CINQUENA TEMPORADA D´ARKANUM: FOTOS POST MORTEM

Sense acabar-m´ho de creure ja fa gairebé dos mesos que ha començat la cinquena temporada d´Arkanum. Qui m´ho hagués dit quan vaig començar i amb la meva vida complicada i caòtica! És que he fet tot el possible per seguir amb aquest programa que em dóna una hora setmanal per compartir tot allò que m´inquieta i que afortunadament veig que els oients segueixen. Gràcies a tots/es.

Aquesta temporada que pràcticament acaba de començar, destacaria el tema de les fotografies post mortem. És un tema que ens resulta estrany avui dia i que ens provoca curiositat però també rebuig.

La ràdio com a mitjà de comunicació és esplèndid i té moltes possibilitats, però resulta trist parlar de fotografies i no mostrar-les, haver de conformar-se amb una ràpida descripció. Aquesta entrada servirà per complementar una mica més el programa i exposar algunes fotografies.

La fotografia post mortem va néixer per recordar a la persona difunta (ja que no es feien masses fotos a les persones al llarg de la seva vida i després de la mort, apareixia la última oportunitat).

També és cert que en alguns casos la intenció de la foto era molt més que un record, també eren un experiment per "atrapar" l´ànima del difunt.

Aquestes fotografies post morten van anar evolucionant al llarg del temps. Al principi era corrent que la fotografia fos lúgubre, amb el difunt dins el taüt o al seu llit, estirat i amb els ulls tancats, envoltat de flors i estampes i a vegades en companyia de familiars...

Més endavant la fotografia podia incloure alguns ingredients artístics: unes flors seques o al revés o tallades com a metàfora de la mort i la brevetat de la vida. Per donar a la foto un aire més amable, es va començar a fotografiar als difunts com si estessin dormint tranquil.lament en comptes de morts. Les flors i les estampes s'apartaven i el difunt apareixia com si estés descansant, dormint la migdiada. Podem veure aquests difunts amb una expressió serena a la cara, al sofà de casa en comptes del taüt o als braços de la seva mare si es tractava d´infants.

La fotografia no mostrava una realitat tan crua com la de les màscares mortuories, era perfecte per amagar els signes de la mort gràcies a la il.luminació adeqüada, al maquillatge i altres recursos.

Més endavant, les fotografies post morten van voler reproduïr la normalitat i la quötidianitat de la vida del difunt. Per aquesta raó, el protagonista apareixia envoltat per les seves joguines, posant amb la família com si res hagués passat, dret, assegut a taula o al silló preferit... Els fotografs que es dedicaven a la fotografia post mortem van poder desenvolupar la seva habilitat per a crear aquestes escenes. S´intentava modificar l´expressió del difunt (cosa difícil pel rigor mortis) i es manipulaven els ulls dels difunts, obrint-los amb culleres de cafè i posant els globus oculars en la posició desitjada

(o en el pitjor dels casos pintant els ulls a sobre de les parpelles tancades, el resultat és estranyíssim). Algunes d´aquestes fotos resulten sorprenents per la serenitat i la naturalitat del moment. En altres ocasions i segons la causa de la mort, el resultat no era tan bo. Trobem casos en que l´expressió a la cara del difunt ens resulta molt desagradable, els ulls han quedat malament (qui sap per si per la causa de la mort, un problema físic o un error del fotògraf al manipular els ulls) i en algunes comptades ocasions es pot veure algún cos amb els primers signes de descomposició (qui sap si també és per la causa de la mort o una mala gestió que va retrassar el moment de la fotografia). També trobem fotografies especialment curioses com la d´un nadó amb dos caps, fotos on hi ha estranyes llums que semblen indicar la sortida de l' ànima, un nen que veiem a través d´una finestra, és a dir que va ser fotografiat desde fora de la casa (la causa de mort era una malaltia infecciosa i el cos estava en quarentena) i fins i tot fotos post mortem d´ànimals de companyia.

Afortunadament però, hi ha moltes d´aquestes fotografies que tenien un bon resultat i on es veia la bona intenció i el afecte de la família cap al difunt i per voler recordar-lo de la millor manera possible. Algunes fotografies resulten fins i tot belles i poètiques. Altres ens confonen ja que no sabem del cert qui dels presents és el mort ja que alguns dels difunts apareixen drets i agafats als seus familiars. Algunes fotos ens inquieten també, però pel cas contrari, sabem del cert qui és el difunt perque la seva rigidesa o els seus ulls massa oberts o entretancats el delaten. Les fotos ens produeixen una sensació de tristessa, enyor però també molestia pe

l fet de saber que es tracta de difunts i de familiars que es fotografien al seu costat amb una naturalitat ben curiosa.

Alguns d´aquests difunts no han estat "arreglats" amb suficient naturalitat i ens dóna la sensació d´estar veient maniquís.

En altres fotografies apareixen alguns retocs desafortunats i absurds, com ara posar un color rosat a les galtes del difunt, cosa que queda poc natural i gairebé resulta cínic sobretot en alguns casos en que l´emprempta de la mort és evident en algunes cares.

Un altre retoc desafortunat és pintar les pupiles dels ulls als ulls en blanc del difunt o sobre les parpelles tancades, cosa que donava un efecte estranyíssim com podem veure a la fotografia del bebé que tenim més avall.

Aquestes fotografies

circulaven de mà amb mà i sobretot aquelles on apareixien nens es portaven a sobre com a amulet protector, com si es tractés d´una estampa de sant. Era fàcil aconseguir aquestes fotografies ja que la gent les compartia i per desgràcia hi havia una alta mortalitat sobretot infantil.

La fotografia post mortem va anar perdent importància, ja no es feien tants esforços per simular que el cadàver tenia vida i les fotografies mostraven els cossos en els seus taüts sense gaire ornamentació.

A mida que la fotografia progressava i era més accessible, les famílies van fotografiar els seus membres en vida (que és millor record). Per altra banda, els avenços mèdics van reduïr la mortalitat. La mort es va anar allunyant de la vida quotidiana, les vetlles van passar a fer-se en tanatoris, les fotos post

morten es van anar oblidant...

S´ha parlat sobre la bellesa i la lletjor de la mort. Hi ha qui considera que la mort embelleix els cossos, asserena l´expressió i dóna sensació de pau, veient algunes de les

fotografies post mortem sembla possible gràcies a la bona obra dels fotografs i a algunes causes de la mort no especialment agressives. Aquesta bellesa de la mort també apareix reflectida en alguns quadres de Botticelli on una model malalta de tuberculosi Simonetta, ha quedat immortalitzada en rostres tan meravellosos com la famosa Venus o la Madonna del Magnificat. La malaltia li va donar una pal.lidesa, una fragilitat i una suavitat a les faccions que coincidia amb e

l cànon de bellesa de l' època. Aquesta suposada bellesa mortal també apareixia reflectida en una exposició de nines de porcellana anomenada Darrere les parpelles on l´artista representava en les seves malaltisses nines, nenes o noies mortes o agonitzant, sempre amb aire morbós però romàntic. Conec el cas d´una dona vidua que després d´haver vist durant molt de temps el seu marit malalt amb la pell grogosa i l´expressió de patiment a la cara, va rebre consol en veure´l ja difunt, la seva cara abans arrugada pel dolor estava serena i juvenil, la seva pell grogosa per la malaltia havia adquirit una pal.lidesa més agradable. En altres casos, però, passa just al contrari, les malalties i en casos extrems la mort, deformen el cos, fan que apareixin tot tipus de signes que no afavoreixen en absolut.

Tenint en compte la dimensió de la mort, sembla una frivolitat parlar sobre si un difunt és bonic o no, el cas és que aquest dilema sempre ens preocupa perque al darrere hi ha un interés més profund:l´afecte i el respecte cap a aquella persona, voler veure

-la bé. Tot i que el cad

àver és una closca buida, és objecte de respecte. En les fotos post mortem era important la bellesa del difunt i avui dia en els tanatoris, segueix sent important i més que justificable. Com hem dit, depenent de la causa de la mort, el difunt pot aparèixer més o menys afavorit. Els professionals que treballen als tanatoris fan tot el que és possible per donar un bon aspecte als cossos.

Avui dia les fotos post mortem estàn en el cinema, com podem veure a la pel.lícula Los otros d´Amenábar. El que costa de creure però és que la tendència està tornant lleugerament, com

veiem a l´obra The travellers d´Elizabeth Heyer on apareixen fotografiats els difunts d´un tanatori o l´associació Now I lay me down to sleep on un grup de fotografs voluntaris fotografien a nadons difunts per que els pares en tinguin un record, es tracta de fotos artístiques i commovedores, son de bon gust i en absolut lúgubres.

Un tema totalment oposat és l´obra de Joel Peter Witkin que crea estranyes composicions amb trossos de cadàvers.

A l´actualitat són molts els fotògrafs que s´han sentit atrets per aquest gènere fotogràfic i han creat falses fotos post mortem. És el cas del fotògraf Felipe Juan

que ha fotografiat persones que fingien estar mortes en fotos en blanc i negre d´aspecte una mica extravagant i fins i tot còmic, com veiem en un matrimoni al costat d´aquest text. També Ana Darder ha volgut recrear una fotografia post mortem amb la difunta al llit coverta per pètals de rosa i vetllada per dues germanes. La fotografia té una rèplica, un making off on veiem als 3 personatges rient en la mateixa situació.

