dijous, 21 de gener del 2010

VIDA D´ACTRIU 2


Que passa quan decideixes ser actor/actriu (o qualsevol altre tipus d'artista?).
Passen moltes coses.

Jo sempre he volgut escriure, sempre he dit que volia dedicar-me a escriure, el que sentia escrivint, creant històries era massa gran com per deixar-ho córrer. Abans de saber escriure, dibuixava les històries que se´m acudien, era una necessitat, la gent que no ho ha viscut no ho pot entendre.

També volia ser actriu però això ho portava més en secret ja que sabia que seria una decisió polèmica així que vaig tardar molt en fer-ho públic (és una mica com sortir de l´armari, no té res de dolent però saps que t' has de protegir de la imbecilitat dels altres que no et poden compendre ni estàn preparats per a la notícia).


Durant molts anys vaig haver de conformar-me actuant en obres de teatre escolars, festivals de dansa, cursets extra escolars i experiencies amateurs... pero no era el que volia. Jo volia ser professional. Volia estudiar Art Dramàtic i guanyar-me la vida actuant.


Quan vaig acabar Batxillerat i tothom em preguntava què estudiaria, vaig dir-ho ben clar: TEATRE. I sí, les reaccions van ser com esperava: estúpides (de fet fins i tot van superar les espectatives).


Em trobava gent que es dedicava a riure estúpidament, altres que simplement deien ara sí que no ho entenc, gent que deia que allò era impossible, altres que s´enfadaven, altres m´intentaven convèncer per a que estudiés qualsevol altra cosa i hi havia gent que se sorprenia de que allò s´estudiés.

Vaig passar de tot, que la gent sigui inculta i ignorant no és culpa meva, ni seria infeliç per aquesta causa. Mai he entès perquè una cosa tan sagrada com la cultura es mira amb tanta desconfiança i menyspreu.
Vaig entendre que la Inquisició encara no havia mort, sobrevivia. Encara ara es considera el teatre com una cosa "diabòlica", als actors com a gent de mala vida i no queden tant lluny els temps en que ens cremaven vius i no sen's enterrava en terra consagrada.

Desgraciadament vivim en una país on ser artista està encara més mal vist. Tenir cultura està mal vist! Ni Catalunya ni Espanya són terres on la cultura destaqui especialment (només cal que donis un cop d´ull als individus que formen la societat). Es fa poc teatre i poc cinema i de mala qualitat. El món de l´espectacle no és res més que un ghetto on només treballen els mateixos de sempre i mai deixen entrar a ningú nou. Fixa´t en les pel.lícules, les sèries i fins i tot els anuncis: són les mateixes cares de sempre. L´actor que veus allà (i que a sobre no és pas tan bo com diuen) és protagonista de la sèrie, la pel.lícula, l´obra de teatre i l´anunci... de TOT! No hi ha gaires castings (per què? Si sempre treballaràn els mateixos/es!)
Una de les pegues que tenim a Catalunya i també a Espanya és que els estudis artístics estan marginadíssims, no estan reglats en tots els centres o si ho estan tampoc es consideren una carrera universitària en la major part dels casos (cosa que a Alemanya o a França no passa, a més a més allà no et miren com si fossis idiota quan dius que estudies una carrera artística i els estudis estan subvencionats, no com aquí que pagues una fortuna).


Sí, et criticaràn molt per haver escollit ser actor o pintor o cantant... però tu fes-ho igualment, què importa el que diguin els altres mentre tu ets feliç?


Un dels arguments que utilitzaràn per desanimar-te és dir-te que del teatre no es viu i que per tan hauries d'estudiar una altra co
sa.

Doncs bé, jo responc: i de què es viu avui dia? Hi ha tants ingenus estudiant dret (o qualsevol altra carrera convencional) que creuen que tindràn un futur brillant però acaben fent feines de merda alternades amb llargues etapes d' atur! Quanta gent avui dia es guanya la vida en allò que li agrada o en allò que ha estudiat? Molt poca gent senyors i senyores. Benvinguts i benvingudes al nou ordre mundial on treballar és un luxe a les mans d´uns poquets. Us mostro el nou món on no tothom té dret a treballar i on les poques feines que existeixen avui dia són una merda (i temporals).

Sacrificar-te, invertir en temps, diners i esforços en uns estudis no és garantia de tenir futur professional en cap tipus de carrera. Tot i així val la pena fer-ho.


Després també et diràn que en cas de que aconsegueixis treballar com a actor/actriu tampoc no és una feina segura ni estable perquè quan se t'acaba un projecte pots estar un temps sense res més abans de que et surti una altra pel.lícula, obra de teatre... etc. si es que et surt.
Doncs jo contesto: vaja, i què és estable avui dia? Els gloriosos temps en que tothom tenia feina fixa i anaves fent carrera en una empresa han passat a la història! Ara tot son contractes temporals: 3 mesos en una porqueria de feina, 8 a l´atur, 4 mesos en una altra feineta fastigosa, 1 any a l´atur, 2 setmanes en una feina horrible, 10 mesos a l´atur... Vaja, que bonic que és ser treballador en els temps que corren, on ser jove no serveix de res tenint en compte que no hi ha futur i més val ser gran i haver-se jubilat encara que sigui amb una ridícula pensió (que és el que toca avui dia on haver treballat tota la vida es veu "compensat" amb 4 peles durant la 3a edat).

En qualsevol cas més val anar de pel.lícula en pel.lícula que no pas de merda de feina en merda de feina.


També pot ser que et vinguin amb la imbecilitat de que per a ser actor no cal estudiar.

Pobres ignorants! Ser actor demana molt esforç i hi ha una gran tècnica al darrere! Has d'estudiar i molt i molt durament, has de preparar la teva veu amb un gran virtuosisme perquè expressi cada matís i adquireixi una bona projecció en una sala teatral enorme, has d´entrenar durament el teu cos perquè es deixi anar de tensions i s´adapti a cada nou personatge, has d'entrenar la teva ment perquè comprengui fons fins la última característica del personatge i aprengui de memoria llarguíssims textos, has d' aprendre a controlar i expressar totes les emocions de l'èsser humà fins al punt de mostrar-les en tot el seu esplendor en el seu moment precís... i aquesta es una petitíssima part de la formació dels actors. Creieu que és fàcil actuar? Que tothom ho pot fer? Que els estudis són fàcils, més que no pas "les altres carreres? "Que simplement es tracta de pujar a un escenari i xerrar com si estessis al mercat? Això no va així.

Llavors em direu una llarguíssima llista d' actors que no han estudiat mai: bé, us he de dir que molts d'aquests actors no valen res (cal tenir criteri) i els que valen han après d'algú o tenen un gran talent però aquest igualment cal cultivar-lo. Afegiré també que com en totes les professions al món de l' espectacle hi ha intrusisme, actors que no ho són, famosets, amiguets de productors i gent que no ha volgut formar-se.
Aquells actors que renuncien a estudiar interpretació, segons ells perquè la interpretació la porten a dins ridiculitzen els estudis artístics quan tanta falta els hi fan. M'he trobat molts actorets de pacotilla parlant malament dels estudis teatrals. Amics i amigues, renunciar als estudis teatrals és una barreja de prepotència i mandra. Prepotència perquè creure't que has nascut ensenyat i que no et cal aprendre de tant gran que és el teu talent, és típic de superbs. I mandra perquè estudiar interpretació és dur i hi ha qui no està disposat a esforçar-se ni a sentir males crítiques. Tot això d'il.luminats i pures qualitats innates és una pura estupidesa. El talent si no es desenvolupa ni es treballa només té una sortida: la mediocritat.

Una altra cosa que hauràs d'aguantar és la gent imbècil que creu que el que tu tens amb el teatre (o amb el que sigui) és una fantasia passatgera, quan els trobis pel carrer et preguntaràn allò de "encara fas teatre?" Encara? Què vol dir "encara"? No es prenen seriosament la teva gran vocació, creuen que ets un "tasta-olletes" com ells... que res t'agrada prou i tot et cansa i t'avorreix... També tindràn dins seu l'esperança de que "maduris" i finalment se't tregui del cap actuar i facis en el seu lloc alguna cosa "de profit" o cursis alguns estudis "normals".
També tindràn la barra de dir-te que ho deixis córrer, que tenint en compte que no t'hi pots guanyar la vida més val no gastar temps i diners estudiant teatre, però si tu vols estudiar teatre per quina raó no has de fer-ho? A més a més, potser sí que t'hi podràs guanyar la vida un dia d'aquests! Als més grans també els hi van dir que ho deixessin córrer!

És possible que a sobre encara s'atreveixin a posar en dubte el teu talent. En aquest cas els hauries d'engegar a la merda... Llavors és quan aquesta gent que no sap res d'art ni li ha interessat mai semblen transformar-se de sobte en grans crítics teatrals que es creuen aptes per valorar si pots actuar o no! Imbècils! Pobres rates incultes... Quin criteri tenen ells/elles si mai han estudiat Art Dramàtic i ni tan sols van al teatre regularment? En canvi ells sí que es creuen aptes per criticar?

Quan decideixes dedicar la teva vida a la interpretació tot canvia. Vius en un estat d´il.lusió i desesperació. Et mors per actuar. Sents una intensa emoció, has descobert allò tan gran que ha canviat la teva vida i li ha donat passió i amor. A l' exterior les coses també canvien, la gent et tracta de manera diferent, com si fossis una persona inmadura que tan sols té un caprici passatger, un somni ingenu, que no vius al món real, que no ets de fiar... Però tu els has de planyer: a la seva vida no tenen aquell entusiasme que tu tens. Viuen com amebes, sense sentir gran cosa, sense il.lusió, sense emoció, conformant-se amb vides monòtones en feines de merda i considerant que la teva passió, que allò pel que et mors no és res més que un hobby. Considerar l'art i l'amor com a un simple hobby per al temps lliure és típic de la gent primitiva i estúpida. L'art és sagrat.


Recordo una vegada que no podent-me guanyar la vida com a actriu buscava altres feines per alternar amb les meves primeres experiències cinematogràfiques. Vaig respondre a un anunci on demanaven una recepcionista per unes poques hores. Van trucar-me per a l'entrevista i molt em temo que només va ser per enriure-se´ n de mi. Em va rebre un tipus ridícul, falsament educat, amb els fums molt pujats i no massa intel.ligent malgrat els seus esforços per semblar-ho.

Era de recursos humans, alt, amb ulleres, amb calvície prematura i vestit de manera horrible: jaqueta americana de fosc color blau marí, camisa blanca, corbata granate amb fines ratlles blanques i pantaló de color marró molt clar. Ni un pallasso es vesteix així. Cadascú que es vesteixi com li doni la gana, sempre ho dic però ho sento, amb aquests individus que viuen de prejutjar als altres, no penso tenir cap tipus de compassió, després ells tenen normes rígides sobre el que entenen per "bona imatge" prejutjant a la persona pel seu aspecte i discriminant-la. Doncs, mira, en aquest cas penso vomitar el mal aspecte que tenia aquest payo, sense un mínim de gust i pel que es veureu el que és pitjor encara: sense educació ni sentit comú. Aquests individus haurien de mirar-se a un mirall i contemplar la seva condició miserable en tot el seu esplendor.


Durant tota l' entrevista no va fer altra cosa que criticar-me per haver estudiat Art Dramàtic (entre altres coses va preguntar-me exactament què era, si "això" s´estudia de veritat i si realment és una carrera). Arrugava el front preguntant-se quina mena de persona es posava a estudiar Art Dramàtic.

Li vaig explicar amb una educació que ja li agradaria tenir amb ell, que Art Dramàtic és formació teatral i que jo m´havia especialitzat en interpretació i que sí, es tractava d´una carrera en tràmits de fer-la oficial mentre que altres llocs d´Europa ja ho era sense cap dubte.

-Què vol dir en altres llocs d´ Europa?- preguntà.

I jo pensant: joder, vaja tío més curt!

Li vaig dir que per exemple a Alemanya la carrera d´Art Dramàtic està més ben valorarda i que s´ensenyava en diferents centres i que es llicenciava als seus alumnes.
Sembla que no li va acabar de convèncer (bé en realitat és que no ho va entendre).
També va preguntar si tenia sortides (l'altra típica imbecilitat envejosa que en cristià significa: ets imbècil per haver perdut el temps estudiant això perquè no dóna feina).
Jo vaig dir-li que sí (en té i més de les que es creu, però totes elles complicades) però que en aquell moment jo buscava un altre tipus de feina per alternar-ho i que aquella era perfecta pels horaris.

-I tu fas teatre?- va preguntar fent un exagerat i buit gest amb el braç donant a entendre que "fer teatre" significa fer crits i moviments estranys.

Jo li vaig dir que sí, perquè m´agrada. Vaja! Que sóc actriu, què hi farem!

-I des d' on et ve aquest interés pel teatre?- preguntà escandalitzat de que l'entrevistada es dediqués a coses tan extravagants i pecaminoses.

-Desde petita- vaig dir.

També es va sorprendre de que hagués treballat en un centre esotèric i em va preguntar per què ho havia fet.

Jo li vaig dir que era una feina con una altra de la mateixa manera que havia treballat en botigues i oficines, quan necessites feina i la trobes, treballes.

Vaig donar un cop d' ull als seus fulls, en un d' ells hi havia les següents paraules: killer question. Oh vaja quina por! Volia matar-me! Amb una pregunta assassina! Quins recursos més ridículs tenen els entrevistadors... Veritablement creuen que estàn per damunt teu, que tenen dret a fer-te passar per un moment agressiu, violent i incòmode. Creuen que la teva vida depèn d´ells i et fan perdre el temps amb proves absurdes i ridícules i preguntes estúpides que ells creuen que son "lo más"i tot per aconseguir una feina de merda amb un sou de merda. Crec que són els seus estudis els que resulten dubtosos per arribar a fer l´imbècil d´aquesta manera i arribar a nivells tan alts d´incultura.

Vaig adonar-me de que ridícul era tot plegat, un maleducat malvestit, sense cultura i creient-se algú només perquè porta corbata (ben lletja per cert), menyspreant-me i sense mostrar cap interés sobre que podia aportar a la feina que oferien... i a sobre amb killers questions, però de què van? Ja n´havia fet proutes de preguntes impresentables!

Tampoc va entendre per què jo feia ràdio i per què volia seguir-ho fent en comptes de buscar "a la meva edat" una feina normal de 8 hores diàries... A sobre, en tot cas és cosa meva i no n' ha de fotre res. De totes maneres ja li vaig dir que tenia altres aspiracions i que buscava una feina "convencional" de poques hores per seguir amb el que a mi més m' agrada i tenir més recursos econòmics, de totes maneres buscava una feina de més hores, una mitja jornada o una intensiva, vaig preguntar si era possible allà i em va dir que no i va afegir: "i quan trobis una feina d' aquestes de més hores, què passarà amb nosaltres?" Oh vaja! Pobrets! Què serà d' ells! Oh, depenen de mi! Vaja, no ho sabia! Pobrets si els arribo a abandonar! La veritat és que era quasi impossible trobar una altra feina amb el panorama actual i en cas de deixar-los, tampoc els passaria res perquè amb milions de persones desesperades a l' atur en dos dies ja tindrien algú altre. "Què passarà amb nosaltres?" Quin ximple sense cervell, qualsevol diria que ells es preocupen tant del que passa als treballadors quan no donen feina, quan la donen en condicions infrahumanes amb sou miserable o quan foten al carrer al treballador sense motiu. Ara resulta que són ells els pobrets que s' han de preguntar què els passarà en el futur.

Jo vaig preguntar-me per què hòsties aquell estúpid m´havia trucat per anar a l' entrevista si tan malament li semblava el meu currículum. M' estava faltant al respecte i fent perdre al temps. Només m' havia avisat perquè estaria de mal humor i volia amargar-li el dia amb algú, a poder ser a algú amb el talent artístic i la sensibiltiat que ell mai tindrà. Sabia que no em donarien la feina i que allò era un tracte purament discriminatori. Només li faltava preguntar-me si tenia parella o si pensava ser mare! (que encara avui dia encara t'ho pregunten, encara que sembli mentida).


Vaig fotre el camp d´allà molt disgustada i un dia li vaig explicar a un actor amic meu. La seva resposta va ser clara i sabia: aquell tío havia actuat per enveja. Té raó el meu amic. No hi ha una altra explicació, nosaltres, vivim una de les mes grans fantasies de l'ésser huma: actuar i hem tingut collons per fer-ho diguin el que diguin els altres. I la nostra vida resulta molt més interessant i plena. Realment jo no encaixava en aquella feina, busquen a gent gris i avorrida com ells, com aquell tipus carregat de prejudicis, complexes i frustracions, possiblement un artista frustrat que va fer cas als que van desanimar-lo (pel seu bé, suposadament) i que ara pretenia venjar-se putejant a una actriu que havia estudiat el que volia i havia disfrutat mentre ell s´havia consumit en uns estudis sense substancia fets sense amor...


Coses així et trobes quan actues, però no ets tu qui pitjor ho passa. Sento pena pels que critiquen, no tenen cultura, no tenen educació i viuen una vida buida i frustrant.


Després sense saber també et diuen que els actors acaben tots borratxos i drogats, pensant-se que tots som iguals quan un actor amb consciència sap que si vol treballar ha de cuidar al màxim cos i ment i no anar trompa tot el dia. Curisosament ningú parla mai dels homes de negocis que es foten de coca fins al cul, menyspreant els que tenen una posició més humil... Creieu-me, hi ha molts executius que se'ls hi baixen els fums quan acaben amb res a les mans, en una clínica de desintoxicació abandonats per tothom (dona, fills, amant, amics d'empresa, socis...).


Creu-me, fes-te artista, és dur perquè costa aconseguir-ho, però les satisfaccions són tan grans!

NO t'esgotis posan-te espectatives massa brutals, vés a poc a poc i aspira a fer-ho tant bé com puguis a cada moment present, sense projectar-te en guanyar un Oscar per exemple (que tampoc és tan important). Que cada paper que interpretis sigui el de la teva vida. Estudia molt i amb molt bons professionals. Sigues autocrític/a. Si cal, treballa en altres feines, que tampoc passa res per fer-ho i et donaràn seguretat econòmica i tranquil.litat per seguir explorant, estudiant i seguir el teu veritable camí. Viu ARA i AVUI que sense present no hi ha futur.

Accepta els teus errors i aprèn. Prepara't per aguantar injustícies i crítiques destructives, aprèn i rebel.la't. Sigues cada dia millor.

Els que et diuen que mai et guanyaràs la vida com a artista tenen al seu favor les probabilitats i se'n aprofiten, però si tu segueixes lluitant se't obriràn més portes i en qualsevol cas la teva vida seguirà sent més plena que la seva. Mou-te en circuits alternatius, teatres poc coneguts, projectes de baix pressupost o treballs d'estudiants... què més dóna! El que importa és ACTUAR.

Passa dels que et diuen que la carrera d'Art Dramàtic no té futur, avui dia té un futur molt semblant al de la majoria de carreres! De veritat que creus que tots els que estudien periodisme seràn periodistes? El món laboral avui dia fa fàstic i no fas la feina que tries, treballes del que hi ha, si és que hi ha alguna cosa. En aquests temps difícils només la gent que viu al passat pensa en el futur. Està bé ser una persona previsora, tenir somnis i projectes, però el món exterior és difícil i injust igualment i sense treballar durament avui dia poca cosa faràs demà. Si decideixes estudiar Art Dramàtic, ARA I AVUI toca ser un brillant alumne/a- actor/actriu, res més.
Si no vas al darrere del teu somni te'n penediràs tota la vida, per molt esbojarrat que sigui aquest somni. De fet, abandona la paraula somni per molt maca que sembli. No tinguis somnis, tingues objectius, pensa en alta resolució! (ostres, parlo com si encara treballés a la botiga de fotografia).

L'escenari t'espera, tu l'has escollit però ell també t'ha escollit a tu, sap que l'estimes i els intermediaris intentaràn separar-vos. Aquest és un amor pel que val la pena lluitar, ets ACTOR/ACTRIU!