RITUALITZAR UN TAROT

Sempre t'ha cridat l'atenció tot allò esotèric però mai fins ara t'havies atrevit a entrar-hi de ple. Tenies por, no saps exactament de què, però saps que era una por que anava més enllà del "què diran".

Pensaves que el Tarot només era apte per a uns pocs "il.luminats"i que no eres l'escollit/da, que no tenies el "do".
Tens inquietuds espirituals i el teu coneixement vol anar més lluny que els teus sentits i al final ho has fet, has escollit una baralla de cartes del Tarot i has decidit aprendre.

Molt bé, però no oblidis que el Tarot es pot interpretar de moltes maneres, que no és pas fàcil, que és orientatiu i que no t'has de prendre al peu de la lletra el que interpretis.
La última paraula et pertany a TU. Ets lliure d'horoscops, planetes, Tarots, línies de la mà, psicologia, ambients i fins i tot genètica. Tu ets Tu i prens decisions mentre et trobes entre diferents factors externs.
Està bé que tinguis en compte els astres, les cartes, la data de naixement... tot això influeix però la teva voluntat està per sobre de tot.
Les mancies s'han utilitzat molt malament. Utilitza les cartes com a guia no com a únic camí perque t'equivocaràs i viuràs entre prejudicis i trampes.

Tu pots aprendre a llegir les cartes, tindràs més facilitat o no, però amb ganes, humiltat i amb la informació adeqüada pots arribar a ser bon/a tarotista. Sí, tu pots ser-ho. De veritat creus que tota la gent que anuncia Tarots telefònics tenen super-poders? Creu-me, hi ha de tot, jo ho he vist.

No preguntis tan "què passarà" sinó "què pot passar i què és el millor que pots fer". Sigues responsable amb la teva vida, el Tarot ajuda però no et treu les castanyes del foc.

Ara que t'has decidit, has de saber que el Tarot és molt seriós, no és una broma per passar l'estona, ni un mètode per manipular els altres ni per presumir i fer veure que ho saps tot. El Tarot és una eina de creixement espiritual i l'has d'utilitzar per al bé dels altres.

Abans d'utilitzar un Tarot has de ritualitzar-lo. Hi ha molts tipus diferents de rituals per purificar un Tarot, jo te'n proposaré un de senzill però eficaç. Després d'aquest ritual les teves cartes i tu tindreu un vincle més fort i les tirades seràn millor. Un Tarot acabat de comprar no és propiament teu fins que no el ritualitzes. Cal dir també que un Tarot que ha estat d'una altra persona també s'hauria de ritualitzar abans que l'utilitzis tu.

INGREDIENTS

Un bol d'aigua amb sal: la sal és la puresa i la terra. L'element aigua representa també puresa i fluidesa.
Un tros de quars transparent o una amatista: representen la terra, la curació, la relaxació i la vidència.
Encens: representa l'element aire i ajuda a meditar.
Una espelma blanca (més aviat petita i de cera): representa l'element foc i el seu color blanc indica purificació i benediccions.
Un tros de roba negre o violeta per posar les cartes (el teixit ha de ser natural preferentment cotó o seda): el negre protegeix les cartes d'influències psíquiques i el violeta és el color de la sabiesa i l'espiritualitat.

Aconsello fer aquest ritual en una nit de lluna plena per la plenitud i el poder d'aquesta. També cal que realitzis el ritual després d'una dutxa, en un moment de benestar on ningú et pugui interrompre, amb roba còmoda o si ho prefereixes despullat/da.

Encèn l'espelma i l'encens (amb llumins) i posa les cartes a les teves mans mentre recites la següent oració:

Deessa Hekate, deessa de les bruixes, beneeix aquest Tarot perquè sigui un instrument per al Bé i la Veritat.
Guia'm per conèixer el camí que he de seguir i el consol que puc donar. Fes que la meva ment es mantingui clara i serena i que el missatge dels arcans se'm mostri amb benevolència i saviesa.


Passa la baralla de cartes sobre la flama de l'espelma (vigila perque la flama no ha de tocar les cartes), passa la baralla pel fum de l'encens i per sobre del bol i el quars.

Observa les cartes una a una, deixa-les sobre el tros de tela. Posa-les totes davant teu de manera que puguis veure la baralla completa. Explora els sentiments i les sensacions que sentis vers cada carta, digues alguna cosa si vols, dirigeix-te a les teves cartes, als seus personatges, acaricia-les... Estigues l'estona que vulguis meditant amb les seves imatges.

Quan vulguis, dóna les gràcies a la deessa i als elements. Posa les cartes en ordre i embolica-les amb la tela que hagis escollit. Deixa les cartes "reposar" durant 7 dies i manten-les a prop teu (pots portar-les amb tu a la bossa que utilitzis cada dia, posar-les a la tauleta de nit o també deixar-les sobre l'altar -si en tens un-).

Deixa que l'espelma es consumeixi del tot amb seguretat (si per la raó que sigui no pots deixar-la encesa apaga-la amb els dits).CONSELLS

-Afegeix una fotografia teva a la baralla.
-Desa a prop de les cartes un tros de quars.
-Deixa-les en ordre quan acabis de consultar-les.
-Desa les cartes embolicades amb roba natural o en una capsa de fusta.
-Evita consultar-les en ambients sorollosos.

CURIOSITATS

-Algunes persones creuen que per evitar interferències és bo treure's qualsevol joia abans de consultar el Tarot, mentre altres no li donen importància ja que algunes joies actuen com a amulets i suports per a la vidència.
-No se sap del cert quins són els orígens del Tarot.
-Els símbols i colors del Tarot han anat canviant amb el temps donant lloc a moltes confussions.
-El Tarot oficial és el de Marsella.
-Un dels tarots més utilitzats és el Rider-Waite. L'ocultista A.Waite va dissenyar-lo de manera que fos més fàcil de consultar i més estètic.
-Durant molt de temps s'ha dit que les dones durant la menstruació han d'evitar llegir el Tarot. Aquest tòpic és absurd i ve de tots els prejudicis, religions patriarcals i ignorància que erròniament creuen que la dona és impura per naturalesa, almenys durant la menstruació. (També s'han dit ximpleries com ara que un home pot morir si toca a una dona que està menstruant, que la dona menstruant pot enverinar l'aigua tocant-la, que pot morir si es banya o que si prepara maionesa es talla). La menstruació no és impura ni pecaminosa ni tampoc és una malaltia ni una maledicció. Algunes dones fins i tot diuen sentir-se més sensibles i receptives en la cartomancia durant la menstruació, o sigui que potser fins i tot és aconsellable llegir el Tarot durant la menstruació.
-Hi ha moltes maneres de barallar les cartes i cada llibre i cada tarotista té la seva manera, fes-ho com et sentis més còmode, pensant en la teva pregunta i preferentment barrejant amb la mà esquerre, però no et posis traves pensant en quantes vegades i com has de barallar les cartes, en el Tarot fes el que sentis.

Per acabar dir-te que el Tarot serà tota una aventura, consulta les cartes amb intel.ligència i sensibilitat i no et preocupis per la gent que no ho entengui. Què importa el que diguin els altres mentre no fas mal a ningú i ets feliç?
Desitjo que tinguis una experiència meravellosa amb el Tarot i que aquest t'ajudi en el teu camí.

VIDA D'ACTRIU

Per fi el meu videobook veu la llum.