També cal destacar a Eugenio Recuenco, creador excel.lent d´ambients fantasiosos i expressius: entre les seves obres hi ha una curiosa visió dels contes de fades, com ara una Bella Dorment envellida per tants anys esperant el petó que l´alliberi, una Blancaneus vigilada per un nan i una altra Bella Dorment amb un home modern disposat a tornar-li la vida amb les pinzes de la bateria del cotxe... De fet, aquests mites no tenen tots un aire post mortem? No està la bella Blancaneus morta al taüt de vidre i la Bella Dorment no té un son similar a la mort? Sí, es tracta de la mort exposada i convenientment "arreglada". Aquest sorprenent fotògraf ha recreat les antigues fotos post mortem, amb pàl.lides models fingint estar mortes en llits o assegudes com es feia antigament.

D´una manera o d´una altra, la mort ens espanta i ens agafem a la vida per molt que ens cridi l´atenció el tema de les fotos post mortem o volguem fer-les tornar o imitar-les com hem vist amb els anteriors fotografs o com van fer algunes estrelles de la faràndula com Sarah Bernhardt una gòtica de l´època que es va fotografiar en vida dins d´un taüt o James Dean que va fer-se unes fotos similars sense saber que poc temps després acabaria la seva vida de veritat.

En fi, aquesta és l´entrada d´avui, estranyíssima, una entrada on els morts fingeixen estar vius i els vius fingeixen estar morts...

La Blancaneus d´Eugenio Recuenco, autor també de la falsa foto post mortem

en color que hi ha a dalt a la dreta.

En aquests vídeos trobem una col.lecció molt curiosa de fotografies post mortem.

I ara una cançó. A aquestes fotografies també se les anomena Memento mori (recorda que moriràs) com un gènere poètic que reflexiona sobre la mort. La lletra d´aquest rap experimental de Sadistik és un memento mori.

BELCHITE

Arkanum, aquesta vegada ha estat a Belchite. És una visita obligada per a tots els amants del misteri i com a tal, una experiència inoblidable. Belchite té una història veritablement tràgica. La Guerra Civil va ser, com totes les guerres, una font inesgotable de catàstrofes, el que va passar a Belchite és una d'elles.L'any 1937 aquest poble va ser bombardejat. L´exercit republicà volia recuperar Belchite a través d´ofensives i les represàlies de Franco van ser terribles: el bombardeig de Belchite, l´execució i l´esclavitud de presos republicans per a la construcció del nou Belchite...

Les bombes van destruïr moltíssimes vides, de manera completament indiscriminada. Una massacre, un crim espantós ple de covardia, perque només en nom de la covardia es pot bombardejar a un grup de gent indefensa. Però és que la covardia i la injusticia són ingredients imprescindibles en qualsevol dictador. En aquest cas, Franco, el Caudillo va voler fer gala de

la seva personalitat assassina.

Belchite és el testimoni. No calen paraules. Les imatges parlen per si soles. Aquest poble completament destruït en un bany de sang, mai més es va reconstruïr i va quedar com un monument, un record dels espantosos fets.

Es va aixecar un altre poble, un altre Belchite just al costat. El Belchite vell és una ombra de la Mort, l'escenari del crim, però al seu voltant tot és ple de vida. La gent continuament visita les cases destruïdes.Les ruïnes són de per si, molt interessants, però molt més interessant és el seu significat, la seva història. Qui eren les persones que havien viscut allà? A què es dedicaven, com era la seva vida?... i desgraciadament com debien viure aquella destrucció, aquella agonia inconcedible....? Quina culpa tenien? Per què els hi va passar tot allò?

Al llarg dels anys, molts investigadors han anat a Belchite, en moltes ocasions han gravat espectaculars psicofonies. Sembla ser que en molts casos, en llocs on s'hi ha desenvolupat un crim terrible, on hi ha hagut molt patiment es queda concentrada molta energia. Hi ha qui diu que queda com una gravació, un fet que es reprodueix en més ocasions (es reviuen els fets). Hi ha qui ho veu com l'expressió dels difunts que expressen el seu dolor, la seva experiència amb veus i sons: les psicofonies. Els difunts expliquen la seva història o es reprodueix en el temps com una gravació que repeteix una vivència ja passada?

Algunes de les psicofonies mostren veus que són molt clares en el seu context: Cerdos fascistas. També se senten sons com ara avions de l'època o bombes.

Hem comprovat que gravar psicofonies a Belchite és molt difícil: sempre hi ha molt vent i això produeix molta contaminació sonora, ja sigui el mateix soroll del vent, com sons llunyans que no tenen cap orígen paranormal però que el vent arrosssega. En el cas de les psicofonies on ha quedat el so d'avions enregistrat, es diu que poden ser avions que en aquell moment volaven per la zona, seria probable si no fos perque veritablement es tracta d'un so que no em

eten els avions d'avui dia i sí els dels anys 30.Resulta fascinant que veritablement avui dia es puguin gravar sons del passat. I en el món de les paraciències sembla que els morts es poden comunicar a través d'aquestes psicofonies. Sembla que expliquen la seva història a través d'aquests sons i de fet, tenen molt a explicar a Belchite.

Una de les psicofonies que a donat més de si és la que diu Pueblo español, que segons diuen es una veu que podria ser de Franco pel seu timbre i perque ell es dirigia al país en aquests termes.

La meva experiència a Belchite ha estat molt intensa i especial. No puc dir que hagi fet cap gran descobriment ni he vingut carregada de veus del més enllà a la meva petita gravadora. Tampoc he vist cap esperit ni he trobat cap figura fantasmal

en les desenes de fotografies que he aconseguit. Sempre que visito algún lloc per l'estil hi vaig amb peus de plom. Crec que és la millor actitud que pots tenir quan t'agraden aquests temes. Tens moltes ganes de veure coses... i et pots equivocar. Sovint visitem aquests indrets amb massa suggestió. Està clar que hi ha activitat paranormal a Belchite però no hem d'esperar que de sobte comenci a tenir tot una explicació sobrenatural.A la carretera ja es veu desde lluny la torre destruïda de l'esglèsia de sant Martí. La campana ja no hi és i la pedra és plena de cops i forats de les explosions. El paisatge desolador del poble en ruïnes contrasta amb els cartells publicitaris i les granges properes, plenes d'activitat i vida.

Ja d'entrada hi feia molt fred i hi havia un fort vent. Gravar psicofonies seria molt complicat.El meu company David i jo vam començar a caminar per sobre la runa de tantes cases ensorrades per la catàstrofe i també pel pas del temps. Sembla mentida que aquells munts de pedra hagin estat cases, que hi hagi viscut gent. Es distingia perfectament la forma dels carrers. És impressionant veure un poble sencer en ruïnes. Algunes cases conserven les seves façanes,

amb els seus balcons amb decorades baranes de ferro.

Es veuen alguns interiors, molt d'ells pintats de blau cel, un color que en aquells temps seria molt corrent. Podiem veure pisos sencers ensorrats amb les parets encara dretes on es distingeixen les habitacions, algunes enrajolades, que ben podien ser la cuina o la cambra de bany. També podiem veure les restes de les escales, fetes pols.La torre del rellotge encara té bastant bon aspecte i fins i tot manté les seves escales, malgrat que la foscor fa molt difícil poder-hi pujar. Un dels edificis conservava les persianes metàl.liques, una d'elles s'havia desenganxat i penjava produïnt un inquietant soroll cada vegada que la movia el vent.

Sense cap mena de dubte, el més interessants eren les esglèsies. La façana de l'esglèsia de sant Martí és de pel.lícula, molt deteriorada, però amb la seva solemnitat religiosa intacta. Les portes de ferro, estàn obertes a qualsevol persona i presenten un escrit ple d'enyor cap al que havia estat el poble.

Es respira un aire diferent en entrar a aquella esglèsia. És fàcil accedir-hi però dóna molta impressió... és la sensació contradictòria d'estar en un lloc obert a tothom però especialment sagrat no per ser una esglèsia sinó per ser un lloc on va morir gent i on s'hi respira un gran misteri. Les esglèsies, creguis o no en la religió, tenen quelcom especial ja de per si. Quan està en ruïnes imposa també un gran respecte. La nau principal mostra alguns relleus a les parets que formaven part de columnes i arcades. Algún mural es conserva, alguna creu... També es veuen a les parets marques d'on debien estar suports on estarien algunes imatges de sants. Les finestres tenen alguns relleus al seu interior. Les parets estàn esquerdades.

A la dreta es pot veure una petita cúpula que encara es manté. Els frecos són molt difícils de distingir, només es pot veure un agnus dei, dos querubins i algunes flors. Les arcades també estàn pintades amb interessants cenefes i a les cantonades trobem representats a evangelistes i àngels, molt deteriorats per la guerra i el temps.

És complicat descriure aquestes imatges per tant misterioses i belles que són, per la inquietud que provoca el seu estat, per la seva història... és millor que ho pogueu veure amb els vostres propis ulls.

És fascinant de veure i intentar imaginar com seria aquest edifici abans. És increïble sommiar en viatjar en el temps i poder veure a aquella esglèsia destr

uïda i sense sostre, en la seva foscor i cobertura originàries. Imaginar els bancs, l'eco, la gent xiuxiuejant, sentir les pregàries, la música d´orgue, veure els ciris encessos, contemplar els rostres dels sants, sentir l'olor de cera i encens. Reconstruïr mentalment aquells frescos, aquell blau, aquella inscripció, aquell àngel... recuperar aquell altar desaparegut totalment... Com havia estat abans? Un fort so et treu dels pensaments. Sóna a cop de porta, a cop de porta metàl.lica i allà no hi ha res ni ningú que pugui fer aquell soroll... tret d'una planxa metàl.lica amb unes quantes pedres al damunt que el vent va aixecant i llençant de nou contra el terra... per uns moments et sorprèn.

Desgraciadament, el paisatge està "completat" amb graffittis, escombraries... la gent també deteriora més el que ja està destruït.

A través d'alguna arcada completament buida i destruïda es veu l'edifici del costat, també amb aspecte de temple amb columnes d'inspiració grega molt ben conservades. Es tracta de l'esglèsia de sant Rafael, arcàngel de la salut, patró dels malalts i mutilats per la guerra, que horroritzat debia quedar davant la tragèdia. La façana es veu molt clarament i la porta està apuntalada per llistons de fusta que protegeixen l'edifici.

El seu interior és tot ple de runa tret d´alguna columna.

El cementiri és una fossa comú amb un epitafi esperançador: hi ha al cel un tron de llum per cada nit negra a la terra. Una fe en un més enllà que consoli de tant patiment.Les cases van repartint-se per tot arreu, algunes encara conserven les façanes, algunes d´elles a punt de caure.

Desde lluny es veu una altra esglèsia, la de sant Agustí d´aspecte més sofisticat i que de lluny sembla millor conservada.

Entrar val la pena. És imponent. Al terra hi ha les restes de la pica baptismal, és l´únic que queda tret de les parets escolpides.

No hi ha sostre, tan sols arcades. La cúpula ha desaparegut i en el seu lloc es veu el cel blau. A cada cantonada de la cúpula trobem a un Papa escolpit, tots ells emmarcant un cel extraordinàriament blau que es veu a través de les restes de la destrucció. No prometen el cel? No és aquella la casa de Déu? Tot pren un sentit molt literal en aquesta esglèsia on el cel es veu clarament i la Natura (autèntica manifestació divina) està ocupant la casa de Déu amb les seves plantes creixent a l´interior de l´obra de l´home i amb el cel blau i infinit com a única cúpula.

Aquesta meravella però, no deixa de ser el resultat d´un mal, d´una injustícia terrible.

Aquesta esglèsia és més temple que mai per haver estat l´escenari de tant dolor, es respira solemnitat. A la pedra encara trobem restes d´àngels escolpits, pintura... seria un lloc bonic i com diu en David ara com està, també ho és. És extraordinària la immensitat del lloc, la seva bellesa, la seva història... que petita i miserable se sent una en un lloc així.n En un moment, es va començar a sentir lluny però molt alt un cant coral, una melodia alegre i potent.

David i jo ens vam mirar sorpresos i vaig posar la gravadora en marxa, gairebé al final del breu cant.

Clarament no es tractaria d´una psicofonia (torno a dir, no pots esperar a que tot sigui paranormal per molt que estiguis a Belchite), se sentia massa bé, amb massa claredat i durava més del que solen durar normalment les psicofonies (habitualment breus tret d´algunes excepcions). David va dir que estant tan a prop del poble nou i amb l´hora que era, probablement es tractaria d´una Missa que s´estaria celebrant a l´esglèsia de Belchite nou. Així doncs, vam sortir per anar a l´esglèsia nova vigilada per uns estilitzats àngels de pedra. El que vam veure ens va sorprendre: a l´esglèsia només hi havia quatre gats, no pas la gentada que haviem sentit cantar. El que vam veure no ens va agradar gens: el capellà va pronunciar unes fastigoses paraules durant el poc sermó que vam sentir: ...porque Franco era un hombre inteligente, un caballero que se preocupaba por la nación... Prop de l´altar un tipus d´aire militar aguantava una enorme bandera espanyola.

-Això no penso tolerar-ho- vaig dir al David i vam marxar esgarrifats. De què estava parlant aquell tío? Franco no mereix cap el.logi, ni intel.ligent, ni caballero ni preocupado por la nación. Justament allà havien de sentir-se aquestes barbaritats? Allà mateix on els crims del Caudillo estàn més presents que mai gràcies al monument en que s´ha convertit el poble? Pobre nación!

Vam fer una parada per anar a dinar. Vam anar fins a Fuendetodos, a un hostal molt rústic. Després del dinar vam passar pel museu del gravat i la casa on va néixer Goya. Es tracta d´una casa molt senzilla on es conserven bé alguns objectes de l´època. Contemplar els seus gravats és tot un luxe per la categoria de l´artista i l´expressivitat que tenen. Allà hi ha plasmades diferents situacions, són especialment horribles les que mostren els horrors de la guerra amb tot el drama de la injustícia reproduït en els traços. Com hagués r

epresentat Goya la tragèdia de Belchite? Amb una cruesa extraordinària, sense cap mena de dubte.
Em va fer una especial il.lusió veure davant meu el famós "el sueño de la razón produce monstruos".

A la tarda vam tornar a Belchite per a fer més fotografies. Realment anava arribant cada vegada més gent que es passejava per les restes del poble. Desde dalt una muntanya de runa, al costat de l´esglèsia de sant Martí, un gat mimat ens observava curiós. Què sentiria un animal tan especial i sensible en un lloc com aquell?

Va ser un dia ben aprofitat en que vam recollir moltes fotografies, algunes d´elles espectaculars. De psicofonia cap, perque no crec que aquella coral fos una psicofonia, d´algún lloc proper vindria.
En qualsevol cas, Belchite és tota una experiència, un re

cord del passat terrible de la Guerra Civil que per molt que ens agradaria ni podem ni hem d´oblidar.

VACANCES 2010

Aquest estiu com sempre, els meus somnis de viatjar a llocs exòtics han quedat frustrats. De tota manera aprop de casa sempre hi ha molt per veure i és cert. Volem conèixer el que està lluny però desconeixem moltes meravelles que tenim a prop de casa.

Aquesta vegada, a finals d´agost, el meu company David i jo hem fet una petita ruta per Catalunya, buscant aquells indrets bonics, apartats i misteriosos que hi ha a casa. Sovint desconeixem el nostre territori i és més trist del que sembla. Un exemple és l´estúpida creença que tenen alguns barcelonins sobre que fora de Barcelona, la resta de Catalunya és tan sols un grapat de zones pantanoses plenes de bandolers, gent deforme i analfabeta i casetes de fang... Quina ximpleria! Si no han sortit mai de Barcelona, a sobre inventen imbecilitats.

Aquest agost, el meu company David i jo hem passat per Rupit un poble digne de veure per les seves construccions rústiques i de bon gust, ambient agradable i paisatges sorprenents. Entre el bosc hi ha dues cascades ben belles, una de petita on t´hi pots mullar els peus i una de bastant alta d´uns 80 m. Un paisatge de pel.lícula on l´aigua és la banda sonora. Després de veure Rupit vam passar per Ribes del Fresser on hem vist els bonics rius i hem conegut els gegants inspirats en Terra Baixa d´Àngel Guimerà, Núria i Manelic.

També hem estat a la Vall de Núria, una experiència que val la pena. L´aire que s´hi respira és completament diferent al verí que respirem en zones industrialitzades. El paisatge és sorprenent, les muntanyes et mostren la grandiositat de la Natura, grandiositat que contrasta amb la lletjor de les ciutats. Núria és un lloc de moltes forces tel.lúriques i compta amb la presència de la Verge de Núria curiosa imatge romànica i venerada amb devoció.



Aquesta Verge va ser trobada com moltes altres imatges, de manera gairebé casual i amagada en una cova. Venia acompanyada per 3 curiosos elements: la creu, l´olla i la campana. Aquests objectes també s´han considerat sagrats i poderosos. La tradició ens diu que si poses el cap a l´interior d´aquesta olla i toques la campana, per intercessió de la Verge es c almen tempestes, migranyes i es resolen problemes d´infertilitat. També es diu que et lliures de migranyes durant un any i que si aconsegueixes un embaràs i tens una nena aquesta s´ha de dir Núria.
Si visiteu a la Verge de Núria, recordeu la gran similitud que té amb altres verges i amb les deesses antigues: Isis amb el seu fill Horus, Venus amb el seu fill Cupido... La mare amb el fill sempre ha estat una imatge venerada, el pilar de totes les societats... De fet es diu que les imatges marianes d´avui dia segueixen sent una nova interpretació de la deessa antiga.
Núria ha estat sempre un lloc on s´han donat fenòmens paranormals, co m ara gravacions de psicofonies.

La nit a Núria va ser difícil, feia molt fred i la incomoditat del ca mping no ajuda. Tenia mal de cap i no deixava de pensar en el ritual de l´olla, la creu i la campana ... potser no havia funcionat i això no és gaire agradable sobretot si tens migranyes molt fortes i estàs pas sant una mala nit en un camping... Afortunadament aquest mal de cap va durar poc i va anar baixant d´intensitat, just al revés de com em passa habitualment. Potser sí que el ritual funciona...
Com que m´era impossible dormir, a la matinada i sota la llum de la lluna minvant el David i jo vam entrar a l´interior d´un edifici on hi ha cafeteria, botigues, exposició... tot tancat. Almenys a dintre no feia tan de fred. A aquelles hores però, aquell lloc més aviat semblava l´Overlook Hotel d´El resplandor i semblava que en qualsevol moment un cambrer fantasma apareixeria a la barra i Jack Nicholson ens perseguiria amb una destral... Per fer el lloc més tètric vaig recordar els animals dissecats que hi ha exposats en una de les sales on es mostra la fauna de la Vall de Núria... No suporto els animals dissecats, sempre m´han semblat horribles i una font de gèrmens. Els animals han d´estar vius i feliços. Recordo una nit en una casa de colònies terrorífica, amb les parets plenes de miralls, fosques i fredes dutxes en fila en un passadís interminable i una horrorosa fura dissecada i ensenyant totes les dents al menjador. He de confessar que aquests llocs m´atreuen en part (no oblideu que sóc la mare d´Arkanum i se´m pot veure sovint amb vestuari gòtic) però ostres, un animal dissecat ja és massa fins i tot per a mi.

La Vall de Núria però aquella nit no ens va regalar cap psicofonia ni cap aparició espectral però la seva bellesa és un regal més que suficient...
En aquest viatge també hem passat per Toloriu, un altre poble on hem trobat una petita esglèsia amb una placa on s´explica que la princesa azteca Xipaguazin Moctezuma (rebatejada com a Maria de Moctezuma) va viure allà, casada amb Joan de Grau, baró de Toloriu.
Resulta bastant trist recordar que Moctezuma i el seu poble va ser esclafat per espanyols incultes i criminals i que avui dia es celebren les seves massacres en l´anomenat Dia de l´Hispanitat que jo mai celebro i que aconsello que no celebri ningú.

També vam passar per Sagà on vam poder veure una esglèsia plena de símbols alquímics i envoltada per una senzilla cripta. Aquesta esglèsia romànica és del s. XI i està dedicada a Santa Eugènia. La vam trobar tancada però l´arc de la porta ja mostrava símbols força interessants, a més a més del clàssic pantocràtor, tot el que s´hi veu representat és força hermètic.

També vam anar fins Andorra on vam gaudir d´un bany més que aconsellable a Caldea. Les aigües termals deixen una sensació molt bona a la pell, res a veure amb les piscines corrents. A Caldea no hi ha gaire misteri per veure, però els banys són veritablement terapèutics. Jacuzzi, dutxa, canvis de temperatura de calent a fred, gel, sauna, bany indo romà... i a més a més un espectacle d´òpera i acrobàcia força entretingut acompanyat d´efectes visuals amb l´aigua, les bengales i la il.luminació... Moltíssima gent això sí.


El viatge va acabar a Cervera on es celebrava l´XXXIII Aquelarre. En record a les antigues reunions de bruixes (molt plenes d´invencions i tòpics, cal dir-ho) l´aquelarre és un conjunt d´activitats esotèriques: conferències, correfoc, dimonis, bruixes, fira del Boc... Al pati de l´Universitat trobes tot tipus de parades: artesania, minerals, tarot, llibres, espelmes, fades, bruixes, encens... Em va sorprendre molt el diagnòstic amb radiestesia que em va fer un venedor de minerals. Va encertar moltes coses sobre el meu estat físic i anímic i cal dir que en aquest aspecte, jo sóc força escèptica. Tot i així aquest personatge em va convéncer. Vaig sortir de la seva bellíssima parada de minerals acompanyada per oli d´espígol (un dels meus preferits) un quars citrí i una aiguamarina... Per altra banda David es va endur una turquesa, una crisopasa i una fluorita verda. Els minerals són la nostra debilitat.

En fi, aquest ha estat un viatge senzill, no gaire car i no precisament lluny però també ha estat una experiència molt agradable.

EL CAMÍ DEL TAROT

Sempre m'ha atret moltíssim el món de les paraciències, de l'esoterisme... Desde petita, malgrat la por que em feia aquest món, m'encantaven les històries de fantasmes, les bruixes, els vampirs... llegia llibres, escoltava llegendes de tot tipus, fullejava publicacions esotèriques i veia pel.lícules i programes sobre fenòmens estranys...després passava una mala nit, però mai era una nit prou dolenta com per a que l'endemà busqués més material. M'atreien especialment les cartes del Tarot. Sempre veia en aquelles làmines personatges amb molt per a explicar, aquelles il.lustracions em provocaven tot tipus d'emocions i volia conèixer tots aquells secrets que amagaven.

Per casa havia aparegut alguna baralla del Tarot que venia de regal en un diari... una baralla que vaig inspeccionar amb interés però que va acabar perdent-se per tornar uns anys després quan ja havia après el significat d'aquelles cartes. El Tarot sabia que jo estava preparada.
Alguna vegada pel carrer havia vist dones que s'oferien per llegir-te les cartes i malgrat el meu interés acabava per no preguntar mai res, sempre temia que m'enganyessin o que la suggestió em fes una mala passada. Sovint els temes sobre els que volia preguntar eren preocupacions massa grans com per remoure-les més...

En una petita botiga esotèrica hi havia una dona amb fama de bruixa que llegia molt bé les cartes... però tampoc vaig animar-me, jo no tenia ni un duro i el que poguessin dir-me em preocupava, a més a més de no estar gens segura de si m'estarien enganyant o no.

Veia les bruixes per televisió, anunciades a les revistes i de veritat que només m'inspiraven desconfiança les seves promeses de poder-ho veure tot i solucionar tots els problemes... El Tarot té un gran poder verídic i autèntic que no té res a veure amb aquesta gent aprofitada.

Fa uns anys em trobava en un greu problema laboral i econòmic. Feia una hora setmanal en un programa de radio sobre música i ensenyava unes poques classes de teatre en un col.legi però jo estava orientant la meva vida cap al món de l'espectacle... Buscava castings desesperadament i concertava entrevistes en agències artístiques. El panorama era molt negre i jo sentia una profunda tristor.

Recordo que a la biblioteca vaig trobar un llibre que em va atreure moltíssim, era Apunts de Tarot de la Mariló Casals. Vaig agafar-lo i més que llegir-lo el vaig cruspir. Al contrari que la majoria de tarotistes que sortien per televisió, Mariló Casals m'encantava. Era una professional seriosa i desprenia un gran afecte i unes grans ganes d'ajudar, era sincera, no era pretenciosa. Tenia un gran sentit de l'humor i molta simpatia. Les tarotistes joves, maquillades com a models de pasarel.la, operades de tot arreu i vestides amb túniques i enjoiades, amb les seves promeses de saber-ho tot i solucionar-ho tot, amb els seus suposats super poders, empal.lidien al costat de la senzilla Mariló Casals. Les tarotistes de pacotilla no tenien res a fer, les seves ridícules gales i les seves tonteries verbals aviat quedaven en el no-res. La Mariló podia amb totes. Ella era de veritat.

El seu llibre em va encantar, era amè i de seguida em vaig familiaritzar amb el Tarot. No vaig estudiar. La informació era tan interessant que se'm quedava gravada. Més endavant, vaig llegir tot tipus de llibres, alguns boníssims i molt complerts, però sempre recordaré amb afecte el llibre de Mariló Casals.

Recordo que malgrat empassar-me tot tipus d'informació sobre el Tarot, vaig tardar en animar-me a fer les meves pròpies lectures com a tarotista... entre altres coses gastar-me diners en una baralla de Tarot em resultava complicat. Mirava els aparadors esotèrics i em queia la baba davant de les meravelloses baralles temàtiques que hi havia, veritablement no sabia quina escollir i les trobava cares. Hi va haver un moment en que vaig pensar que compraria una versió del tarot celta en miniatura ja que m'encanta tot allo cèltic i en ser un tarot petit també seria més econòmic. Ja m'adaptaria a barallar unes cartes tan petites...

Un dia vaig decidir-me, adorava el Tarot,volia tenir la meva propia baralla i aprendre. Vaig anar a la petita botiga esotèrica on la dependenta et tirava les cartes. Vaig demanar un Tarot gairebé disculpant-me per no saber-ne gaire i no tenir clar quina baralla volia, tot i que preferia una baralla de símbols clars i fidels al Tarot.

La dependenta em va mostrar els Tarots més habituals (Marsella i Rider Waite). Tot i ser el Tarot de Marsella el Tarot autèntic, van cridar-me l'atenció les il.lustracions més amables del Rider Waite. El tarot de Marsella era l'original, d'il.lustracions primitives i més complexes (sobretot la lectura dels arcans menors, il.lustrats de manera entenedora).
La dependenta ja va mostrar-me la facilitat de lectura del Rider Waite, on els 2 de copes (per posar un exemple) era representat per una parella observant-se i gairebé fent un brindis, aquesta carta et fa pensar en una relació de parella feliç. El 2 de copes de Marsella, en canvi, en haver-hi tan sols dibuixades 2 copes era més complicat de llegir i entendre.

Vaig anar pensant que sí, per començar seria molt millor el Tarot Rider Waite. Volia un Tarot bellíssim però que al mateix temps pogués llegir-lo bé.

La dona va treure una altra carta, el 9 d'espases (uff!, com s'ha anat repetint al llarg de la meva vida) on apareixia un jove al llit, tapant-se la cara com si es trobés plorant, malalt i amb insommni. A a la paret, rere seu penjaven 9 espases.

-Depressió- va explicar la dependenta. Va cridar-me l'atenció com ho va pronunciar: de-prrrressssió.

La dona va dir-me que per entrenar-me estés al cas de la premsa rosa i tirés les cartes als famosos i la setmana següent compreś més revistes per veure si les meves prediccions eren encertades. Interessant, però mai vaig fer-ho, sento aversió per la premsa rosa, les xafarderies no m'interessen... practicaria amb gent més interesant, gent anònima...
La dependenta també em va dir que podia venir a la botiga per resoldre qualsevol dubte sobre les tirades, allo em va agradar però tampoc ho vaig arribar a fer.

Vaig decidir-me definitivament pel Tarot Rider. Vaig espantar-me quan la dona em va dir el preu i em sembla que vaig empal.lidir tant i vaig posar una expressió que no deixava cap dubte sobre quants diners eren per a mi en aquells moments.
Tot i així vaig pagar i em vaig endur el Tarot de Rider Waite. Era molt tard. Tenia el bolso a punt de petar i vaig decidir anar a casa a deixar la baralla abans d'anar a la ràdio.
Vaig fer-ho així, gairebé per protegir la baralla de la meva accelerada i depriment vida (que ja tindria temps de conèixer). Era hivern i duia un gruixut jersei però suava molt, estava nerviosa i poc després caminava depressa pel carrer, tenia un programa de ràdio en directe en poc temps. Sempre arrribo a l'estudi sobrada de temps per preparar-me i estar ben tranquil.la però aquell dia se'm va fer tard, no esperava tardar tan en comprar, però es que el tema m'encantava i a la dependenta també, vam estar parlant massa pel poc temps que tenia.

Vaig arribar a la ràdio, aleshores, Arkanum encara no havia nascut i el programa que feia era musical. El presentava al costat d'un company que havia començat a posar la sintonia quan vaig arribar. Vaig deixar el Tarot a casa (físicament i de pensament)i vaig centrar-me en el programa d'aquella nit.
Un cop acabat el programa i havent arribat a casa vaig estar observant fascinada les cartes. Vaig seure sobre el llit i vaig posar davant meu les cartes una a una. Realment el problema econòmic era una constant a la meva vida, causada per una brutal inestabilitat laboral, entre altres factors. Tot i així aviat vaig deixar de preocupar-me pels diners que m'havia gastat, era molt estrany que jo tingués algún detall amb mi mateixa, m'exigia molts esforços i privacions i el Tarot era molt important per a mi. Des d'aquell moment tenia un tarot meu, autèntic, de qualitat. Començava una aventura que no acabaria. El misteri s'extenia per damunt dels meus llençols, en forma de làmines de qualitat, il.lustrades amb molt bon gust, amb dibuixos suaus, antics, colors vius... explicant històries que ja mai més oblidaria.
Vaig començar la meva relació amb les cartes. Els personatges del Tarot sabrien totes les meves preocupacions, els meus anhels... el boig, la sacerdotesa, l'ermità... tots ells sabrien sobre mi, més que no pas jo mateixa.
Vaig embolicar la baralla amb una tela i vaig desar-la en un calaix a la meva tauleta de nit, vaig desar-la amb una petita fotografia meva i sovint les mirava i les tocava... vaig ritualitzar-les i les vaig consultar per primera vegada amb molta cautela, com si tingués una gran desconfiança sobre la meva capacitat per llegir el seu missatge. Però el missatge va aparèixer clar i de manera fàcil, vaig sorprendre'm. Estava entusiasmaada, era autèntica comunicació, obtenia respostes en un moment de la meva vida en que les necessitava més que mai.
Les consultava sovint, més que res, per aprendre i agafar agilitat. A vegades les respostes eren clares, altres vegades em resultava més difícil entendre-les. Mai creia al 100% tot el que jo interpretava, el Tarot no l'he usat mai per prendre decisions sobre la meva vida, sí per reflexionar sobre situacions i obtenir altres punts de vista. Sempre he cregut que el Tarot coneix la veritat però que el tarotista pot equivocar-se. He pres les meves pròpies decisions, sempre amb el cor, que sap més que qualsevol interpretació cartomàntica.
Les cartes van saber les meves angoixes aviat, vaig consultar sobre les meves pors, inseguretats, sobre la negror que hi havia a la meva vida en aquell moment, sobre les primeres entrevistes en agències artístiques...

Era una etapa molt difícil a la meva vida i em sentia totalment desamparada.
Un matí a la setmana anava a una escola a fer classes de teatre per als alumnes (nens i nenes d'uns 9 anys, entremaliats com ells sols. Preparava per a ells improvisacions amb factor sorpresa, petits textos, personatges per caracteritzar-se... sempre he cregut en el poder educatiu del teatre que desenvolupa la nostra capacitat per expressar-nos, per moure el cos, per parlar bé, per perdre la por al públic... per adquirir cultura i bones experiències. Els nens i les nenes es movien per entre arbres de cartró amb fulles de paper de seda, aprenent a memoritzar textos i amb més dificultat sentir-los. Disfresses de carnaval es reciclaven en caracteritzacions més serioses que qualsevol joc del pati. La diversió estava assegurada però potser per primer cop a la seva vida venia amb disciplina i responsabilitat. Els nervis i les grans emocions omplien l'escenari del gimnàs escolar. Una nit a la setmana presentava a Radio Nova un programa musical, una nit a la setmana anava a classes de cant, canviant els meus guions de ràdio i obres de teatre infantil per partitures plenes d'anotacions. 2 nits a la setmana actuava en un grup de teatre, interpretant tot tipus de papers, pujant a l'escenari, assajant amb fervor per acabar després estirada al llit feta pols.
Quan no feia res d'això escrivia històries en el meu petit ordinador i anava a Barcelona a fer entrevistes i castings. Amb els nervis a flor de pell i un bolso ple de maquillatge em passejava per la ciutat, sommiant amb una prometedora carrera d'actriu. Em posava maquillatge base (em costava trobar-ne un de tan blanc com la meva pell), em posava gloss i em perfilava els ulls amb khol negre, un maquillatge molt lleuger i discret que em permetia posar-me davant càmares i sota focus. Anava amb les meves fotos de book i petits textos que havia d'interpretar, recordo amb especial il.lusió i nervis el primer monòleg que em van donar per fer una prova de càmara. Estava tan entusiasmada per l'oportunitat que pel carrer assajava en veu baixa i no m'importava en absolut el que diguessin els altres.
Passava matins en llargues cues de casting, hores en sets de rodatge encara que la meva oportunitat fos tan sols com a figurant, recordo haver estat a les 3 de la matinada al carrer amb un vestit de gasa transparent curt i escotadíssim, caminant sobre uns botins blancs de taló d'agulla, esperant que fos el moment de rodar.
Quan arribava a l'autobús em desmaquillava i em posava crema hidratant. Tot plegat era esgotador però poc prometedor. El món de l´espectacle, ja de per si petit, està tancat hermèticament a les noves cares i els castings són top secret. Això no és Hollywood.

Quan arribava a casa trobava refugi amb les meves cartes, conselleres íntimes i reinvindicava les meves necessitats en amulets i rituals. A la meva vida l'encens, les espelmes, els minerals, els amulets i les oracions es van tornar una constant i un van ser un gran consol.
Aquestes pràctiques em donaven certa pau. Vaig agafar més confiança i vaig tirar les cartes a les meves amistats. M'entusiasmava. A la llum de les espelmes les meves cartes s'anaven extenent explicant històries, no necessàriament del futur, el present és més important i broda el futur. No sempre era tan important la llum de les espelmes, l'entorn... a vegades les lectures eren ben improvisades, al costat d'un plat d'amanida a mitges, en un banc de fusta a l'aire lliure, a l'autobús... sempre però protegint les cartes dels elements i desant-les amb cura a la seva capsa. La gent es prenia més seriosament les lectures del que jo esperava, treient conclusions a vegades inesperades, a les que potser no haurien arribat a través d'un altre mitjà. Ruptures amoroses, problemes laborals... tot hi tenia cabuda al Tarot però mai he volgut que ningú es prengui al peu de la lletra la meva lectura de Tarot, la vida va canviant i el destí no és una mena de càstig inevitable. La vida es un viatge ple de dificultats que podem afrontar millor amb valor i un consell ben escoltat i ben entès.

El Tarot em va donar encara més fama d'excèntrica. A part de la meva bijuteria extravant, la meva roba negre, la meva vida farandulera i caràcter antisocial, només em faltava ser bruixa. Prou me 'n he gruardat d'explicar les meves aventures amb el Tarot, no tothom està preparat per entendre-ho, però tothom acaba parlant-ne... També es cert que a vegades la gent més escèptica és després la que més interés té en saber que diuen les cartes.

A les nits em satisfeia dutxar-me, sopar ben lleuger i estirar-me al llit... llegia llibres de misteris de tot tipus, feia petits rituals i llegia les cartes, em posava música suau... era un microcosmos d'allò més agradable, consol de la meva vida d'eterna aspirant a actriu que va de casting en casting...
Duia les cartes amb mi sempre que podia i aquestes apareixien als meus somnis.

Un temps després vaig presentar a la ràdio un nou projecte, un programa que es diria Arkanum i on tractaria temes misteriosos. Va seu un part fàcil i em va coincidir amb els meus estudis superiors d´interpretació i les meves experiències mes intenses amb el Tarot,un amic ja consolidat.

Una nit em trobava fent un reportatge per a la ràdio en una fira esotèrica on vaig promocionar el meu programa repartint targetes, fents entrevistes i de pas deixant sobres amb el meu currículum en alguns stands de tarot. En un d´aquests stand es van posar en contacte amb mi en un moment especialment difícil en el sentit econòmic. Van entrevistar-me i em van oferir un lloc de feina com a tarotista. Vaig dir que sí, eufòrica i vaig viure l´experiència amb molts nervis. Aconseguiria més experiència amb el Tarot gràcies a aquella nova feina. Serien poques hores durant el dia, de manera que podria seguir amb la ràdio i els meus estudis. Vaig arribar un dilluns a un despatx fred il.luminat per fredes llums fluorescents (que jo mai utilitzaria per a les cartes)... Per arribar fins el despatx passaves per un món màgic gràcies a la decoració del lloc, ple de mobles elegants, suggerents quadres de fades innocents, imatges religioses i luxosos biombos de colors que separaven les adornades taules de consultes privades. Hi havia també un altar aromatitzat amb un fort encens... però quan arribaves al despatx per a fer les consultes telefòniques tot era molt diferent. Un lloc de treball com un altre. Com un altre? Tampoc volia dir això, era molt diferent a tot el que havia fet abans (i mira que he fet coses).
Era un despatx poc acollidor i menys místic, els companys i companyes de feina eren molt amables i molt corrents, sense estranyes vestimentes ni actituds inquietants... s´agraeix. Tenia una fitxa on omplir les dades de la clientela i un "pinganillo" per comunicar-me. Quan el telèfon va sonar per primera vegada em vaig espantar... La jornada va transcórrer sense incidents tret dels nervis que passava i que no podia evitar implicar-me personalment amb algunes històries... algunes molt tristes. La gent descarrega sobre teu els problemes i alguns d´ells són molt tristos. Quan es va acabar el meu horari vaig marxar encara nerviosa i recordo que en pujar a l´autobús vaig plorar. Sentia que molta de la gent que trucava realment no tenia ningú amb qui parlar a la seva vida quotidiana, sentia la seva soletat, la seva desesperació... que es sumava a la meva pròpia angoixa, llavors bastant considerable ja que era un moment complicat. El Tarot parlava, donava consells... però jo em sentia impotent davant moltes situacions de la gent... Veia gent gran demanar-me consell.... el món al revés! Jo que no sóc mitòmana no comprenc perque es considera que algú té poders només per tenir una baralla de Tarot a les mans. Jo simplement coneixia aquell llenguatge, però no curo malalties, ni esborro passats tràgics...
La meva nova professió està mal vista perque hi ha intrusisime. Jo puc dir en favor meu que jo no he promès res, cap miracle, he donat probabilitats i consol, he l legit les cartes, he encertat, no sempre, però ho he fet... i he plorat amb els problemes dels altres però després ,alguns d´ells abans de penjar el telèfon em deien gràcies m´has ajudat molt. I això em feia creure amb el que feia. Mai abans havia cobrat ni un duro per llegir les cartes, però m´ofen que alguns creguin que ens forrem amb el dolor dels altres.... Jo no m´he aprofitat de ningú i no m´he fet d´or precisament. I creieu-me no és fàcil escoltar el dolor dels altres (poca gent ho sap fer), és molta pressió i responsabilitat. A sobre et trobes amb gent que és molt desagradable i que et parlen malament o t´insulten (sempre hi ha algún desgraciat a l´altre banda del telèfon). Altres vegades et trobes amb casos molt dolorosos: una àvia a la que li havien assassinat el nét, una dona víctima d´abusos sexuals que no trobava recolzament en ningú, en dues ocasions m´havien trucat persones desesperades que amenaçaven amb suïcidar-se i que advertien de tenir les pastilles a punt... Qui cregui que això és fàcil és que és imbècil. Per a mi, malgrat tot, va ser una gran realització poder donar suport a aquestes persones i rebre a canvi el seu agraïment.
Consell per a tarotistes: empatitzeu amb el consultant, heu d´entendre que pateix, heu de tenir tacte perque la persona pot estar molt preocupada i a vegades insistirà en que li diguis el que vol sentir.
Primer de tot: suport moral i afecte, la persona ho necessita i s´ho mereix. Molta escolta.
Segon: lectura de les cartes, sincera, oberta i orientada a allò positiu a les opcions que té aquella persona, que sàpiga que ha d´agafar les regnes de la seva vida i que ha de fer-ho diguin el que diguin les cartes. Fer que la persona prengui decisions i mostrar les probabilitats que li mostren les cartes. Res de fer catastròfiques prediccions que no serveixen per a res.
Tres: Conclusió. Consell de les cartes. Molts més ànims i bons desitjos.

La meva experiència al telèfon anava desenvolupant-se entre disgustos i satisfaccions. Poc després em van proposar tirar les cartes per televisió. Ho vaig veure com a una molt bona oportunitat i vaig agraïr la confiança. Recordo haver passat molts nervis per la responsabilitat que implicava i per que em resultaria molt difícil alternar-ho amb els meus estudis. Vaig passejar-me per dos platós de televisió per veure com funcionava un programa d´aquests... Alguna companya d´estudis va advertir-me de que un programa així arruinaria la meva carrera d´actriu perque la T.V crema imatges i el Tarot té mala fama. Aquelles tonteries me la bufaven, aquell programa no em donaria precisament la fama (ni bona ni dolenta) i jo sé molt bé com separar una faceta d´una altra. La gent parla per parlar i tot són xerrameques i prejudicis. Jo faria el que sentís, com he fet sempre.
L´empresa però, no funcionava bé, els programes no tenien audiència i aquella hora de televisió es va retirar de les pantalles abans de que jo m´estrenés. De totes formes, no va ser una gran pèrdua, jo tenia els nervis destrossats i en aquells moments vaig aprofitar per centrar-me més en els estudis que eren la meva principal vocació.

Encara ara em veig amb una pesada motxilla a l´esquena plena de roba i llibres i una bossa violeta amb el Tarot al seu interior... actriu i bruixa. En aquells moments estava assajant al centre d´estudis una obra collage d´obres de Txekov. Jo era Natasha de "Les 3 germanes".
Va ser una bona experiència de la que vaig aprendre molt.
Allò artístic i allò esotèric tenien una forta presència a la meva vida. De fet, no són tan diferents, el guionista de còmics Allan Moore va dir que l´art i la màgia no són tant diferents, es tracta de crear alguna cosa del no-res.
Sempre he volgut fer quelcom per als altres, ser actriu i tarotista m´han satisfet en aquest sentit. La feina de tarotista va ser temporal, l´empresa (com totes avui dia) no anava massa bé. De totes formes he seguit llegint les cartes pel meu compte i sempre he vist en elles la saviesa de l´univers, una saviesa que ni amb una vida sencera s´hi arriba a acostar ningú. Un/a tarotista només és intemediari/a d´una força universal i desconeguda, és un error creure que el Tarot no té secrets per a ningú... que ridícula és la gent que et ven que té super poders... sovint són els que menys idea tenen.
A la meva vida han anat entrant tot tipus de baralles temàtiques: celtes, àrabs, fantasioses... però he anat veient que el Tarot de Marsella és l´autèntic amb més complexitat i més significats amagats en cada color, gest, mirada... El llibre La via del Tarot d´Alejandro Jodorowsky i Marianne Costa m´ha fet veure fins a quin punt el Tarot pot amagar saviesa i ajudar-nos.

He trobat en aquest món molts farsant, prepotents i incompetents que han utilitzat malament el Tarot. És perillós suggestionar-se. Utilitza el Tarot per avançar, no per retrocedir o estancar-te en prejudicis, ets lliure per a fer el que vulguis, fes-ho. Les cartes t´ajudaràn però ets tu qui s´ha de moure. A mi les cartes m´han ajudat en moments molt difícils però mai han estat el pas decisiu perque el pas decisiu l´he fet jo i tothom ha de ser responsable de fer-ho i no deixar el destí en mans d´allò intangible. S´ha d´anar amb compte per que en els moments més difícils de la nostra vida ens desesperem i és molt fàcil caure a les mans dels farsants que diuen que et salvaràn. A vegades, quan ja ho hem provat tot, busquem ajuda en allò sobrenatural i aquí entrem en un terreny perillós on qualsevol gurú o mag de pa sucat amb oli es pot aprofitar de nosaltres. Podem recórrer a allò sobrenatural però amb seny. Avui dia són temps molt difícils i la desesperació està a l´ordre del dia, cal desconfiar dels que et diuen que poden ajudar-te. Només cal veure com les sectes viuen en aquests moments una època daurada.
El Tarot pot aconsellar-te sobre com actuar però no esperis que et doni la solució definitiva ni que qualsevol personatge pseudo-místic les usi per manipular-te.
El Tarot no et diu que esperis el destí, el Tarot et diu que et moguis, ets lliure per fer-ho, fins i tot quan la teva vida està caient a trossos.

TAUROMÀQUIA NO! DRETS DELS ANIMALS SÍ!

Estic orgullosíssima de que ahir es prohibissin les corridas a Catalunya. També estic molt orgullosa del meu granet de sorra, ja que jo vaig signar.
La tauromàquia és espantosa, un crim monstruós contra els animals. Un assassinat cruel i que a més a més compta amb públic. El toro acaba morint ple de ferides, mutilat... I el públic acaba aplaudint el seu assassí, el torero. Com pot ser això cultura? Com pot ser art? Això és un crim, una barbarie, una vergonya... Què té de culte? Què té d´art? L´assassinat és un art? La violència contra els animals és cultura? No! La música sí que és art, la literatura és art... la creació, no la destrucció.
Parlem ara del torero. És un artista? No. Sí que es prepara molt i ha d´aprendre tècnica, però no és un artista, el torero no és un ballarí, és un assassí. No té res d´heroi... tot el contrari. No el considero un personatge digne d´admirar, sinó que em resulta profundament odiós i menyspreable.La gent diu: Oh! Que valent! Cuantos cojones! I dic jo: Vaja cagat! Fotre´s amb un animal que sempre acabarà perdent, que entra a la plaça drogat pels veterinaris (perque un toro sense drogar destrossaria el torero en uns pocs segons i els seus cojones volarien per l´aire com delicades papallonetes).
També hi ha qui diu: Oh! És que es juguen la vida!
I dic jo: i un policia no es juga la vida? i un miner no es juga la vida? i un paleta en una bastida no es juga la vida?... i cobren el mateix que un torero? No pas i resulten bastant molt més útils que un miserable assassí d´animals que no aporta res de bo a la societat i que si es fot davant del brau és perque li dóna la punyetera gana.

Una societat civilitzada no vol tauromàquia.
Catalunya ha prohibit la tauromàquia, fantàstic, tan de bo aviat es prohibeixi a tot el món.
La postura de Catalunya ha rebut suport de bona part del món, excepte per part d´Espanya, ja que alguns sonats han posat el crit al cel en el seu nom.
La demagogia està a la boca de molts. Ara resulta que si Catalunya no vol tauromàquia és per allunyar-se d´Espanya. A veure, això no té sentit. Catalunya no vol corridas perquè la gran majoria defensa els drets dels animals i no volen aquestes festes cruels a la seva terra. Espanya no té res a veure. Acabar amb la tauromaquia és una salvació per als animals, no un atac contra Espanya i la cultura espanyola.
Però els més fanàtics, obsessionats amb Catalunya han hagut de dir tot tipus de bajanades com ara, que Catalunya atempta contra la cultura espanyola. Resulta cínic que es digui això amb tanta catalanofòbia com hi ha.  Prohibir la tauromàquia no té res a veure amb Catalunya ni Espanya, de fet a molts espanyols els indigna la tauromaquia i no per això deixen de ser espanyols. A Catalunya s' han volgut aturar les corridas per protegir els animals, no és un atac contra cap cultura. I els drets dels animals i de les persones han d' estar sempre per damunt de qualsevol tradició.

Ha estat lamentable la reacció de molts diaris (desinformadors i manipuladors), com ara El Mundo on es creuen tan enginyosos posant una foto dels somrients polítics catalans i un titular que diu: Ganan los animales. Oh vaja! A qui se li hagi acudit segur que es creu molt llest, pobre ximple! També hauriem de deixar d' usar la paraula "animal" com a insult.

A Canaries les corridas de toros estàn prohibides desde fa molts anys i ningú diu als canaris que siguin uns separatistes, i és que no ho són, ni els catalans tampoc, simplement defensem els drets dels animals. Si la tauromàquia fos cosa d´Alemanya, jo també la criticaria, què es pensen?
No estem prohibint el flamenco, les sevillanes, la paella... no, tot això pot continuar perquè no fa mal a ningú.

Em sembla molt malament que s' utilitzi la prohibició de la tauromaquia com si fos un atac de Catalunya contra Espanya, és una manera de manipular fastigosa.




És cert que cal conservar la identitat, la cultura i la tradició d´un país sempre i quan aquesta no faci mal a ningú, la tradició que fa mal, ha de desaparèixer. El flamenco no fa mal, si no t´agrada no escoltis, la tauromàquia fa mal, cal fer-la desaparèixer (i no és cultura).

Prou de fer política de tot, fa poc tothom parlava de Catalunya i la Roja, la polèmica de l´Estatut va coincidir amb el Mundial. Ser català no vol dir anar contra La Roja i ser antitaurí no vol dir anar contra Espanya.

La tauromàquia no es prohibeix per ser espanyola, es prohibeix per ser cruel, no barregem coses per encendre el personal. I la cultura, l' art és crear, no és maltractar animals!

MÓN LABORAL: UNA AUTÈNTICA CATÀSTROFE

Segur que molts/es de vosaltres, en aquests moments esteu a l'atur, o coneixeu a algú que ho està, o millor dit, gairebé tota la gent que coneixeu està a l'atur. Parlem-ne. Podriem dir que aquesta entrada és una extensió de l'entrada que vaig fer sobre la crisi.

Sento molt aquesta situació i la conec molt bé ja que desgraciadament jo he passat la major part de la meva vida a l'atur. No pas perque amb la meva professió d'actriu i locutora sigui especialment difícil, ja que quan no puc dedicar-me a la meva professió bé que em dedico a fer tot tipus de feines... Quan he buscat qualsevol feina i m'he apuntat a totes les ofertes hagudes i per haver... també m'ha resultat extremadament difícil.

La crisi no és nova d'ara, no ha sortit espontàniament, anys d'incompetència l'han gestat i durant anys l'hem estat patint, el que passa és que ara se'n parla, sembla que estem arribant al cènit.
Jo porto 10 anys en el món laboral i han estat anys duríssims, desde que vaig començar a treballar fins ara, trobar feina m'ha resultat especialment impossible. Alguns diràn que és normal que em costi trobar feina amb els meus estudis d'Art Dramàtic, com si això tingués res a veure. Que quedi clar: no només he buscat feina d'actriu, no només he treballat com a actriu. No m'he pogut permetre el luxe de treballar només del que m'agrada. Desgraciadament he estat depenent de tot tipus de feines, algunes ben fastigosetes. Han estat anys de rebuig, explotació, injustícia, vexacions, lluita, supervivència... Fa deu anys trobar una feina ja era impossible, ara no pots ni sommiar-ho.

Alguns diuen que som la primera generació que viurà pitjor que els seus pares...Pot ser. Jo envejo el que ha tingut la generació dels meus pares. També han tingut els seus problemes, és clar, però... pot sonar fort el que diré, però jo hagués preferit començar a treballar als 14 anys i que mai m'hagués faltat la feina, que no pas haver començat als 17 i haver-me passat la vida combinant l'atur amb centenars de feines laborals, sense saber mai si demà tindré feina o no, si tindré diners o no, sense saber quina porqueria de feina em veuré obligada a fer per sobreviure...

Et trobes amb gent que ara té 60 anys i es jubila i la conversa és d'aquest tipus:
Sr.60 anys: jo treballava 12 hores diàries!
Jove: Ah mira, com jo ara.
Sr 60 anys: I de dilluns a dissabte!
Jove: Mira igual que jo, bé, alguna vegada he fet de dilluns a diumenge.
Sr 60 anys: Jo no tenia drets laborals...
Jove: Jo tampoc en tinc.
Sr 60 anys: Cobrava poquíssim!
Jove: Com jo. I ara a més a més, un pis costa més diners del que puc arribar a cobrar en un mes.
Sr 60 anys: I ara de jubilació cobro una merda.
Jove: Jo probablement no tindré jubilació mai a la vida. Per cert, quina sort jubilar-se ara que no hi ha feina.
El senyor es queda de pedra i el jove diu:
-Li va costar molt trobar feina?
-Oh, no... i si alguna feina no m'agradava canviava...
Jove: Jo no puc deixar la meva horrible feina, porto un any buscant-ne una altra i no surt. El mes que ve se'm acaba el contracte i estic molt angoixat. I tardava molt vostè a trobar feina? Com jo estic fent ara, vostè havia d'enviar centenars de currículums durant mesos i anys i mai li trucaven com passa ara?
Sr. 60 anys: No, anava a l'empresa que m'interessava i em posava a treballar aquell mateix dia.
Jove: Quina sort, senyor! I quan va independitzar-se?
Sr 60 anys: Jo als 20 anys ja tenia la vida arreglada, casa, cotxe i fills. No com ara, aquest jovent mai surt de casa dels pares, quina barra.
Jove: I com sortiràn sense feina? D'on treuràn cases i cotxes, com mantindràn fills? Vosté va tenir molta sort, senyor...
Sr. 60 anys: Vaig haver de fer molts sacrificis
Jove: jo també en faig, em dessagno de tants sacrificis! El problema és que aquests mai tenen recompensa. Depenc de la meva feina i no sempre en tinc i quan la tinc és per uns mesos com a molt i després no trobo cap altra feina i encara he de sentir gent que diu que qui està a l'atur és perque ho vol!
Sr. 60: Però jo no ho he tingut pas fàcil. Cobrava poc i tot era car.
Jove: Però els diners que cobrava li donaven per viure almenys, ara ja no, ara el sou baixa al mateix temps que els preus pugen, hi ha greus desequilibris. Cobres 800 € al mes però el pis te'n costa 1000 i les feines, per cert, són terribles. Una amiga meva treballava 8 hores diàries per 800 euros i ara treballa 8 hores per 400 euros i l'empresa li ha dit que si no li sembla bé ja sap on és la porta, és clar, s'aprofiten de la situació, els empresaris saben que el treballador acabarà acceptant el tracte injust perquè no hi ha vida després de la porta, no hi ha feina i el treballador no pot deixar la feina que té ara perquè no en trobarà cap més. Ara el treballador no pot fer com vosté d'anar a una altra empresa l'endemà i començar a treballar en un lloc nou el mateix dia sense curriculums ni res...

I que me'n dieu del govern? El preu puja i el sou baixa, així ningú tindrà per menjar, aquesta és la seva mesura anticrisi per no parlar de la reforma laboral: cal crear llocs de feina i l'unic que fa el govern és augmentar més l'atur abaratint acomiadaments. Això sí, els polítics no fan res de bo i cobren grans dinerals i molts sous mentre el país mor de gana.
I ara volen que la gent es jubili molt més tard. Terrible, això és explotar més als treballadors i també augmentar l'atur. S'explota a la gent que té feina malgrat la fatiga de l'edat i als joves no els deixen treballar! Quin gust però jubilar-se i no haver de patir mai més per si se t'acaba el contracte, si no trobes feina, si et fan fora... Tot i que m'he trobat algú que diu que està bé que la gent es jubili més tard, ja que també es comença a treballar més tard i la gent treballa menys perque passa llargues temporades a l'atur. Oh molt bé! Que torni el treball infantil ja de pas! En qualsevol cas és millor treballar a l'adolescència que no pas als 67 anys! I ara resulta que estar a l'atur és com estar de vacances! Ningú parla de l'angoixa que es passa, de que NO és culpa teva i del temps i energia i diners que gastes buscant feina! Ara desitges la jubilació amb més força que mai perque el món laboral és pitjor, doncs ara resulta que a sobre de que passes la vida patint per l'atur i les feines temporals, has de fer-te l'idea de que als 60 i tants anys encara estaràs pencant i/o buscant feina!Parlem arade l'INEM? Cobres quatre peles durant poc temps, mai t'ofereixen una altra feina i gairebé t'obliguen a perdre el temps amb un curset que no té cap sortida laboral. I quines cues que hi ha sempre. No surts mai d'aquella oficina de tanta gent que hi ha a la cua, i a sobre encara perds més temps perquè alguns dels funcionaris de l'INEM de 6 hores que treballen 4 estan al bar esmorzant, davant dels pobres treballadors que necessiten feina i no poden tenir-la. I ara els funcionaris ploren perquè els hi baixen el sou? És clar que no s' haurien de baixar però poc que treballen alguns d'ells, tants privilegis que tenen, tant còmoda que és la seva feina, tant bon horari que fan, tant alts que són els seus sous, tant que falten a la feina, tan segura que es la seva feina...i ara els sindicats protesten a favor dels funcionaris? On eren quan tots els treballadors no funcionaris hem vist rebaixats els nostres sous, ens hem vist al carrer i mai més hem tingut una altra feina? On són els sindicats quan ens treuen el menjar de la boca a nosaltres? On estàn els sindicats quan els autònoms sobreviuen a unes mesures indignants?
Hi ha empreses senceres tancant, altres s'estàn forrant més que mai, exploten com mai als treballadors i estalvien més pasta que mai.

Les condicions per trobar feina són pèssimes. A més a més per accedir-hi has de passar per 50.000 proves i entrevistes ridícules i absurdes que poc tenen a veure amb la feina a realitzar i que ben poc diuen de com és el candidats. Està molt de moda entre els recursos humans més fashions, fer perdre el temps al pobre que necessita una feina.

Hi ha poca feina i de molt mala qualitat. Et demanen allò impossible: que siguis molt jove, que siguis una bellesa, que hagis estudiat moltes carreres, que tinguis molta experiència, que produeixis moltíssim, que cobris molt poc, que no mengis, que permetis que t'insultin i et fotin mà, que mai t'equivoquis, que llepis el cul dels "jefes"... ah! i que visquis justament al costat de la feina. Però que tenen al cap!? Tot això és impossible! De veritat, alguna vegada que he entregat un currículum no m'han preguntat si tenia experiència sinó si vivia aprop! Ostres! Això redueix més les possibilitats de trobar feina! Sobretot ara que hi ha carrers fantasma on no queden negocis, on tot són locals buits amb cartells de se alquila, se vende o almenys se traspasa, liquidación por cierre o me voy por la crisis com vaig veure un dia. A més a més, realment què importa viure aprop o no? Jo durant anys he viscut a uns 65 km de la feina i hi anava tots els dies i sempre era puntual. En canvi he vist gent viure al costat mateix i arribar tard a més a més de treballar poc i malament.
I no us ho perdeu, tenir molta experiència a vegades tampoc importa, sobretot si no has treballat SEMPRE de la feina que intentes aconseguir. Exemple: posem que vas a una entrevista per a ser comptable, si has tingut un "vergonyós" passat com a cambrer i dependent ja no et donen la feina, per vàlid que siguis. Jo personalment, si veiés un currículum tan complert el valoraria positivament a més a més de comprendre que avui dia les feines duren poc, no n'hi ha i un ha de guanyar-se la vida com pugui... Però no hi ha gent massa espavilada per a entrevistar aspirants... Els entrevistadors, en més d'una ocasió són gent inculta i maleducada que fan abús de poder i es creuen amb dret de trepitjar a l'aspirant. Li fan a vegades preguntes espantoses: tens fills? tens parella? i qualsevol gest que fa l'entrevistat es sobrevalora i es prejutja segons estúpids llibres de psicologia (exemple: si et rasques el nas t'etiqueten com a una persona insegura, quan probablement, simplement et pica el nas i ja està).
Després hi ha el problema afegit de que si treballes en un comerç reps una pressió horrorosa perque venguis. A mi almenys m'ha passat, en una de les botigues on he treballat cobrava 3 € a l'hora (no tenia contracte, ni estava assegurada ni se'm donava un tracte digne). La propietària de la botiga em fotia una bronca si no es venien els productes (caríssims) i constantment es queixava de que ja no hi ha bones venedores i que s'hauria de desfer de mi si no li venia. La molt desgraciada hauria de saber que jo la meva feina la vaig fer prou bé, que si el client no té ni un duro o simplement no vol comprar jo no en tenia cap culpa. Molta gent va a les botigues només a mirar i moltíssima gent voldria comprar i no pot...i jo no puc pressionar al client ni posar-li una pistola al cap perque compri!

Cal anomenar les feines temporals. Abans no passava això. La gent entrava a treballar en un lloc i s'hi quedava, no vivia sempre amb la por de quedar-se sense feina. Ara si t'hi estàs un sol any sencer ja és un miracle. Així mai pots desenvolupar-te en cap empresa, ni progressar, ni ordenar la teva vida, ni tenir seguretat en si podràs menjar o no. Ara per a tenir feina fixa sempre has de fer exàmens (oposicions) i tot i així pot ben ser que no ho aconsegueixis (ara hi ha més competència que mai i acaben contractant al conegut del sr. Fulano amic de l'alcalde). El treballador per cert, empresaris del món, no rendeix tan si el contracten de manera temporal, hi ha estúpids centres d'estudis on ensenyen als seus alumnes d'empresarials que un treballador rendeix més si té contracte temporal (o de pas, si el fueteges literalment). Això no és cert, no et treballa igual algú que es nou de fa 3 mesos que algú que ja porta 3 anys! És de sentit comú! A més, el treballador està més motivat si sap que treballarà allà sempre, no només 3 mesos. El treball temporal és un crim per a la persona i per a l'empresa.

Aquest és el món avui dia, plagat d'atur i feines dolentíssimes amb sous i horaris espantosos. Jornades interminables que t'impedeixen viure la vida, tenir experiències positives, pensar, realitzar-te, ser feliç... tot plegat per a idiotitzar més a la societat. I no t'ho perdis, el teu cervell es podrirà de l'angoixa, exprimint-se tot el dia per enginyar-se-les sobre com allargar els quatre xavos de merda que cobres.

Abans no tenies experiència ni estudis però treballaves del que fos, ara el que estudia periodisme mai és periodista, el que estudia medicina mai és metge, el que estudia arquitectura mai és arquitecte, el que estudia enginyeria mai és enginyer... tots a l'atur i amb una mica de "sort" alguna merda de feina temporal de tan en tan. Som una societat que viu en la pena més absoluta, sense futur i veiem com les professions desapareixen i només queden 4 feinetes repugnants per a milions de persones a l'atur (moltes més persones de les que ens diuen).

Trobo molta gent jove buscant la primera feina i mai li donen perque no tenen experiència, així no treballaràn mai. També veig gent jove però considerada vella per tenir tan sols 40 anys als que no els contracten mai més i malgrat la seva gran experiència i ganes de treballar, mai més tornen a treballar i més endavant ni jubilació poden tenir (això deu ser part de l'estrategia política per robar més diners al treballador).

Què tal el panorama? I tu que fas? Segueixes votant els mateixos imbècils (d'un partit o d'un altre)? Enviem-los tots al carrer com fan ells amb nosaltres i muntem un món on tenir una merda de feina no sigui un luxe i on la feina no sigui una merda.

Aquesta vinyeta generacional, és una aproximació al que veig avui dia: