dimarts, 31 de març del 2009

SOBRE LA IMPORTÀNCIA DE L' EDAT

Triple Deessa: les 3 principals fases de la lluna
coincideixen amb les edats de la dona, totes elles,
ben valorades a la religió Wicca


Estic bastant preocupada per la gran quantitat de tòpics que hi ha sobre l'edat. La gent s'acomplexa pels seus anys -encara que en tingui pocs-, es jutja a una persona per la seva edat o en plena joventut ja hi ha qui entra en una clínica de cirurgia estètica.
Veig sovint gent que es treu anys -encara que només en tingui 30 i pocs-, gent que diu que en no vol fer-ne més -encara que no en tingui ni vint- i gent que es queixa de ser ja molt gran -i no en tenen ni 40-. Què diantre passa?

Quan jo era petita veia que ser una nena pot ser divertit però volia ser gran i independent. Admirava una sèrie de dones amb talent, atractives i autònomes, la seva edat mai m'importava, i quan la coneixia veia que la majoria d'elles tenien més de 40 anys. Vaig pensar que tenir 40 anys debia ser meravellós, un moment de plenitud. Tenir molts més anys ja no m'atreia tan, no m'agradava imaginar-me vella però llavors veia la gent gran i pensava "quantes coses saben!Ser gran no pot ser tan dolent!" i ja no em preocupava tant arribar a ser vella, de fet sempre he desitjat arribar a ser vella i viure molts anys, per poder fer moltes coses i aprendre molt. Reconec però que viure tots aquests anys malament ja no m'atreu tan.

Jo no admirava adolescents, les estrelles juvenils de la televisió, el cinema o la cançó no m'interessaven. M'agradaven les grans actrius de 40 anys, atractives i amb una gran carrera.
Jo volia ser una dona de 40 anys atractiva i reconeguda professionalment.
Em sentia avorrida de dur sabates planes, colors suaus i faldilla plisada. Volia posar-me talons, roba atrevida i colors foscos. Quan vaig arribar a l'idealitzada (i molt criticada)adolescència les coses van canviar. Ja es podia dir que era gran...o potser no. Segons per què ja era gran i segons per quines altres coses no. Va ser una etapa de transició horrible. Desitjava amagar-me. No em sentia bé amb mi. Però era molt activa, ocupava el meu temps amb moltes activitats i tenia moltes inquietuts. Així com a la vida quotidiana vivia dins meu, sovint actuava a dalt d' un escenari i volia mostrar-me a tothom. Volia reinvindicar que no pel fet de ser jove una és estúpida o un simple bombonet o una Lolita -un altre tòpic que no suporto-.

Sempre volia informar-me de tot, llegir i donar la meva opinió... sovint em feien callar perquè deien que jo era massa jove, que no podia saber res de res i que segur que només estava tot el dia pensant en sexe. Jo estava cansada de que no se´m prengués seriosament i odiava ser tan poc respectada. Abans d'obrir la boca em posaven una etiqueta que deia "compte: 15 anys, estúpida integral, no dirà mai res intel.ligent".

No suportava les sèries juvenils, em sentia profundament insultada quan les veia. Aquestes sèries estaven protagonitzades per adolescents totalment imbècils, que es passaven el dia drogant-se, tenint 300 parelles però cap relació seriosa, trinxant coses, avortant, bevent i apallissant els seus professors. I els productors de la sèrie semblaven estar-me dient: "oi què et sents identificada?" No, NO em sento identificada. M'esteu insultant!Jo no podia ser més diferent a aquells personatges mal construïts de la televisió.
Anava a classe tots els dies, estudiava tot el dia, estava ocupadíssima, m'encantava llegir i escriure, veure cinema clàssic, estudiar teatre i dansa i escoltar bona música que no tenia res a veure amb la porqueria de pop prefabricat dels grups musicals formats per tíos bons.

La meva vida amorosa no era gaire activa perquè jo volia una relació de veritat i no trobava gaire gent que m'agradés. Res d'orgies de discoteca ni avortaments setmanals. Però a mi se'm tenia com una brètola que no tenia ni idea de res, només per l'edat.
L'adolescència era una etapa que jo odiava, no tan pels canvis sinó per que poc seriosament se'm prenia. No podia realitzar-me.

Desitjava tenir 18 anys o més. Que deixessin de criticar-me, poder estudiar el que relament m'agradava i posar-me un vestit escotat sense que ningú em prengués per una calenta-braguetes que s' enrotlla amb tots els tíos de l'"insti".
Els 18 van arribar i en part vaig sentir que em treia un gran pes de sobre però no vaig poder gaudir gaire la meva sortida de l'adolescència perquè va començar una etapa molt difícil de la meva vida en que van coincidir molts problemes personals.

M'irrita que als adolescents se'ls tingui per imbècils. Que n'hi hagi uns quants que siguin un desastre i que se' ls tanqui a tots al mateix sac. Que se' ls consideri uns "histèrics". Amb raó estàn de mal humor si se' ls insulta constantment. Una vegada vaig llegir en una revista el sorprès i "esgarifós" testimoni d´una mare horroritzada per l´"estranyíssima" conducta de la seva filla adolescent: "no vol que la vegin quan es dutxa o quan està en roba interior". Això és el que deia la pobre mare. M´agradaria saber si és que a ella li agradava dutxar-se davant de tothom o si se sentiria còmoda estant en roba interior davant de la gent, per molt de la família que sigui. També recordo un altre article en que els pares es queixaven de que els fills adolescents no els hi expliquen pràcticament res. En aquest articles, per sort hi havia també els punts de vista dels adolescents que demanaven ni més ni menys que intimitat, que és un dret fonamental. Un d´ells es queixava de que si estava sortint amb una noia a la que encara no coneixia prou, els seus pares ja ho estaven dient a tothom.
A més a més, cal dir que els "adults" tenen per costum adoptar conductes vergonyosament infantils davant dels adolescents, fent comentaris ridículs sobre les relacions amoroses dels fills o fent comentaris de molt mal gust sobre els canvis físics d´aquests. Això sí, després, voldràn fer-se les persones madures i autoritàries.

Senyors, senyores: l' edat del pavo és un invent de la societat per descalificar el jovent! La gent jove fa por, té energia, és combativa i és el futur del món. Per tan, què fer amb aquesta gent? "Fer-la callar" diuen alguns. "Què saben ells"diuen uns altres. "Sempre estàn drogats i només pensen en el sexe!"diuen altres individus. Quin greu error. Més val escoltar la gent jove autèntica, respectar-la i aprendre´n. Que no per ser "gran" tens experiència ni ets més espavilat que un noi jove. He conegut molta gent de 50 anys que semblava haver-se llicenciat en "Ciències de l´Immaduresa i l´Estupidesa cròniques".
Oblidem ja l´estúpida i ofensiva expressió "Edat del pavo" i altres ofenses per l´estil. L´edat no és ni una qualitat ni un defecte, és una circumstància. Però ens han vengut una campanya de desacreditació: si ets jove ets idiota però si tens més de 20 anys ets un avi també idiota. Si us plau! Què absurd! Anem a veure la realitat enlloc d´empassar-nos la primera imbecilitat que ens diuen.

Parlem de la nostra adolescència com si durant aquesta edat haguessim estat idiotes. I no és cert. L´idiotesa no té edat. La maduresa tampoc. He conegut adolescents amb una mentalitat privilegiada, amb una maduresa sorprenent i gent de 50 anys totalment estúpida i ridícula. Deixem-nos estar de prejudicis. Prou de jutjar les persones per la seva edat. Que hi hagi adolescents estúpids no significa que tots siguin iguals.

L´adolescent ha d´aprendre a respectar-se sent tal i com és, no copiant un estúpid patró que ha vist en una sèrie televisiva de pèssima qualitat escrita per ignorants. La mala imatge que dóna la televisió és una mentida.

Els/les adolescents que cometen crims espantosos o fan el "botellón" a la plaça criden molt l´atenció però no són la representació de tots els joves del món. Pensem en els/les adolescents que estudien i treballen dur, que tenen ideals, que es comprometen amb causes justes, que són intel.ligents i bondadosos. Mirem les profundes i fosques ulleres que tenen sota els ulls: no són de "botellón" són de treballar.

Els 20, són una bonica edat -com totes-, ets molt jove, però ja no ets adolescent, ja no et diuen tan sovint que ets idiota. Si tens sort, fins i tot és possible que estiguis estudiant allò que t´agrada. Tenir una feina decent, això ja és més inaccessible, no per culpa teva, sinó perquè el món laboral d´avui dia fa fàstig.
Curiosament però, últimament sembla que 20 anys ja són masses. Ja veus a gent avergonyint-se de tenir 20 anys, treient-se anys, mentint sobre l´edat o queixant-se del mal estat que l´edat els hi dóna (!).
Quan vaig començar a estudiar la carrera d´Art Dramàtic, ja tenia més de 20 anys complerts, com la majoria dels meus companys i companyes. Allà gairebé tothom tenia 20 i pocs anys excepte alguns alumnes que en tenien 18 acabats de fer. Jo hagués volgut començar a estudiar als 18, immediatament després d´acabar el Batxillerat, però la meva situació econòmica era molt difícil i em vaig haver de posar a treballar en moltes feines -horribles- per recollir alguns diners per als meus estudis.
Quan vaig començar la carrera acabava de complir 23 anys. M´hagués agradat estar tot aquell temps estudiant el que volia en comptes d´esguerrar-me la salut fent 12 hores diàries en un bar. En fi, tampoc vaig perdre el temps. Vaig estar convinant feines fastigoses amb una intensa activitat teatral formant part de diferents grups de teatre i formant-me amb cursos d´interpretació. Pel meu compte, estudiava i assajava textos teatrals, llegia els clàssics del teatre, tècniques d´interpretació i història del teatre. Als vespres estudiava música. En aquells temps també vaig començar a treballar a la ràdio, cosa que va allunyar-me definitivament dels bars de mala mort on em tenien esclavitzada.
En començar els meus estudis, ja coneixia diferents tècniques d´interpretació i molts dels llibres que ens feien llegir ja els havia llegit abans. Tenia més taules que molts companys meus que no havien pujat mai a un escenari. Vaig veure que malgrat haver-ho tingut més difícil, me´n havia sortit prou bé.

Un cas completament oposat al meu, és el d´una companya que tenia 17 anys. En teoria, no pots iniciar els estudis d´Art Dramàtic a no ser que hagis complert els 18. Però ella, amb 17 anys estava allà, no perque fos una crack sinó tot el contrari. No volia treballar, tenia la E.S.O a mig fer i tampoc volia estudiar, l´única cosa que volia era ser famosa i sortir a la T.V. Els seus pares van pensar que millor que tenir-la a casa de paràsit, podria estudiar Art Dramàtic -que tothom confón amb la carrera "Fama fàcil a qualsevol preu", ben diferent-. Com que la nena ja havia fet algún curs de teatre per a joves en aquell centre d´estudis, ja la coneixien i en conèixer el seu cas, el centre va acceptar-la com a alumna i li va donar l´oportunitat de fer unes proves d´accés ja començat el curs.
Va estar de sort i va entrar a estudiar aquella carrera. Estava molt orgullosa de tenir 17 anys. Sovint, em preguntava la meva edat i quan jo vaig complir els 24, ella estava esgarrifada. Em preguntava (quasi cada dia) quants anys tenia i parava a la gent pels passadissos del centre dient: "Saps quants anys té aquesta? 24!".
Jo li responia: "24 anys no són res". Ella deia: "Uh! Per a mi són molts!" Oh, si, és clar! Era tan nena! i pensar que jo amb 18 anys veia a la gent de 40 (i la veig) com gent joveníssima...
Finalmant, un dia li vaig dir: "Algún dia, tu també tindràs 24 anys". En poc temps, per cert. Ella va posar cara d´horror i va deixar anar un: "Ai, no!" I jo, ben farta vaig afegir: "tu també faràs 24 anys a no ser que et moris abans." I la molt estúpida encara es va ofendre! "Moltes gràcies"va dir amb cara de "ala, tia, com t´has passat".
Potser li vaig dir una mentida? Si no vols fer 24 anys, t´has de morir abans, és a dir: moooolt jove.
Vaig intentar explicar-li que als 24 anys és normal estar estudiant -de fet, estudiar no té edat i he tingut companys de classe de 50 anys-. També li vaig dir que als 24 ets jove, que ni et surten arrugues, ni et jubiles i que fins i tot també surts de festa. Però ella no ho entenia. Seguia pensant que els 24 anys són la 3a edat.
Presumia de ser la més jove que estava estudiant la carrera (bé, això d´estudiar...), donava per entès que ella quan patís la "terrible tragèdia" de tenir més de 20 anys com els altres, ja seria una estrella consagradíssima. La pobre estúpida no sap que això de ser una estrella no ho té assegurat i que tampoc pot saber si ho aconseguirà ella o els altres, perquè haver començat abans no és garantia de res, sobretot si no aprofites l´oportunitat.

A les classes, tenia un comportament infantil insuportable i s´excusava dient-nos que l´haviem de comprendre, que ella era molt més "petita" que nosaltres. Però la veritat és que amb 17 ni amb 18 anys és normal comportar-se com una nena de 3.
Quan va fer els 18, va dir que ja no volia complir més anys (aquesta pobre noia, serà tota la vida una desgraciada, doncs). No sé, si no vols tenir més de 18 anys és que et vols morir... No puc evitar pensar en com serà de desgraciada si amb 19 anys ja se sent vella i va amb bastó pel món... perquè una persona és vella quan se sent vella, i ella serà una vella decrèpita amb 19 anys. Mentre, els altres serem un grup de joves amb esplendorosos 20 anys o més, amb tota una vida per davant -si tot va com ha d´anar-.

Recordo que un dia, aquesta estúpida va anomenar "abuelo" a un alumne de 28 anys, presumint de que ella en tenia 10 menys. No puc comprendre aquesta actitut. L´"abuelo" era un jove de 28 anys acabant la carrera d´Art Dramàtic i que ja havia estudiat una altra carrera i havia treballat com a actor i periodista. Això sí que és una vida ben aprofitada. Jove però amb experiència.
Aquella pobre estúpida de 17 anys no farà mai res ni amb 17 ni amb 20 ni quan sigui una "àvia" de 28 anys. Presumeix de tenir tot el temps del món per poder arribar a fer coses veritablement importants... però de què et serveix ser jove si no tens dos dits de front no has fet res de bo ni ho faràs? L´edat no és una virtut és una circumstància. Ser intel.ligent, tenir talent... això sí que són virtuts i no tenen res a veure amb l´edat.

El temps m´ha donat la raó, amb un títol sota el braç i amb projectes de pràctiques i plans professionals, veig que el meu esforç ha valgut la pena, mentre que altres companyes que van tenir la sort de començar la carrera molt abans, l´han acabat abandonant al primer curs (una d´elles ho va suspendre tot). De què serveix començar una carrera als 18 si no l´acabes mai?
Jo amb 18 anys ja havia fet moltíssimes coses, ja havia pujat a l´escenari en moltes ocasions i ara amb 26 anys em trobo amb un curriculum professional complert i un mòdul i estudis superiors. Vaig començar la carrera d´Art Dramàtic per la meva profunda i seriosa vocació, per a les nenes estúpides no era res més que un caprici i un mitjà per sortir per la T.V algún dia i ser alguna famosa ridícula de les revistes del cor. Però resulta que l´Art Dramàtic és un art, no una frivolitat i costa molts esforços i sacrificis. Si no estimes l´interpretació, més val que et dediquis a una altra cosa... Recordo que amb 24 anys acabats de fer, em deien que ja hauria d´estar casada i amb fills, quan sóc massa jove per aquests temes familiars i l´idea m´horroritza força.

Recordo una altra anègdota amb una "joveníssima" companya de 18 anys, mimadíssima pels pares i amb excessiu temps lliure. Un dia, jo em queixava de com em cansava i de com m´ho passava malament estudiant i treballant i fent front a tantes responsabilitats i problemes de diners. Ella va dir-me que a la meva edat "ja em tocava". És a dir:
1- em considerava vella per tenir més de 20 anys.
2- em considerava vella per a estar estudiant -quan estudiar no té edat-.
3- considerava que no tinc dret a queixar-me, ja que a la meva edat -senior- tinc l´obligació de tenir moltes responsabilitats i no pas pretendre viure entre luxes i jocs infantils -imbècils- com les nenes fresques com roses de tan sols 18 anyets.

Jo li vaig respondre que quan jo tenia la seva edat, que no fa pas gaire, ja estava treballant moltíssim per portar diners a casa i pagar-me els estudis i que ja tenia moltíssimes responsabilitats. No és que em queixi ara "que ja em toca" sinó és que la situació és dura i l´he visgut gairebé sempre. La vella és ella que amb 18 anys ja, encara viu i pensa com si en tingués 3, viu a costa dels pares i sense fer mai res de profit, creient-se súper especial, només per uns 18 anys que passaràn volant i no hauràn servit de res.

Un altre cas semblant és el d´una noia -per cert, molt poc intel.ligent- que amb 20 anys tenia tot pagat pels pares, anava a l´universitat i només treballava dues tardes a la setmana. Jo li vaig dir que això també m´aniria bé a mi per poder estudiar sense cansar-me excessivament en una feina. Vaig dir-li però que no m´ho podia permetre perquè els estudis me-l´s pago completament jo, porto diners a casa i també em pago els viatges, per tan, tinc masses necessitats econòmiques i les he de cobrir treballant moltes hores amb una feina, al mateix temps que estudio.
La resposta de la il.luminada va ser: "però tu ets més gran!" Oh sí! 2 o 3 anys més, què gran! que vella! Una altra ximpleta que creu que "ja em toca". Li vaig respondre el mateix que a l´altra, que jo amb 18 anys ja feia tots aquests esforços, mentre que ella amb 20 ja comença a ser massa gran per viure com una nena petita en la fase "papa compram´ho".

És escandalós com pot arribar a ser d´estúpida la gent.
Ja ho sabeu, si passeu dels 20 -o fins i tot dels 18- ja us podeu considerar vells.
En quina societat vivim? Quina mena de societat pensa imbecilitats com aquesta i envia missatges tan negatius i tan mentiders?

Avui dia, la crisi dels 30 està en boca de tots i voldria saber per què complir 30 anys és tan terrible. Què passa als 30? Et jubiles? Vas amb bastó? És que no ets jove? Sí, ets molt jove, com als 20 anys però has viscut més i a nivell personal t´has enriquit, mentre que si tot ha anat com ha d´anar vius amb més recursos, millor feina... Quan compleixi els 30 no penso deprimir-me. La pressió social del "ja ets massa vell" quan ets jove comença massa aviat i no té cap sentit. És com una conspiració per a fer el món més infeliç del que ja és.
Recordo el cas d´una alumna de 39 anys que deia no poder fer assignatures d´entrenamnet corporal (pilates, dansa...) per l´edat! Quina bajanada! I recordo el cas d´una altra alumna de 35 anys que estava acomplexadíssima per la seva edat -però que per cert, no havia treballat mai ni pensava fer-ho, a més a més de ser un desastre amb els estudis-.

Em preocupa veure per televisió una dona jove que diu que el secret del seu èxit amb els homes és mentir sobre la seva edat i negar que ja passa dels 30 anys -sinó la considerarien vella-. També m´escandalitza veure una noia plorosa demanant a un cirurgià plàstic que l´operi per què ja té 29 anys! On anem a parar? Ens estem empassant les mentides de la societat com un ramat de béns seguint una corrent equivocada. Estem creient l´estúpida publicitat televisiva que ens insulta dient-nos que som horribles i que ens hem d´operar per canviar i negar el pas dels anys que no és pas res de dolent.

Avui dia, al món laboral et demanen coses impossibles, com ara deixar-se trepitjar, enriquir l´empresa en 2 dies, cobrar un parell d´euros al mes sense queixar-se... també demanen ser increïblemet jove -gairebé adolescent- i al mateix temps tenir molta experiència i haver estudiat moltes carreres. Què ridícul!
També és cert que a la tendre edat de 40 anys i amb un bon curriculum ja hi ha llocs en que no et volen donar feina. És clar que tothom sap que la majoria d´empreses les dirigeix gent imbècil -això explica moltes coses i és una causa directa de la famosa crisi-.

Tinguis l´edat que tinguis aquesta serà bonica. Tinguis l´edat que tinguis, estima´t. Aprofita aquesta edat al màxim.

M´escandalitza per altra banda com la gent menysprea la gent gran considerant-la una mena de fòssil quan poden fer grans aportacions a les generacions més joves.
Així estem, dient-li a una bellíssima dona amb menopausa que ja no és atractiva, renyant a una persona de 23 anys per què tot just comença la carrera, advertint a un jove de 30 pocs anys que s´allissi unes arrugues inexistents i que "se li passa l´arrós"!

Està clar que no volem viure així, amb totes aquestes mentides i que això ha de canviar. Però el canvi ha de començar per un/a mateix/a. Si ploriqueges perque "ja" tens 30 anys estàs seguint el joc. No escoltis tants prejudicis ignorants i PENSA!

divendres, 27 de març del 2009

27 DE MARÇ. DIA INTERNACIONAL DEL TEATRE


No hi ha res tan grandiós com el teatre. Res tan potent, tan resistent al pas del temps, als prejudicis, als nous mitjans de comunicació, a la falta de cultura... Què importa! El teatre sempre continua, sempre existirà, la humanitat sempre el necessitarà. El teatre no pot ser substituït ni per la televisió ni pel cinema.

La vida no és un teatre, el Teatre és la vida.

No m' ha agradat mai que diguin que la vida és un teatre. Això és gairebé com insultar el teatre.

Una cosa és la ficció i una altra és la mentida. No puc suportar la gent que va amb màscara per la vida. No m' agrada que m' enganyin ni m' agrada enganyar ningú.

Actuar, s' actúa a l' escenari, això és art. Mentir no és art.
No és just que als actors i que a les actrius sen' s tingui sempre com a mentiders/es. Precisament ja actuem a escena i quan estem a l' escenari no mentim, expliquem allò fictici i ho fem buscant la veritat. La feina de l' actor NO és mentir. L' actor que està mentint dalt de l' escenari no és un gran actor.
De la mateixa manera que mentir no et converteix en actor, la feina d' aquest, no és mentir.


Recordo que fa uns anys em vaig veure obligada a deixar els meus estudis per què tenia problemes econòmics greus. Jo desitjava estudiar Art Dramàtic però en comptes d' això em vaig trobar fent feines horribles. Vaig haver de canviar els llibres per baietes greixoses i fregones. La cuina més bruta i una barra de bar plena de borratxos no eren cap escenari.
Treballava 12 hores diàries en un bar-restaurant de mala mort (amb pretensions de ser un lloc refinat) on cobrava una misèria i rebia un tracte denigrant.

La gent -estúpida- per consolar-me em deia: fes com si estessis fent teatre! Imagina't que interpretes una cambrera!. Oh sí, gràcies, això ho soluciona tot! Què ridícul! La gent no té ni idea ni de què és el teatre, ni de què és actuar.

Si mentir fos actuar, tothom seria actor! I ser actor no és pas fàcil, és molt difícil i molt meravellós.
Allà estava jo, amb una depressió considerable, mirant el meu voltant: aquesta merda no és teatre per què el teatre és or.
Recordo que sovint, sortia trasbalsada de la feina, amb el cos i la ment fatal. Aleshores, anava al teatre i m' hi asseia buscant consol. El teatre sempre ha estat la meva esglèsia. Al sostre del petit teatre on anava hi ha una cúpula de color àmbar que jo em quedava mirant.
Algunes nits, per molt malament que estès, anava a assajar amb un grup de teatre amateur i allò ho era tot per a mi, quan pujava a l' escenari sentia que no hi havia ni explotadors ni borratxos.

Tot es tornava meravellós encara la funció tractès sobre la més gran de les tragèdies.

En aquella època canviava de feina constantment, els contractes eren temporals -això quan em feien contracte-. Estava continuament acumulant experiències desagradables, moobing, precarietat laboral en general... Era el pa de cada dia.


Una vegada va tocar-me fer de dependenta i em deien: però si això és com fer teatre! Oh sí, ben igual! Que absurd! Per favor! Tant costa pensar?

Jo necessitava teatre, ho necessito desde que era petita i al pati deia: anem a jugar a fer teatre.

L' escenari, els focus, el vestuari, el maquillatge, el teló... i sobretot el procès de construïr el personatge ha estat sempre pura catarsi per a mi.
L' actor/actriu busca la veritat.


Conec una anègdota de l' escola d' arts escèniques "El Timbal". Durant un miting polític una professora d' interpretació es va queixar i el polític li va dir que estava fent com en el teatre, falsejar-ho tot. La professora li va respondre: no es pensi, el teatre és una cosa seriosa, sou els polítics els que ho falsejeu tot. Tenia molta raó.
Els polítics no són actors, són mentiders. Als seus discursos es veu com intenten actuar i que malament ho fan.

Vaja favors què ha fet la política al teatre! Subvencions ridícules, no considerar els estudis artístics com a oficials -quan en altres països ho són-, allunyar la gent dels teatres...

Ara, per fi, estic estudiant Art Dramàtic, aquests estudis em pertanyen. Treballo moltes hores per pagar-los, les classes són cansades... però adoro el que estic estudiant. L' esforç val la pena.

Què importa que la gent no tingui ni idea del què és l' Art Dramàtic ni que s' estudia -em trobo molta gent així, amb poca cultura i molta ignorància-, jo sóc feliç estudiant i he lluitat molt per aconseguir-ho.
Què importa que els polítics no considerin l' Art Dramàtic com una carrera oficial? Si ja hem vist que molts d' ells són espantosament incultes i que la cultura no els agrada per què fa pensar a la gent i la gent que pensa és perillosa per als seus interessos.

Per molt lletja i espantosa que sigui la teva vida, el teatre sempre et donarà consol. El teatre és gran i encara pot amb la televisió, el cinema, l´incultura, el temps, la falta de públic, la manca de qualitat, els que el prostitueixen... Ni el Temps té prou poder sobre el teatre.

Cap altra sensació és tan potent i tan intensa com pujar a l' escenari. El gran actor Laurence Olivier va dir: no importa el teu orígen, vinguis d' on vinguis si el teatre et té afecte et durà al costat dels déus i de nit, convertirà els teus esclops en sabates de cristall.

Exactament això és el que jo sentia -i sento- quan actuava. Era una sensació intensa, espectacular que podia amb tot. Actuant, ja no era la noia que havia hagut d' abandonar els estudis per treballar en qualsevol miserable feina, ja no era la que no tenia ni un duro. Era una actriu. No hi havia cadenes. Res em lligava. Podia ser la noia més rica del món, enjoiada de dalt a baix, també podia ser la dona més pobre o una reina o una deessa, també podia ser un home o tenir l' edat que volgués. Tenir aquest poder ho canvia tot.

Jo tinc moltes vides i viatjo en el temps. Quan actues, tot és possible.

Durant cert temps tu i tothom que alça una obra de teatre crea un món paral.lel fascinant que ho canvia tot, un món que després s' endreça però que l' endemà torna a ressorgir. On pots trobar una experiència com aquesta?


El teatre és cultura, coneixement. És una suma d' arts i de ciències. El teatre és pintura, música, escultura.... i també és antropologia, història, psicologia... Jo me' n enric de qui menysprea el teatre i el planyo per què mai coneixerà satisfaccions tan grans i a la seva vida mai hi haurà aquesta riquesa.


El teatre en sí, no és frívol. Va nèixer com a religió. A la prehistòria, els humans primitius feien rituals màgics on escenificaven allò que desitjaven (una bona caça, la pluja...). Així va nèixer el teatre, va néixer de religió i de màgia.

A l' antiga Grècia, el teatre era una cita obligada, un aconteixement social, educatiu i espiritual. La tragèdia grega era una escola per a l' ànima. En aquells temps, els actors eren sacerdots.

No oblidem aquest orígens.


El teatre no és una frivolitat tot i que molta gent l' embruta de frivolitats. Dins del món de l' espectacle hi ha gent molt bruta, gent que odia el teatre: gent que puja a l' escenari només per presumir, falsos gurús que inventen ridícules tècniques i menyspreeen alternatives, explotadors que només volen treure diners, mafiosos, corruptes...

Actualment, es fa molt teatre de pèssima qualitat amb els mateixos actors i les mateixes actrius mediocres que ja hem vist milions de vegades a l' escenari i a la T.V no per què siguin bons sinó per què ho acaparen tot i tenen amics poderosos.
Les portes es tanquen a les cares noves i grans interpretacions es perden a la foscor i a l' anonimat. Per què descobrir grans artistes quan hi ha el/la típica estrella de pacotilla i poc talent que tothom coneix i que ja ho fa tot? Negocis! Res d' art, negocis. És desencoratjador.

Què trist és fullejar una revista de teatre i veure que el repartiment de cada obra és pràcticament sempre el mateix, havent-hi tants actors, tantes actrius sense feina i amb un gran talent. Les portes es tanquen.

Com a actriu ho veig. Poques possibilitats hi ha, però no em dóno per vençuda, no penso deixar d'actuar.

Malgrat el panorama, encara hi ha teatre autèntic, bon teatre que sobreviu i sempre t' obre les portes amb generositat tan si seus a la butaca com si puges a l' escenari.

El teatre no és una propietat dels poderosos. Pertany a qui l' estima.

Vés a veure bon teatre, actúa en bon teatre, l' experiència t' acompanyarà sempre.

Amunt el teló!

A continuació us vull mostrar el curt "Next". Aquí apareix representat un dels grans genis del teatre William Shakespeare.

Aquesta és una petita obra mestra de Bary Purves on veiem a un Shakespeare desconegut presentant-se a un casting on el director al principi no està massa receptiu -aquesta és una de les pegues del món de l' espectacle-.

Observa però, com Shakespeare, un gran poeta de bellíssimes paraules explica les seves grans històries (paradoxalment, sense dir ni un mot).

Que us agradi!


divendres, 20 de març del 2009

L' ESGLÈSIA PROTEGEIX LA VIDA?

--> -->
Aquesta setmana m´ han sorprès especialment les noticies aparegudes als diaris. La veritat és que sempre em sorprenen. Les grans tragèdies són habituals, podriem arribar a dir, per desgràcia, que passen amb normalitat.
Però quan ja hem vist de tot, les desgràcies i les barbaritats segueixen sorprenent per què sempre es superen, és increïble. El cas del monstre d´ Amstetten és un clar exemple de fins a quin punt pot arribar l´horror. Espero que li donin el que es mereix -que no és atenció psiquiàtrica sinó un càstig històric i monumental-.

Vaig llegint el diari i començo el dia ben malament, deprimida i de mal humor.
Una de les coses que més em crida l´atenció són les últimes "aportacions"- diguem-ho així- de l'Esglèsia. Parlo d' una campanya publicitària que -segons la meva humil opinió- és estúpida i ridícula -a més a més d' estar feta amb molt mala tècnica, per cert-.
"L' objectiu"-diguem-ho així- de la campanya és protestar en contra de l´avortament. La pancarta publicitària consisteix en la fotografia d' un linx amb el cartell "especie protegida" i al costat la foto d'un nadó. L´ enunciat diu: "¿Y yo?...¡Protege mi vida!". En un dels diaris ha aparegut aquesta notícia al costat d' una altra amb el següent titular: "Acusan a un cura por abusar de dos niñas". Dolorosament cínic.

Sí, és cert, hem de protegir la vida. Hem de protegir els infants. Protegir-los dels pederastes, per exemple, de tots els pederastes, com ara els que van amb sotana, per exemple...
Dins l´ Esglèsia hi ha hagut i hi ha pederastia, no és cap secret. I després l´ Esglèsia parla de protegir els infants i de protegir la vida!

Membres de la Inquisició abusaven sexualment, torturaven, penjaven i cremaven infants, alguns d´ells de molt curta edat, a més a més assassinaven als seus pares davant dels seus ulls. Ho feien per acusacions ridícules, per mentides que inventaven, per satisfer les seves ànsies criminals i encara tenien la barra de dir que ho feien en nom de Déu. Coronaven els seus crims amb la blasfemia.

Quanta hipocresia.

Proposo una nova campanya publicitària: el dibuix de moltes persones acusades de bruixeria morint carbonitzades en una foguera i un missatge escrit que digui: "¿Y yo?...¡Protege mi vida!" o la fotografia d´ una criatura que ha patit abusos sexuals per part d´un tipus amb algún càrrec religiós i al costat unes lletres ben grosses que diguin: "Y yo?...¡Protege mi vida!". Tinc una altra idea: les víctimes de la segona guerra mundial, entre elles les víctimes de l´ Holocaust amb el mateix cartell: "Y yo?...¡Protege mi vida!".- No oblidem que l´Esglèsia ha permès moltes guerres religioses i que va dona suport a Hitler, i que per cert, Ratzinger, el que es pensa que representa a Déu, té un passat nazi.
També podriem presentar una pancarta on aparegui un africà malalt de SIDA o especialment vulnerable i altre cop el mateix missatge: "¿Y yo?...¡Protege mi vida!" ja que se li nega la protecció del preservatiu. No cal però, que sigui un africà malalt de SIDA, pot ser qualsevol persona, la que aparegui a la pancarta. Pot ser una persona urbana i ben situada que si se li prohibeix el condó se l' està condemnant a les malalties venerees entre altres desgràcies. Som totes les persones i qualsevol persona la que podria sortir en aquesta pancarta publicitària, perquè en som víctimes igualment, víctimes d' una malaltia que pot evitar-se.

El que no faria per a res del món és posar al costat la foto d' un linx. Què té a veure una cosa amb una altra? Quina culpa en té el linx? Quin recurs tan estúpid! Més aviat sembla un exemple d'estúpids per a estúpids.


L' Esglèsia no s' ha aixecat amb gaire fervor en contra de dictadors i de pederastes (fins i tot els ha protegit), sé per exemple el cas lamentable d' un capellà que va sortir als mitjans de comunicació dient que comprenia els abusos a menors perquè hi ha infants que "inciten". Aquest maleït hauria de saber que les víctimes MAI "inciten", només incita la crueltat de l´agressor. Tothom sap que l' Esglèsia ha comès molts crims gravíssims i amb tot aquest curriculum encara té la barra de criminalitzar la dona que es veu en la situació d' avortar o excomulga els metges que practiquen un avortament a una nena que ha estat agredida sexualment. No excomulgen però, el criminal que ha abusat de la nena que al cap i a la fi és l´únic responsable d' aquest avortament.

Tenint en compte que mebres de l´Esglèsia han recolzat dictadors, han abusat d´infants i han assassinat a tants innocents, resulta ofensiu que s´atreveixin a protestar en contra de l'avortament i dir que ho fan per protegir la vida!
Poc els importava la vida quan van assassinar tanta gent, quan abusen d´infants, quan han beneït guerres. Poc els importa la vida quan rebutgen els preservatius.

L´Esglèsia no és precisament la millor amiga dels infants. Es queixa poc quan apareixen menors abusats, poc en parla de la Inquisició, poc o res els importa la vida quan n´hi ha tants que moren de SIDA i de misèria podent evitar aquest desastre amb l´ús del preservatiu. Parlar de protegir la vida i els infants és d´un cinisme molt cruel per part de l'Esglèsia.

És terrible criticar les dones que avorten. Què saben els capellans d´embarassos i famílies? Res!

Sé que hi ha capellans que si tinguessin el do de la vida es passarien la major part del temps quedant-se embarassats i avortant.

Què li passa a l´Esglèsia? No ha entès que si no hi haguès tants abusos sexuals i que si a la dona no se li posés tan difícil per a ser mare no hi hauria tants avortaments?

Què passa a la gentussa més perversa que s´ amaga a l' Esglèsia? Ploren per aquells/es nens/es dels/de les que mai podràn abusar?

La dona que avorta és lliure per fer-ho. No comet un crim. Un pederasta en canvi, sí que comet un crim, encara que porti sotana.

He llegit la terrible noticia del capellà que ha abusat de dues nenes. La noticia, ja horrible de per si, m´ ha sorpès doblement, ja que he vist que l' acusat el conec. Va ser professor meu.
Es tracta d´ un capellà d´Igualada, anomenat Gregori i que dóna classes de religió i que ja havia estat detingut per abusar d´ una nena deficient. Jo també podria haver una víctima seva, però afortunadament no va ser així.

Aquest individu sempre m´ havia semblat menyspreable però no havia arribat a imaginar que poguès cometre crims tant greus. O potser sí. Hi ha records que són fastigosos. En una classe, suposadament en broma va colpejar amb una Biblia els genitals d´un alumne, quan aquest tipus mostrava amb diapositives els nens despullats de l´Àfrica bromejava sobre els seus genitals. Jo no ho he vist mai però també recordo haver sentit a dir que quan algú feia una entremaliadura havia de demanar perdó de genolls. I ara ja sabem que els abusos sexuals també formen part de les seves activitats. Monstruós individu! I segur que aquest també va dient que s´ ha de protegir la vida, sobretot la dels infants!
Per cert, li ha caigut una condemna ridícula: només 5 anys i dos mesos de presó! Tan poc per una acció tan greu? I després què? Sortir i tornar-ho a fer?

De fet, l´ any 2006 ja van detenir-lo per tocaments a una nena amb discapacitat. Es pot saber què feia al carrer? Què feia en una escola? No havia agredit ja a una altra nena? Per què no el tanquen per sempre a la presó i deixem als infants viure tranquil.lament d´una vegada? Estic parlant de protegir la vida! El dret dels infants a viure en pau, sense perill. Encara no hem après que que el criminals sexuals NO mereixen cap oportunitat? Mireu què passa quan donem aquesta oportunitat!

El Papa Benet XVI, ara es dedica a viatjar a l´Àfrica per prohibir l´ús del preservatiu perquè segons diu, agreuja el problema de la SIDA. És tan vergonyós!
L' ús del preservatiu evita la SIDA i els embarassos no desitjats -i per tan els avortaments-. Però vaja, Benet XVI creu que el sexe és pecaminós, brut, fastigós i diabòlic i probablement creurà que la SIDA és un càstig diví. Imaginarà que el preservatiu és una invitació al llibertinatge i a l'activitat sexual desenfrenada... provocant la SIDA. Quina estupidesa tan desproporcionada.
El preservatiu no incita a l' activitat sexual, la gent té les mateixes ganes, però quan utilitza el condó es treu risc i es salven vides. Per al Papa però, l´únic remei contra la SIDA és la castedat.
Com s´ atreveix el Papa a dir que s' interessa per la situació dels més pobres, que es compromet en la lluita contra la SIDA? Si de veritat estés compromès amb els més pobres i amb la lluita contra la SIDA estaria fervorosament a favor de l' ús del condó! Quan estàs en contra del condó, no estàs a favor de la vida.

Sense preservatius, a l´ Àfrica s´extendrà més l´espantosa epidemia de la SIDA i hi haurà molta més gent neixent a la misèria. N´hi ha tants d' infants que moren de gana i/o SIDA! És una gran tragèdia que amb l´ús del condó es podria evitar, però el Papa rebutja el condó i després
l´Esglèsia parla de protegir la vida quan hi ha tants infants morint de SIDA, de gana i de violència! Hi ha coses molt pitjors que l´avortament! L´interrupció de l´embaràs no és precisament un crim en contra dels menors.

El Papa no en té prou amb criticar l´ús del condó, ara també critica les misses africanes, molest pel seu aire festiu, amb tant cant, tanta dansa i tanta euforia! Es queixa per què ho troba poc seriós i per què aquestes misses tan alegres recorden massa les cerimònies paganes. També és un record del paganisme alguns dels rituals que es practiquen en aquestes misses. Algunes tradicions ben inofensives han passat de generació en generació i s´han fusionat amb la religió catòlica a l´Àfrica.
Per quina raó no es pot ballar i cantar a missa? La fe no ha d´estar renyida amb el goig de viure! És què és tot pecaminós o què passa?
Naturalment el Papa s´escandalitza quan veu aquestes manifestacions que recorden l´alegre paganisme. La Inquisició va assassinar molts/es practicants del paganisme, eren una competència massa forta. La crema de bruixes va ser una massacre religiosa. Es va massacrar a aquelles persones que creien en una divinitat femenina, en fades i en la natura i que ho celebraven cantant i ballant. Qui va protegir la vida d' aquestes persones innocents? De moment, no hi ha cap dubte sobre qui les va torturar i assassinar suposadament en nom de Déu.

Afortunadament, a dins de l´Esglèsia també hi ha bones persones i no voldria que se sentissin ofeses. He conegut monges i capellans d´una gran humanitat, d´elevada espiritualitat, de sincera fe i amb el cor bondadós. Gent que lluny del luxe del Vaticà -que res sap del món- posa en risc la seva vida per salvar als altres. Persones que lluiten per als més necessitats i que entre altres coses reparteixen preservatius pel tercer món i ho fan protegint la vida. No seria just posar a tothom al mateix sac.

No assenyalo amb el dit les persones individualment sinó l´institució. L´ Esglèsia es burla dels valors cristians d´alguns d´aquests membres honestos. L´Esglèsia ha comès crims, trepitja els més dèbils, s´enriqueix amb mitjans bruts mentre demana al poble escanyat per la crisi que ajudi als necessitats. Rebutjo aquesta Esglèsia. La que em diu pecadora pel sol fet de ser dona, la que em mira malament per què vaig escotada. Jo no cremat a cap innocent ni he abusat sexualment de ningú. Sóc jo la que pot assenyalar l´Esglèsia amb el dit -o tirar la primera pedra-.

Que l´ Esglèsia sàpiga que un dels seus, una altra vegada ha tornat a abusar d´unes persones que ara estan patint moltíssim. Que sàpiguen que jo podria haver estat una altra víctima.
I que no em vinguin amb imbecilitats!


Dissenys de David Ramírez:



divendres, 13 de març del 2009

TERCERA TEMPORADA D' ARKANUM. NINES TERRORÍFIQUES.



Aquest any 2008-2009 s' està desenvolupant la tercera temporada d' Arkanum. Una temporada plena de temes molt diversos, alguns ben diferents entre ells, alguns, ben peculiars... Aquesta és una temporada més intimista que la nostra primera i segona temporades del programa. Parlem de temes més concrets, és una temporada, com hem dit, més intimista, fetitxista potser, on el misteri s' amaga en allò quotidià: una pedra, un conte, un pallasso, una nina...

Aquest divendres 13 -una bona data per al misteri, més que per a la superstició- s' ha emès per primera vegada a Radio Nova, un programa dedicat als misteris que hi ha a l' entorn de les nines.
Recordo una série de gravacions que he estat veient sobre suposades "nines encantades". Molts d' aquests vídeos són pura ficció, una broma, muntatges absurds, alguns d' ells fins i tot són de bona qualitat, uns altres, en canvi, són patètics.
Recordo especialment, un vídeo on una nina "ataca" dos nois que li donen patades per defensar-se (amb les patades ni tan sols la toquen). També he estat veient videoclips fets a partir d' un collage de fotografies terrorífiques, suggerents imatges de nines manipulades fins a l' horror, nines esquelet, nines gòtiques, nines mutilades, envellides pel temps, torbadores, muntatges de photoshop i nines que ja de per si feien por, sense maquillatges ni muntatge fotogràfic.

Una barreja tenebrosa entre allò innocent i allò maligne. El Mal vestit de rosa, amb puntetes i pamela. La Mort amb davantalet blanc pot fer més por que vestida amb una mortalla negra.

Recordo haver escoltat històries de nines -assassines- ben estúpides però també he conegut relats veritablement interessants, inquietants... protagonitzats per nines estranyes, aparegudes en el no-res, sorgides de la foscor, que embogien als seus/ves propietaris/es, que tenien misterioses imatges fantasmals reflectides a les seves pupil.les...

A mi, les nines de porcellana sempre m' han agradat. El meu gust per allò bonic, misteriós i tètric s' ha vist satisfet per aquests personatges de porcellana. Per les meves mans, han passat moltes d' aquestes nines. Totes elles tenien un nom, una personalitat, una història per a explicar, sempre amb un toc de misteri...

He volgut explicar relats incòmodes i tenebrosos, històries de nines que convertien la infància en un malson, nines que es movien soles, que parlaven sense cap artilugi tecnològic... i que no sortien a cap pel.lícula de ficció ni en cap conte inventat en una nit d' acampada.

Sé que la primera nina parlant, anomenada Selene, va espantar tota una generació de nenes. Es va enterrar en massa a aquestes nines-robot i va passar un temps abans que els infants tornessin a jugar amb nines parlants.
Els autòmates ens resulten inquietants, robots d' aspecte humà, repetint sempre els mateixos moviments, una dansa estructurada, un ritual. Els autòmates, tan bonics i tan horribles, fills híbrids de l' Art i de la Ciència.

Conec gent que no pot evitar sentir-se malament davant d' una nina de porcellana que segueix amb la mirada o que vista de reüll sembla moure' s... Sé de persones que ni durant la seva infància volien saber res de les nines.

Arkanum et presenta algunes històries de nines misterioses i no queda massa clar si són llegendes o casos reals, perquè allò inexplicable forma part de la vida i hi ha persones amb cara i ulls que han viscut experiències increïbles relacionades amb aquestes estranyes joguines.

El programa emès avui, parla d' una casa encantada plena de nines, de Robert, un nin que va tornar boig a l' artista Robert Eugene Otto, també parla d' un museu de nines encantades, de les nines com a instruments de màgia...

Segur que no creies que Arkanum pogués tenir com a protagonistes a un pallasso, una núvia, una nina o la Blancaneus... personatges dolços i divertits que et porten records de la infància. Records tendres i feliços... o potser no.

Arkanum però, no ha canviat tan, encara que en comptes d' un fantasma vegis una nina.

I si et dic que el pallasso és un assassí, que la núvia està morta, que la nina està posseïda pel Mal i que Blancaneus va viure una història molt més espantosa que la del conte que t' han explicat?

Sigues sincer/a, segur que alguna vegada has sentit rebuig cap a algún pallasso, inquietut davant d' una nina que semblava viva o d' una núvia que semblava morta, segur que has sentit angoixa per un conte que et va traumatitzar...

La infància, tan idealitzada que la tenim, no sempre és feliç perquè el dolor, la Mort i la tragèdia no hi entenen d' edats i la sensibilitat està tan aguditzada que podiem veure allò en el que ara no creiem.
Recorda ara la teva infància i la gran intensitat de les teves emocions. La consciència i la por vers allò desconegut era més potent. Recorda.

El teu soterrani torna a estar ple de fantasmes, hi ha monstres sota el llit. La por a la foscor ha tornat, apaga la llum una altra vegada i sent allò que s' amaga a les fosques, no estàs sol/a.

Tens una cita amb Arkanum, et convido al cementiri, a la casa encantada... vine a jugar amb mi.