TAUROMÀQUIA NO! DRETS DELS ANIMALS SÍ!

Estic orgullosíssima de que ahir es prohibissin les corridas a Catalunya. També estic molt orgullosa del meu granet de sorra, ja que jo vaig signar.
La tauromàquia és espantosa, un crim monstruós contra els animals. Un assassinat cruel i que a més a més compta amb públic. El toro acaba morint ple de ferides, mutilat... I el públic acaba aplaudint el seu assassí, el torero. