, amb mil preocupacions que quan comença a sonar la música d´Arkanum em deixen descansar, gairebé durant una hora.

A l´estudi, comenta l´aventura, la nostra aventura, el nostre viatge, quasi una hora de misteri que ens allunya de la vida quotidiana. Per molt lletges que es posin les coses, Arkanum, et segueix sent fidel i t´obre les seves portes i et convida en aquest viatge a un món desconegut i enigmàtic. Podeu escoltar el programa al podcast http://arkanum.podomatic.com/

Aquest blog tindrà diferents continguts, alguns d´ells, relacionats amb el programa i que ampliaràn informació. Altres continguts seràn d´opinió sobre diversos temes. No oblideu visitar tambè la nostra secció literària on trobareu poesia i prosa, relats de ficció dedicats a tot allò inexplicable. Tambè trobareu encantaments i informació esotèrica per a qui tingui la seva inquietut bruixa més desenvolupada.

Aquest és el Grimori de la gata negra, un llibre digital ple de misteris i màgia, edificis encantats, aparicions espectrals i éssers sobrenaturals. Tot allò que et fa por, tambè et seduirà.

Aquest és el teu llibre, una nova experiència, comences un viatge i l´únic preu que has de pagar per aquest viatge és la il.lusió.

Acompanya´m.