Vaig pujar per primera vegada un escenari als dotze anys en un festival de dansa, després d'aquella primera experiència sabia que no baixaria mai més.
Als 15 anys vaig actuar a la meva primera obra de teatre a l'Ateneu Igualadí i recordo la meva sensació d'euforia, els focus de color àmbar, el vestit blau, les sandalies platejades que trepitjaven l'escenari, la senzilla escenografia, aquell personatge tan pacífic i tan agradable que havia construït encara amb inexperiència però amb tota la il.usió del món... Recordo els intensos nervis, el maquillatge, l'esforç, el teatre, l'escenari, la vella aula d'interpretació i sobretot els assajos, el dia a dia d'una representació teatral, el fet de CREAR.
Han passat més de deu anys però jo no he parat d'actuar, no he parat de fer un curs o un altre, no he deixat d'estudiar, de formar part d'un grup o d'un altre. Recordo tota l'adolescencia a l'escenari, fins i tot assajant 4 obres de teatre a la vegada, el resultat de diferents cursos i la iniciativa d'un grup de joves que sense recursos i amb molt atreviment muntavem les nostres petites obres als teatres sense tèmer a res ni a ningú i enfrontant-nos a qualsevol escenari i a qualsevol públic.

Tinc bons records d'aquella època, d'haver fet dos personatges en un mateix melodrama, d'haver interpretat els 7 pecats capitals en una funció de teatre de màscares, recordo l'olor de la gomaespuma i els peus descalços sobre les rajoles de la sala d'assaig i sobre les taules de l'escenari. Recordo relacions més o menys afortunades amb els companys, amistats per tota la vida i gent que sembla haver desaparegut en el temps.

Entre setmana, a les nits, després d'anar a escola, assajava i els caps de setmana anavem a fer bolos. El món de l'espectacle a Catalunya està molt tancat però els meus companys i jo ens sabiem moure en el panorama més alternatiu. El poc que guanyavem servia per pagar decorats, vestuaris i viatges... no ens preocupava. Els caps de setmana mentre la gent de la nostra edat sortia de festa, nosaltres pujavem a l'escenari una altra vegada i donavem vida a diferents personatges. Anavem al teatre a veure a intèrprets reconeguts i no ens feia cap por esperar-los a la sortida i parlar amb ells. Nosaltres, coneixiem límits i fronteres, però no ens importaven.

Més endavant va arribar l'hora de començar estudis superiors. Jo vaig ser de les poques que va estudiar la carrera d'Art Dramàtic, va ser al Centre Superior d'Art Dramàtic Eòlia. Durant la carrera he interpretat a Medea, a Lady Macbeth, a Clov (Fi de partida de Beckett), a una decadent cantant de music-hall, a una noia boja obsessionada amb la seva parella... També he fet el meu debut en el món dels curtmetratges on m'he trobat altres personatges per viure, alguns d'ells, més aviat desequilibrats i que han estat un autèntic repte...
He viscut com tot estudiant, els meus bloquejos, els meus descobriments, les meves dificultats i les meves troballes... Mentre, he convinat les classes amb castings, intervencions televisives, obres de teatre i algunes feines que no tenien res a veure amb la meva vocació però que m'han ajudat a pagar els estudis.

Vaig passejant-me per escenaris com a la meva principal necessitat, sobretot molt ficada en el món de l'espectacle més alternatiu. Últimament, com he dit abans, també m'he posat davant la càmara per a actuar en curtmetratges i també és una experiència satisfactòria, malgrat estar habituada a l'escenari.
Com la majoria d'actors i actrius em trobo davant d'una realitat professional més que difícil però visc amb la il.lusió de seguir actuant sempre, de seguir aprenent constantment, de ser feliç amb el que faig i aportar també felicitat als altres.

Aquí teniu el meu videobook promocional.

http://www.youtube.com/watch?v=2mg9f0pzETc

O.V.N.I.S A MONTSERRAT, VEURE I CREURE

Aquests dos últims mesos, tan a l´agost com al setembre, Arkanum ha estat a Montserrat per veure els seus famosos avistaments O.V.N.I. L´experiència ha estat més que interessant.
Montserrat és com sabeu un lloc bellíssim ple de llegenda, màgia i història. Montserrat és una muntanya d´aspecte estrany i fascinant i alhora és l´escenari de miracles, desaparicions, llegendes griàliques i avistaments O.V.N.I.
Cada 11 de cada mes, a les nits, moltes persones es reuneixen a Montserrat per veure els O.V.N.I i seguir les explicacions de Lluís Josep Grifoll que ja porta molts anys investigant sobre els O.V.N.I i compartint la seva experiència amb la gent.

El passats 11 d´agost i de setembre, Arkanum va estar a Montserrat. Cap a les 22:00 de la nit, la gent sol quedar a l´Hotel Bruc on es pot sopar i intercanviar impressions amb la gent que es reuneix per veure els avistaments O.V.N.I. Són molts tipus de persones les que podem trobar, els fidels que venen tots els dies 11 de mes, els curiosos, els investigadors, els escèptics, els entesos, els que vénen per primera vegada... i també els que s´acosten per molestar.
Més tard, tothom es dirigeix a Montserrat on ja hi ha sempre un petit grupet mirant al cel i informant de tot el que han vist prèviament. El passat 11 d´agost, era la data indicada per a la pluja d´estrelles coneguda com a Llàgrimes de Sant Llorenç, cosa que podia donar lloc a algunes confussions. De fet, el que havia aparegut al cel fins aquell moment tenia més l´aspecte d´estrella fugaç més que de cap altra cosa.

És increïble veure la gran quantitat de cotxes que arriben i quanta gent es reuneix.
Vam reunir-nos mirant en direcció on havien aparegut les petites llums, d´esquena a la lluna. De tan en tan apareixia alguna llum que cridava l´atenció. Jo mateixa, el que puc dir és que vaig veure en un parell d´ocasions, una petita llum daurada recorrent un tros de cel, deixant una petita cua darrere seu, també daurada i que desapareixia ràpidament. Aquestes petites llums ens cridàven molt l´atenció però també ens feien sospitar de la possibilitat de que fossin en realitat estrelles fugaces.

Grifoll explicava les seves experiències a Montserrat, avistaments famosos i responia les preguntes dels presents. Un geòleg va parlar-nos de la possibilitat de que aquelles llums fossin una reacció natural en un lloc on la terra és argilosa, com ara pot ser a Montserrat. Sempre és interessant escoltar l´opinió dels altres i discutir-la.
Per altra banda, Grifoll creu que veritablement els O.V.N.I són manifestacions dels "de dalt" éssers superiors i creadors que volen obrir la nostra ment. També creu que aquests éssers es poden comunicar amb nosaltres i aparèixer en moments concrets responent als nostres pensaments, a les nostres paraules o accions. Precisament, en un moment de la nit va criticar algunes publicacions dedicades al fenòmen O.V.NI i la informació superflua que contenen. Justament en aquell moment va aparèixer al cel, damunt nostre, una brillant llum platejada i rodona que darrere seu deixava un rastre de llum també platejat que es va mantenir un moment al cel abans de desdibuixar-se. L´avistament va ser tan clar i espectacular que tots els presents vam emocionar-nos i vam aplaudir.
Va ser una vetllada molt interessant, amb un avistament claríssim i algunes altres petites llums sospitoses al cel.
La nit es va veure perjudicada però, per gent maleducada que es dedicava a enfotre-se´n de tot, a fer soroll i a molestar en general. Tots els dies 11 hi ha alguna colleta estúpida que ve per molestar o a pujar a les muntanyes a fer senyals de llum amb un lot (no s´han cansat, ja? no veuen que les seves estúpides llumenetes ni enganyen ni fan gràcia?).
El passat 11 de setembre, hi havia un espectacular grup de gent a Montserrat, sense cap mena de dubte, la visita ufològica a Montserrat és una bonica manera d´acabar la diada. Aquesta nit vam veure algunes petites llums al cel però bastant poc clares i ràpides, de manera que podien ser estrelles (o no). És una llàstima tenint en compte la quantitat de gent que hi havia i que amb Arkanum també van venir alguns amics de Barcelona amb moltes ganes de compartir l´experiència. Malgrat tot, va valdre la pena anar a mirar el cel ja que mai se sap i les explicacions del sr. Grifoll sempre són interessants. En fi, no podem esperar que sempre, tots els dies 11, ells es manifestin.
La nit de l´11 de setembre vam aprofitar per entrevistar a Grifoll que va parlar per al programa Arkanum sobre els avistaments d´agost, la importància de Montserrat i com veu ell els O.V.N.Is, entre moltes altres coses d´interés i que podreu escoltar al llarg d´aquesta quarta temporada d´Arkanum que estem a punt de començar.

Reflexionant sobre el que he vist a Montserrat voldria parlar sobre l´escola del "si no lo veo no lo creo", si no ho veig no ho crec. Alguns individus saben on he estat aquests últims dies 11 de mes i han fet comentaris absurds del tipus "van a veure extraterrestres".
Jo no he anat a veure extraterrestres, he anat a veure O.V.N.Is. O.V.N.I significa Objecte Volant No Identificat, no té perque ser una nau espacial pilotada per homenets verds. Jo no sé què és el que he vist al cel, no sé si és un meteorit, escombraria espacial, una nau d´aquest planeta o de fora, no ho sé. Només sé que he vist una bola lluminosa creuant el cel.
Algunes persones creuen que sí que es tracta de naus d´altres planetes, i sabeu què? Em sembla molt respectable i no tan escabellat com ens fan creure. Si l´univers és enorme i no coneixem res més que una petita part, de veritat que és tan estrany que hi hagi altres formes de vida en altres planetes? Tan importants ens creiem nosaltres que pensem que en tot l´univers estem sols? Nosaltres, puntets insignificants i autodestructius perduts en l´immensitat d´un univers desconegut, creiem que som els únics? Això sí que és ridícul! Això sí que és escabellat!
Per què sempre neguem allò que no entenem o que desconeixem? Aquesta és l´actitud pròpia de gent ignorant i prepotent.

Hi ha qui es creu molt intel.ligent i molt racional pel fet de no creure en res. Perdoneu, no creure en res, més aviat fa burro i és d´una pobresa espiritual lamentable... i ha de ser tant trist i deu donar una vida tan buida...

Els que si no ho veieu no ho creieu, dieu-me si us plau: No creieu en la música? No creieu en l´amor? No es veuen pas! És ben cert que la música no es veu perque una partitura no és res més que una representació i un instrument musical és tan sols un mitjà, però no és música.
Suposo que tampoc creieu en l´amor perque una abraçada pot fer-se sense amor perfectament i l´amor en si, veure´s no es veu i una abraçada o un petó no són L´Amor.
Llavors em direu, com si estessiu encara en una classe de parvulari que la música l´escoltem i que l´amor el sentim... vaja, "sentir", heu après una paraula nova! I sembla que reconeixeu doncs, que hi ha altres sentits a més a més de la vista. Menys mal, començaveu a preocupar-me...
Està molt bé confiar en els sentits però aquests també poden enganyar-nos. La gent que té al.lucinacions veritablement veu coses, però aquestes no existeixen realment.
A més a més dels sentits, hem de confiar en el coneixement, la ment oberta i un altre sentit: la intuïció.
Si quan parlo d´O.V.N.Is a Montserrat et vénen ganes de riure o creus que estic malament del cap, tens un problema. Si ets d´aquests intel.ligents que si no ho veuen no ho creuen, jo podria dir-te: MIRA I CREURÀS. Però estic tan convençuda que per orgull, tampoc creuries... encara que davant dels teus nassos aparegués una llum desconeguda.

Els que em coneixeu de la ràdio sabeu que tracto temes com el de l´ufologia i deixo que cadascú tregui les seves propies conclusions. Quan parles de temes relacionats amb l´ocultisme no pots parlar-ne amb qualsevol, no tothom ho entèn. No pots parlar amb gent massa crèdula per que es suggestiona i es fa uns embolics impressionants, creient-se qualsevol història estranya i sense tenir esperit crític. Tampoc pots parlar amb gent que va d´intel.ligent per que et falten al respecte trobant molt gracioses experiències molt serioses, comencen a donar explicacions més retorçades i més absurdes encara que els fets originals i acaben fent gala d´un cervell bastant atrofiadet com per raonar sobre alguna cosa més que no tingui a veure amb ells mateixos i la seva rutina diària.

Per sort, hi ha un punt mig. Conec persones que volen saber molt més, que volen conèixer allò que no entenem, que no neguen qualsevol cosa pel sol fet de no entendre-la. Conec gent amb la ment oberta, que volen informar-se i que volen investigar. Conec gent que es fa moltes preguntes i que busca molta informació abans de creure cegament en res o negar-ho. Conec persones que no es deixen manipular i que contrasten tota la informació possible. Conec persones que busquen, que parlen menys i escolten més, que volen saber en comptes de ser uns ignorants tota la vida. Conec gent humil que reconeix que no ho sabem tot.

Si ets una d´aquestes persones, has de saber que és per gent com tu cada programa d´Arkanum, tot allò que vull comunicar i que està mal vist pel sol fet de ser estrany.

MÚSICA D´ESTIU

Mai m´ha agradat acomiadar-me de l´estiu. És la meva estació preferida, l´estació que em porta descans i inspiració. M´agraden les caluroses nits d´estiu, anar-me´n al llit tard i llevar-me l´endemà tard també. M´encanta banyar-me a la mar, quan el sol deixa de cremar i la gent comença a abandonar la platja. M´agrada la roba d´estiu, amb els seus tirants, escots i vestits lleugers, m´encanta calçar sandalies i lluïr complements que amb un jersey passarien desaparcebuts. M'agrada tenir temps per llegir més llibres i veure més pel.lícules. Adoro les festivitats paganes plenes de misteri...
Ja enyoro l´estiu.

Ara comença un altre any esgotador i ple de complicacions, estudis, feina...
Però vull compartir amb els lectors i les lectores d´aquest blog la banda sonora que m´ha acompanyat aquest estiu. Seria impossible posar totes les cançons i artistes que han posat música a aquests calurosos mesos, però en faré una breu presentació d´unes quantes cançons.
La música és una de les meves passions i sempre em fa costat en els pitjors i millors moments de la meva vida. Veureu que els meus gustos són molt diversos i que el fenòmen anomenat "canción del verano" no hi te res a veure -de fet odio les anomenades "cançons de l'estiu"-.

Lady of Shallot de Waterhouse

La primera cançó que vull presentar-vos és Shallot. No és una cançó que hagi descobert pròpiament a l´estiu sinó que l´he anat escoltant molts mesos abans, els caps de setmana sobretot i que aquest estiu ha sonat a casa meva amb més freqüència. Es tracta d´una cançó misteriosa, tendre, trista però amb un punt alegre a la seva melodia -una alegria que només es troba en acomiadar-se de la vida insatisfeta i de l'amor no correspost-.

La bonica lletra de la cançó és una adaptació del popular poema de Tennyson The lady of Shallot, la dama de Shallot, tot un mite. El poema ens parla d'una noia que està presonera en una torre i que si mira en direcció a Camelot caurà una maladicció a sobre seu. La noia només pot veure el món a través d´un mirall que li mostra la finestra al seu reflexe. Un dia veu reflectit a sir Lancelot del que se´n enamora. Ella pateix per un amor que li resulta inaccessible (estic malalta de les ombres, aquest home serà la meva mort per que ell és tot el que he volgut a la meva vida...). Un dia mira per la finestra cap a Camelot i el mirall es trenca. La dama surt a l´exterior, per morir. Veient que mai serà feliç i que sempre ha sentit que moriria jove, la dama se'n va cantant en una petita embarcació cap a la Mort -literalment-.
La tristíssima història ha inspirat a molts artistes, músics i pintors que han vist les seves penes reflectides en la dama (qui no s'ha sentit mai "malalt de les ombres?"). La cançó que us presento està cantada per la interessant Emile Autumn una veu molt curiosa i una artista molt creativa. El tema de la dama de Shallot pren una nova dimensió en aquesta cançó màgica que fusiona allò clàssic amb allò modern, comproveu-ho vosaltres mateixos/es.

Ara permeteu-me canviar de registre i d'artista. Fa molts anys vaig veure en una revista de música rock un estrany personatge, una mena de gnom malhumorat de presència enigmàtica, era Mortiis. Va cridar-me l'atenció immediatament pel fet de sentir que estava veient un ésser feeric que anava més enllà d'allò humà i que ens ofereix la seva música. Segons l'article, Mortiis havia començat com a baixista a la banda de black metal Emperor per començar després una carrera en solitari component gèneres tan diferents com ara ambiental medieval o metal electrònic. Uns anys després -aquest estiu- vaig poder localitzar el músic emmascarat a Youtube, vaig veure que Mortiis no és tan sols una imatge (per molt que ell l'hagi explotat com a un altre recurs creatiu) sinó que també era música i de la bona. Tan a les seves obres ambientals (The stargate, Fata Morgana...) com els seus èxits metal (The smell of rain) són molt aconsellables.

Com a mostra del que fa Mortiis us ofereixo la cançó Mental Maelstorm, i el seu videoclip on veieu a l'enigmàtic Mortiis assetjat per una dona perversa i obsessiva. Aquesta és una peça plena de rencor (et vull veure caure, vull ser la fi de tot el que has construït, tots els boscos que he fet crèixer, totes les ciutats que he construït ara les vull destruïr per que fan la mateixa olor que tu). La seva personal i amenaçadora veu té registres interessants i la música està plena de recursos efectistes propis del metal i de la música electrònica. Vaig llegir un comentari al Youtube sobre el videoclip: un gnom entra en una discoteca, aquesta és una bona definició de la música de Mortiis. Estic molt d'acord. Aquí ho teniu.

A finals de curs, havent acabat exàmens finals i nerviosa per les notes, el meu inseparable company David, va enviar-me un link de la següent cançó Change my world de Moya (o Maire) Brennan. Era un dia en que jo estava molt preocupada i en arribar la nit, escoltar aquesta cançó tan bonica i relaxant va ajudar-me. El link no era el que us poso a continuació sinó que era un videoclip molt ben muntat amb escenes de la pel.lícula televisiva Joan of Arc protagonitzada per Leelee Sobieski. De fet el so cèltic i angelical de la cançó és ideal per acompanyar l'espiritualitat que va guiar les heroiques proeses de Joana d'Arc, la santa guerrera que sentia les veus de les santes i dels àngels. Les veus que sentia Joana d'Arc van canviar el seu món i el de França.

Change my world és una petició "canvia el meu món", una autèntica necessitat en moments en que cal una profunda transformació i mutar la nostra existència a vegades tan trista i buida en una experiència plena de màgia.

Moya Brennan va començar molt jove la seva carrera musical. Es va iniciar amb els seus pares i germans a la coral familiar Clannad que durant anys ha interpretat meravellosament música irlandesa i new age. Moya és la germana de la reina de la música new age, Enya, reconegudíssima per la seva encantadora veu i les seves màgiques melodies -i que com no, també va iniciar-se a la coral familiar Clannad-.

Moya, sense tenir l'èxit internacional d'Enya es va obrint camí molt dignament i demostrant que ella també sap teixir molt bé melodies entranyables i angelicals.

Aquest estiu, per casualitat vaig descobrir una veu difícil d'oblidar, Klaus Nomi. Aquest contratenor alemany tenia una gran extensió vocal de manera que podia cantar repertori operístic tan de baríton com de soprano. Es va fer famós fusionant òpera, pop i rock i també gràcies a les seves psicodèliques postes en escena on apareixia caracteritzat com una mena d'extraterrestre glamourós.
Per desgràcia només va viure fins als 39 anys i per tan, la seva carrera va ser curta. Va deixar inacabat un curiós musical que barrejaria el gènere de western amb el de ciència ficció: Zabakdaz, aquí us deixo una de les peces d'aquest musical Valentine's day. Avui no és Sant Valentí, però sempre està bé escoltar aquesta cançó tan sommiadora i nostàlgica.

Un altre descobriment musical d'aquest estiu ha estat el grup de rock Inkubus sukkubbus. Aquesta formació va començar a finals dels anys 80 a tocar temes pagans inspirats en la religió Wicca. Deuen els seu nom a uns perillosos visitants nocturns que assetgen a les seves víctimes quan es troben al llit.
La següent cançó, Witches és una potent oda a la bruixeria i a les antigues creences i divinitats. Les religions patriarcals no van acabar mai amb el paganisme i ara ressorgeix amb força. Les cançons d'Inkubus Sukkubus sempre denuncien els crims comesos en contra del paganisme i fan apologia de les seves creences tan conectades amb la força de la natura i l'essència divina que es troba en totes les coses. Witches, bruixes, és un bonic somni ancestral que ens connecta amb el nostre jo autèntic i la natura, amb els ritus màgics, la lluna, l'amor i les festivitats més antigues. La cançó acaba amb una invocació màgica a les deesses: Isis-Astarté-Diana-Hekate-Demeter-Kali-Inanna, elles viuràn per sempre.

Al panorama musical gòtic estàn sorgint sempre grups molt interessants. La música gòtica amb la seva sensualitat, misteri i foscor ens inspira i remou les nostres emocions més íntimes. Dark Sanctuary és una formació clau en la suggerent música gòtica, les seves melodies preciosistes i depriments tenen una gran intensitat.
La cançó que us presento és una de les meves preferides, la tristíssima i solemne Funeral Cry, que com diu el seu nom tota ella és un hipnòtic lament, un plor.
Funeral Cry està acompanyada d'imatges tètriques i romàntiques que semblen extretes de la més boja fantasia de Bécquer o Poe.
Entra al fosc santuari, t'han convidat al funeral...

No podria deixar de parlar d´un (o potser hauria de dir una?) artista sorprenent: Anna Varney. Us parlo del grup Sopor aeternus, amb la presència estranyíssima i magnètica d´Anna Varney al capdavant. A vegades home, a vegades dona, Anna Varney canta i plora melodies gòtiques sorprenents i aclaparadores. Les lletres de les seves cançons ens parlen de drames personals, sentiments asfixiants, experiències sobrenaturals i moments plens de misteri i referències esotèriques. De tan en tan, Anna Varney ens regala melodies inspirades en les grandioses poesies del gran Baudelaire, que com ningú posava paraules als malsons i als sentiments més foscos a la seva obra Les fleurs du mal.
Tot un personatge ple de dramatisme i contradiccions, Anna Varney apareix en fotografies promocionals submergit en un món de Mort i foscor, en escenaris terrorífics que MAI poden eclipsar el so de la seva música, gens convencional i autènticament gòtica.
Carregat/da de misteri, amb prou feines sabem res de qui és Anna Varney tot i que ha declarat haver passat molts anys de la seva vida submergit en depressions i moments de solitud. Amb un passat tan desconegut i suposadament dramàtic, només coneixem a Anna Varney per les seves cançons, relats terrorífics i commovedors.
La cançó que us presento és In der Palastra, una balada enganyosament alegre plena de sentiment i nostàlgia. Anna Varney es mostra com un personatge d´una altra època amb molt a dir i amb moltes experiències viscudes. Espero que us agradi.

Un asfixiant i calurós migdia d'estiu, al cotxe, vaig escoltar a la ràdio la següent peça Nuper rosarum flores del compositor renaixentista Guillaume Dufay (1397-1474) del que es recorda especialment la seva obra L´homme armé.
Nuper rossarum flores, aquesta bellíssima composició coral, la va compondre per a la inauguració de la cúpula creada per l'artista Brunelleschi l'any 1436 a Florència.
Escoltant aquesta preciosa obra per un moment vaig deixar els meus problemes, la calor i tot el que m'envoltava. Aquesta música és pura bellesa i digna d'acompanyar amb la visió de les obres d'art més meravelloses.
Dufay ens transporta a la llum daurada del Renaixement, època on la humanitat estava aprenent a ser humana a través de l'art i la ciència, començant a deixar enrere els foscos prejudicis religiosos dels temps medievals.
Escoltant aquesta preciositat recorda totes les meravelles de Florència, lloc on va nèixer la síndrome Stendhal, un estat d'ansietat provocat per veure un excès de bellesa i que deu el seu nom a l'autor de El roig i el negre.

SOBRE LA CRISI.

Per què tothom parla de la crisi, ara? Fa tants anys que estem en crisi! Me´n vaig adonar fa més de 5 anys, abans de que totes les notícies dels diaris i de la televisió en parlessin. Amb prou feines tenia 18 anys i necessitava feina de manera urgent. No havia treballat mai, havia estat estudiant fins aquell moment, però sabia que no podria anar mai a la universitat a no ser que trobés una feina per pagar-me els estudis. Jo necessitava estudiar Art Dramàtic.

A l´estiu, entre curs i curs vaig buscar feina, però no en vaig trobar. A molts pocs llocs buscaven personal i a més a més volien algú "amb experiència". A les poques entrevistes a les que anava em deien el mateix que buscaven algú "amb experiència". Jo em pregunto quina mena d´experiència laboral esperen que tinguis quan encara no has fet ni els 18, has estat estudiant, no hi ha feina enlloc i només et donen un lloc de treball quan tens experiència.
Jo estava desesperada per que si no et donen mai la primera oportunitat, mai tindràs experiència i aleshores, MAI et donaràn feina.

Als últims anys d´E.S.O i de Batxillerat, no podia treballar per que els horaris de classe eren totalment incompatibles amb qualsevol feina. A l´estiu tampoc em donava ningú cap oportunitat.
Quan vaig acabar Batxillerat em feia una gran il.lusió començar estudis superiors, però no vaig poder, tot i que el meu expedient acadèmic era força bo. No tenia diners.
Mentre veia gent estúpida sense ganes d´estudiar a les aules universitàries, faltant a classe constantment i suspenent, jo buscava feina. Però no trobava feina.

La primera feina que vaig tenir va ser penjar cartells pels carrers. 21 ptes. per cartell penjat. Eren cartells bonics, de l´obra de teatre Fedra. Caminava llargues distàncies amb un enorme feix de cartells i els repartia per on podia -i on em deixaven-. En cada cartell que penjava, em consolava pensant que ja tenia 21 ptes. més. Mirava els actors que apareixien al cartell i pensava que algún dia seria jo la que estaria en aquells cartells, interpretant papers tant meravellosos com Fedra. Llavors recordaria quan penjava cartells per que no podia pagar-me els estudis... i somriuria per que ja hauria complert el meu somni. Però en aquells moments, l´únic escenari que tenia -a part del carrer i les brutes parets- era d´algún petit teatre alternatiu on podia actuar com a amateur.

Almenys estic treballant- em deia- i no hi ha ningú darrere meu escridassant-me tot el dia, ni tampoc tinc horari. Qui sap, potser és la feina que puc convinar amb els estudis, quan estigui estudiant és clar...
Vaig penjar tots els cartells i vaig anar a veure la funció, pagant l´entrada amb el poc que tenia al moneder -que havia guanyat amb els cartells-.

Desde la butaca del teatre, mirava l´escenari i em deixava emportar pel tràgic argument, els intensos personatges i els bellíssims versos de Racine. Quan va baixar el teló tornava a estar al carrer, mai millor dit. No hi va haver més cartells. No hi va haver més feina. No hi va haver ni tan sols entrevistes, només centenars de curriculums repartits.

Ja ho diuen, que avui dia, si vols treballar no et serveix per a res tenir estudis, ni servir per a res, ni tenir experiència, ni tenir un bon curriculum, ni ser una persona com cal... només serveix conèixer gent. Per sort, una amiga meva va decidir obrir una cafeteria i en veure la meva situació va tenir l´immens detall de donar-me un lloc de treball. Jo estava contenta per que ja tenia feina i ja s´havia acabat passar-se el dia buscant i amoïnada per no poder cobrir les meves necessitats bàsiques. Tenia feina!
La cafeteria era preciosa i malgrat odiar l´hosteleria, anava a treballar amb ganes per que la meva amiga em tractava molt bé i per que estava pensant en que per fi, podia pagar-me els estudis. A les poques setmanes la meva amiga va dir-me que no podia pagar-me per falta de clients i de beneficis. Em va pagar els dies que havia treballat i em vaig trobar de nou al carrer, desesperada. La cafeteria va acabar tancant.

Jo entregava curriculums a tot arreu, fàbriques, supermercats, botigues, oficines, bars... però no hi havia feina. Les fàbriques estaven fotent al carrer moltíssima gent -per tan, no agafaven a més personal-, les botigues tancaven a les poques setmanes d´obrir, els bars reduïen plantilla, les oficines no podien donar més llocs de treball, els supermercats estaven a la ruïna... Anava també a apuntar-me a les ETT´s però em deien que no tenien cap oferta laboral. També vaig apuntar-me als Clubs de Feina però em deien que no tenien notícies de cap feina i que millor seria que busqués per una altra via... però jo ja havia recorregut a fons totes les vies i encara havia de sentir comentaris ofensius de gent que em deia "si et mous trobaràs feina" quan jo no feia altra cosa que moure´m sense parar, desesperada i necessitada de diners.

Veia totes les empreses caure, una per una i totes les meves amistats perdre les seves feines. La crisi estava allà, molt present i ningú deia res. Jo tenia la mala sort d´haver començat a treballar en l´època en que és pràcticament impossible treballar. A més a més havia de sentir frasses horribles com ara "qui està a l´atur és perque vol", és clar que això sempre ho deia gent estúpida ja col.locada o mantinguda pels seus pares.

Molt de temps després van contractar-me en un bar-restaurant de mala mort amb pretensions de ser un lloc fi i glamourós. Treballava dotze hores diàries, al principi no vaig fer de cambrera sinó que vaig fer de "paleta" en les obres d´obertura del local. Quan es va obrir aquell negoci fastigós les 12 hores van continuar i vaig aguantar un tracte denigrant mentre feia de cambrera. Acabava molt tard, a la matinada i em feien venir l´endemà a les 8 del matí. Jo estava molt deprimida, però aguantava per que sabia que si perdia la feina, no en trobaria cap altra. Em sentia molt desgraciada i estava convençuda de que no tenia futur.
En aquest repugnant local, els meus companys fumadors podien sortir de tan en tan a fumar-se un cigarret però com que jo no fumava, no sortia mai d´aquella gabia, ni parava ni un moment. Amb les mans tremoloses, mirava de reüll les finestres, esperant que arribés la foscor perque s´acostés el moment de plegar. Sempre tenia ganes de plorar i ho feia de tan en tan, quan anava al brut magatzem a buscar les pesadíssimes caixes de cervesa. De la mateixa manera que els meus companys sempre tenien un moment per sortir a fumar, jo necessitava un moment per sortir a plorar.

El menjar d´aquell lloc era fastigós, la cuina antihigiènica... però els propietaris anaven de refinats i perfeccionistes i no perdonaven mai cap error dels cambrers, per ridícul que aquest fos.
Al principi hi havia molta clientela, atreta per la novetat del local. A les poques setmanes de l´obertura, ja no hi anava pràcticament ningú i ens van fer fora a molts treballadors, entre ells jo, que em vaig enfonsar. El meu esforç no havia servit per a res, havia aguantat aquell tracte injust per a res.
Durant dies no podia passar pel carrer on hi havia aquell restaurant, quan vaig començar a passar per allà de nou, desitjava veure´l tancat per sempre, com estava passant amb tots els negocis.

No vaig tardar en sentir moltíssimes queixes del restaurant. Molta gent es queixava de que el menjar era dolentíssim i que sempre feia una pudor sospitosa -i pagaven aquell menjar caríssim-. Llavors jo recordava aquella gent irresponsable i aquella cuina tan deixada, veritablement, aquell restaurant tan "fi", sempre havia estat una porqueria... La gent va deixar d´anar-hi i el negoci es va tancar. Jo vaig alegrar-me´n profundament. Veure la persiana abaixada, el cartell trencat i ple de teranyines m´omplia de satisfacció. Em va encantar veure com un temps després, uns obrers es dedicaven a destruïr tot el que mans esclavitzades com les meves havien aixecat temps enrere.
Es va obrir un altre local. Mentre, tenia notícies de que se´n havia fet dels propietaris, d´un en sentia a parlar molt malament, era una persona menyspreada per tothom, sobretot per abandonar vilment la seva dona. L´altre, estava treballant com a cambrer en un bar de mala fama que queia a trossos.

Van venir més feines horribles i temporals. De tan en tan tenia una feina espantosa (moobing, sense contracte, explotació...) i de tan en tan em trobava al carrer. Com les mosques, havia de volar de merda en merda. Era desesperant.
Hi havia gent que em deia que vigilés amb el meu curriculum per que constava que havia fet moltes feines, totes de curta durada i que les empreses podien pensar que sóc conflictiva per no durar en cap lloc. Jo m´indignava. És que no sabien que avui dia tot va així? Que totes les feines avui dia són temporals? Que el conflictiu no és el treballador sinó l´empresa? Ja m´hagués agradat estar en un lloc més de 3 mesos tot i que "el lloc" sempre era una porqueria.

Vaig aguantar molt joc brut. Hi havia llocs on em feien treballar gratis o a la meitat del sou per "estar de prova". Jo em matava a treballar i després d´unes setmanes em feien fora, però és que després de mi, venia un altre, després un altre i després un altre... Ningú superava mai la "prova", no perque ningú servís sinó perque aquella empresa s´estalviava molts sous i molts contractes. La gent es trobava al carrer destrossada per l´esforç, sense feina i havent guanyat unes ridícules monedes mentre els empresaris s´estaven forrant.

En una altra ocasió, el mateix dia d´una entrevista van dur-me a treballar en una botiga de roba que anava a tancar i de la que l'anterior dependenta n´havia "fugit" inesperadament. Van parlar-me molt malament d´aquella noia que els havia deixat "tirats". Després vaig saber que ella va marxar amb una enorme depressió perque es matava a treballar i no li pagaven. També van intentar no pagar-me a mi, em van convèncer de que després de tancar aquella botiga se´n obriria una altra on em donarien un lloc de feina segur, però van intentar tancar sense pagar-me res i sense tenir cap contracte. A més a més, aquells negociants, marxarien de la ciutat per anar-ne a una altra, perdent tot el contacte amb mi. Van intentar marxar sense pagar-me res, però jo els hi vaig fer la vida impossible, sabia que no hi hauria una altra botiga ni cap feina i no parava d´anar a darrere seu demanant el que em debien, trucant-los per telèfon i presentant-me al local fins i tot quan ja no hi treballava i ja havien enganyat a una altra noia perque s´hi estés. L´últim dia en que aquella botiga va existir i ho estaven recollint tot, vaig presentar-me i vaig insistir. Van pagar-me, sí, una miseria per cert.

Molt de temps després es va obrir allà una altra botiga i cap de les que haviem fet la "prova" vam treballar-hi mai. He preguntat pel propietari de la botiga a gent que l´havia conegut, "gangster" és el títol que s´havia guanyat entre els que l´havien tractat. Doncs molt bé, espero que al gangster li vagi tot ben malament (i NO, no em sento gens culpable per desitjar-ho).

Després de moltes feines fastigoses va arribar la meva oportunitat de fer una bona feina: la ràdio. Una emissora de ràdio meravellosa on sempre m´han tractat bé. Va ser la meva salvació i els estudis van arribar.

Ara, després de tant de temps, tothom parla de crisi, però es que jo no he conegut res més. Potser ho farà que com he dit abans m´ha tocat treballar quan no hi ha feina.
Les empreses envien al carrer centenars de persones d´un dia per l´altre, els negocis tanquen, hi ha més aturats que llocs de feina. Després diuen que "qui està a l´atur és perque vol" però no és cap casualitat que això ja ho diguin precisament aquells que creuen que ja estàn col.locats -i que a més a més són imbecils i no saben res ni del món ni de la vida-, si tu ets un d´ells, sàpigues que t´estic insultant obertament.

Com he dit abans, durant molt de temps he presentat un curriculum ple de feines de curta durada i hi ha hagut gent que m´ha advertit de la "mala impressió" que pot donar això ja que haver tingut tantes feines en tan poc temps fa pensar que sóc una persona conflictiva... Doncs bé, això és ignorància, per que avui dia les feines són així, et contracten per uns pocs mesos -això si et contracten- i després al carrer hagis treballat bé o no. Fins i tot he sentit a parlar d´empreses que et contracten per un parell d´hores i una persona de confiança m´ha explicat que la van contractar per 1 sol dia (ara bé, fent un curset de preparació que no van pagar)!

Avui dia estàs 3 mesos en una empresa fent una cosa i t´envien a l´atur després, et contracten 4 mesos en un altre lloc a fer una altra feina i tornes a trobar-te al carrer, després d´uns mesos d´atur, si estàs de sort entres uns 6 mesos en un altre lloc fins que acabes al carrer de nou i després tornes a treballar en una altra feineta miserable amb data de caducitat... Així no es pot viure.
Prou de contractes temporals! Prou de ser "el nou"i "l´aturat"! Ja està bé! Així no es pot ser mai ningú, ni cap empresa pot arribar a tenir treballadors preparats que portin -i tinguin- prosperitat! Una persona no menja només 3 mesos l´any!

De veritat que us estranya la crisi? No enteneu per què la miseria s´està extenent com un càncer?
Està ben clar, perque hi ha crisi:

1- Mal repartiment de la riquesa: que uns guanyin tant i altres tant poc: per exemple, que un obrer en una fàbrica guanyi tant poc i en canvi un polític tingui un sou desproporcionat. Un altre exemple, que una dona per fer la mateixa feina que fa un home cobri menys -aquí hi ha molt més a dir-.

2- Despeses injustificades: per exemple, ajuntaments que blanquegen diners en obres que no serveixen per a res o la monarquia -si algú sap la seva utilitat o si val la pena pagar-la tan car que m´ho expliqui si us plau-.

3- Empresaris INÚTILS: qualsevol imbècil pot posar una empresa i arruïnar-la, gestionar malament un negoci o pujar de càrrec trepitjant als que realment valen. Per un bon empresari que hi ha, te´n trobes 1000 que són idiotes.

3.1- Precarietat laboral: la feina ho és tot. Les persones depenem de la nostra feina, un país depen dels seus ciutadans i ciutadanes. Si no hi ha feina, no hi ha diners, si no hi ha diners no es consumeix, si no es consumeix no es produeix, si no es produeix no hi ha feina, si no hi ha feina, no hi ha diners... És el peix que es menja la cua. La societat s´està empobrint ràpidament i de manera escandalosa, cal crear llocs de treball com cal i donar seguretat a la població respecte la seva feina. Per desgràcia, amb la gentussa que hi ha al capdavant de moltes empreses, un treball digne no és possible en la majoria de casos.

4- Polítics INCOMPETENTS: qualsevol imècil es dedica a la política. El poder en mans dels imbècils és un bon títol per a un llibre o pel.lícula que parli de la història del món. Gent que té grans responsabilitats no hauria de ser tan estúpida com la generació de polítics que tenim en aquests moments -siguin de partit que siguin-. No saben resoldre problemes, fan gala d´una incultura sorprenent, són gent frívola i absurda, no es fan càrrec de les injustícies que podrien resoldre -i provoquen més injustícies i conflictes...-.

Permeteu-me que us parli dels individus que es dediquen a la política. Un polític com cal ha de ser aquell que té vocació per dedicar-se als altres, que està disposat a posar-se al servei del poble perque aquesta és la SEVA OBLIGACIÓ. Però és clar, qui es dedica ala política no ho fa per aquestes raons. Qui es dedica a la política sol fer-ho perque vol fama, diners, tenir molts cotxes i sortir per la T.V i als cartells electorals. Colla de fastigosos!

Doncs mireu bé, aquí tenim una bona solució a la crisi: renovar la política. Que s´apartin del mig els polítics que hi ha ara i que en vinguin de bons.
La proposta és la següent : qui es vulgui dedicar a la política ha d´oferir la seva proposta, si és bona, s´acceptarà al polític i es dedicarà a treballar per al poble de dilluns a dissabte 8 hores diàries per 800 € al mes. Això sí, cada benefici que el polític aportés a la societat se li compensaria amb un augment de sou proporcional a la seva feina. Ajudes a la dependència, invertir en cultura i educació, prendre mesures contra la violència, crear llocs de treball dignes... tot això implicaria substanciosos augments de sou.
Amb aquesta proposta només es dedicaria a la política la gent més vàlida, tota la societat se´n beneficiaria i el polític que cobrés un gran sou seria perque se l´ha ben guanyat.
També tinc paraules per al polític que donés problemes, aquell que no aporta cap benefici per als altres, que és corrupte, injust i perjudica a la societat seria sancionat i fins i tot expulsat (a George Bush se l´hauria d´haver fet fora a patades de la Casa Blanca i s´haurien evitat moltes desgràcies).

Us agrada la meva proposta? Segur que sí, per què és menyspreable veure els polítics cobrant enormes sous sent uns autèntics inútils mandrosos, que només saben criticar, sortir a la foto, mentir i empobrir la societat, mentre tantíssima gent treballa durament, guanya sous tan ridículs i es troba sovint al carrer de manera injustificada.
Com algú que cobra 8.000 € per no fer res pot entendre els problemes de la societat? Els polítics han de viure humilment i si s´ho mereixen potser arribar a tenir un bon sou.

Ara, els mileuristes es passen el dia plorant però són uns privilegiats tenint en compte que la majoria de persones a Espanya i Catalunya cobrem bastant menys que 1000 € (que sí, són una miseria).

L'atur va augmentant i si ho dius et posen l'etiqueta de "pessimista" quan el que estàs dient és totalment objectiu i ben cert. Son força estúpids els que no ho veuen, no creieu?
Avui dia, sembla impossible trobar una feina i els treballadors es veuen obligats a no trobar un lloc a la societat. Què podem esperar de la vida? Atur i de tan en tan fer una feineta miserable? Una vida buida fent de tan en tan una feina desagradable i mal pagada que no deixa temps per tenir vida pròpia.
Mireu que està passant a France Telecom: els/les treballadors/les s´estàn suïcidant sovint per les seves pèssimes condicions laborals i per perdre constantment la feina. D´empreses fastigoses i indecents com France Telecom, el món n´està ple.

A les entrevistes de feina t'exigeixen el que no tens -ni tu ni ningú-: experiència, joventut, estudis, producció inesgotable, docilitat, obediència cega, deixar-se putejar... i qualsevol gest que facis fins el més insignificant és prejutjat i estudiat -qui sap, rascar-te el nas a l'entrevista o posar-te un rínxol de cabell darrere l'orella potser t'impedeix accedir a la feina, perque l'entrevistador haurà llegit a algún estúpid llibre de psicologia que aquests gestos són mostres d'inseguretat, crueltat o vés a saber tu quina tonteria...-.

Estem condemnats a no ser mai res a la vida? No tenim accès a una feina digna, a un habitatge, a menjar, a estudiar...? Hem d'assumir que ens hem de passar la vida al carrer o en una feina sense alicient incompatible amb una vida interessant i satisfactòria? Hem de treballar en règim d'esclavitut, amb uns horaris abusius i cobrant quatre xavos? Hem d'acceptar que el nostre esforç obté com a resposta un acomiadament improcedent en qualsevol moment? Hem de treballar sota la pressió d'empresaris imbècils en empreses sense seguretat? Pagar, hem de pagar de tot sempre, però cobrar, només hem de cobrar de tan en tan?

Jo he treballat en empreses on hi ha rates, on les sortides d'emergència estàn bloquejades de trastos inútils, on hi ha goteres que mai s'arreglen i que els ordinadors s'han de tapar amb bosses d'escombraries quan plou, a més a més de posar paperes sobre la taula per recollir l'aigua. He suportat a persones amb càrrecs més alts que el meu que amb prou feines sabien organitzar un grup de treball i ni tenien una petita idea de la feina dels altres -després t'expliquen els jocs bruts que han seguit per estar on estàn-. He arribat a empreses on no hi havia butaques on seure i les que hi havia estaven trencades i t'obligaven a mantenir una mala postura durant hores, he treballat amb ordinadors que semblaven recollits d'un abocador -i que funcionaven com si realment sortissin de l'abocador-. No se'm ha tolerat cap error però he vist el meu nom mal escrit i cap intenció de corregir-lo, se m'ha enganyat amb el sou que havia de cobrar, se m'ha reclamat una sèrie d'obligacions que corresponien a altres persones, se m'ha tractat de manera inhumana, se m'ha trucat a casa quan tenia vacances i més d'una vegada m'han fet fora sense motiu aparent. M'han fet tantes injustícies i se'n fan tantes més que no m'estranya que hi hagi crisi.

Després, ara hi ha la tendència estúpido-pseudo-hippie-psico-mística que en dic jo dels alternatius. La gent que diu que si et passa quelcom dolent és perque ho has atret amb el teu pessimisme -hi ha uns quants ridículs manuals d'autoajuda que ho afirmen-. També diuen que visualitzis allò bo i ho tindràs. S'ha interpretat molt malament el missatge. Vull aclarir unes quantes coses.

1- La crisi no l'has creada tu, per tan, si pateixes per una situació precària, a sobre no et sentis culpable tu d'allò que suportes sense haver-ho creat.

2-Visualitzar sí que atreu allò que desitges, però NO és suficient. Has d'actuar. De ben poc serveix visualitzar una feina si no la busques.

3-Queixar-te d'allò dolent és un DRET, no atreu res de dolent. Aquesta societat tan castrada i plena de prejudicis té mal vistes les emocions negatives quan aquestes són perfectament sanes i naturals. Si tens tota la raó del món emprenyan-te per allò injust, per què no fer-ho? Per què reprimir-te? Per què actuar amb hipocresia? A sobre de patir, encara t'has de sentir culpable d'estar enfadat/da quan tens raons de pes per estar-ho?

4- Tu no has atret amb pensaments negatius el que t'ha passat. Aquesta tonteria d'influències orientals em recorda el catolicisme més ranci segons el qual tot el que et passa de dolent és perque Déu t'ha castigat. Ara surten els místics recollint la mateixa idea estúpida i canviant a Déu pel karma o pel que vas fer en "una altra vida". Culpar a una persona que pateix una injustícia, ÉS INTOLERABLE.

5- Les coses ESTÀN malament, no és que tu les vegis molt negres.

6- Tu amb la teva voluntat pots fer miracles amb la teva vida però hi ha molts altres factors que influeixen (per exemple, tu pots buscar molta feina però no haver-n'hi per molt que busquis). Un altre exemple, tu per molt optimista que siguis i molta llum blanca que imaginis, no poses els preus de les hipoteques.
Hi ha moltes causes externes a tu sobre les que no tens control, perque no estem sols/es, la societat i els seus grans drames les creem conjuntament, en grup i allò dolent és culpa dels que ho creen i no dels que ho pateixen.

7- Amb raó sents impotència perque veus que facis el que facis, per molt que t'esforcis i lluitis, per molta honradesa que tinguis en una feina, et poden fotre al carrer igual. TU ja fas el que has de fer, però les empreses NO compleixen amb el seu deure. Quin paper juga aquí tanta visualització i tanta culpabilitat? Què més pots fer ja si els altres no posen de part seva?

8- Una altra nota sobre que allò que et passa de dolent és perque t'ho mereixes. Hi ha persones boníssimes que pateixen molt i persones d'una gran crueltat que tot els hi surt bé a la vida. Com explicar això? NO tenim la culpa d'allò dolent que NO hem creat nosaltres. Hi ha injustícia, aquesta és la única explicació (tant karma, tanta polla...!).

9- Els que parlen tant sobre visualitzar, que creem tot allò que ens passa i que hem de pensar de manera positiva, ja sabràn el que és la realitat i ja canviaràn d'idea quan es trobin al carrer -que també els arribarà-. Aleshores es deixaràn de tonteries místiques i prejudicis per saber per fi alguna cosa del món i de la vida.

No ens volen deixar viure. Els preus pugen, els sous baixen. No hi ha feina i la que hi ha sol ser una porqueria on s'aprofiten de la teva situació. Es privatitzen els estudis. Els mitjans de comunicació ens ofereixen entreteniments horribles i les notícies ens manipulen. Ara tothom té a la boca la punyetera grip A. Estic cansada d'engegar la T.V cada dia i que aquesta ens digui: Gilipolles!

La grip A no és res més que un negoci, juguen amb la nostra salut. Per què tothom parla de la grip A? Per què és tant important i hem de vigilar tan?
Perque és l'últim gran negoci de la indústria farmacèutica on la teva salut no importa gens!
Cada dia arreu del món mor més gent de grip comú que no pas de grip A. Ningú parla de la grip comú ni està ningú histèric per la grip comú, però aquesta, que ens sembla una tonteria, mata a més persones que la temuda grip A. Però sabeu què? Interessa que la gent tingui por de la grip A. Interessa que la gent gasti autèntiques fortunes en fàrmacs i vacunes que inventa la indústria farmacèutica. La grip A és un negoci GRIPE A S.A.
No et diuen mai la quantitat de gent que es mor d'una grip comú, tampoc et diuen que els que moren de grip A ja tenien algún altre problema de salut i de defenses que s'ha complicat.
Compte amb les notícies que veus cada dia a la T.V o que llegeixes als diaris, manipulen, hi ha molts interessos amagats. Posa en dubte tot, informa't bé, pensa... i CUIDA'T, cosa que els laboratoris farmacèutics no pensen fer.

He sentit a dir que la terrible diabetis ja té cura però que no interessa que es sàpiga ni que es comercialitzi. Per què? Doncs perque cada malalt de diabetis amb els seus tractaments diaris, dóna molts diners als laboratoris.

Estem en un procès d'idiotització. Empobrir les masses, treure-les de les aules, condemnar-les a feines absurdes i insegures, desinformar, donar morbo en comptes de cultura, tot plegat és una conspiració.
Els que estàn al poder volen un ramat de béns per poble que no protestin davant les injustícies, que no posin en evidència la incompetència dels poderosos, que no es rebel.lin, que visquin amb por.
Ens diuen desde petits que la música clàssica és avorrida, que el teatre és un rotllo, que la cultura no mola, que has d'anar a la moda -com tothom-, que les dones no poden fer el mateix que els homes, que estudiar és cosa de gent poc enrotllada, que per divertir-te has de beure... Fora! Derrotem aquests missatges!

Amb intel.ligència no hi ha crisi. Amb gent apta a la política, a les empreses, als mitjans de comunicació... no hi ha crisi possible. Que vingui aquesta gent!
S'està creant una societat pobre i estúpida, surte'n! Abraça la cultura, rebutja prejudicis i mentides, nega el poder dels tirans i reclama els teus drets.

A continuació us ofereixo una bona cançó, es tracta de Common people del grup Pulp. Aquesta peça parla de les minories adinerades que trobem de tan en tan, d´aquella gent que quan et queixes de que cansada estàs de treballar fins tard et diuen: ai, jo sí que estic cansada! Vaig passar tota la tarda de compres!. Aquella gent que quan tu tens remordiments per haver comprat un bolso de 6 € al metro (perque el de 3 € que tenies se li ha trencat la cremallera i et costaria més d´arreglar que no pas el bolso) t´ensenyen el que s´han comprat per 100 € avui i el que costava 150€ que van comprar ahir.
Aquesta cançó parla d´aquells que es sorprenen de que hi hagi gent que no arriba a fi de mes o que no pot pagar-se uns estudis... també parla dels pseudo-hippie-comunistes-antisistema-alternatius-super-mega-"espirituals" de tanta rasta i tant porro que s´omplen tant la boca amb els drets de la classe obrera quan ells no han treballat mai i embruten descampats i carrers i trenquen aparadors que després han d´arreglar precisament la classe obrera de la que tan parlen. Gent que tenen autèntiques diarees de bitllets però van de senzills per la vida perque creuen que és cool ser pobre. Que fàcil és anar de hippie quan els pares paguen!
Una cançó que parla del que es viure sense tenir res mentre altres viuen increïblement bé (com ara empresaris i polítics i responsables directes de la crisi).
Endavant amb la cançó.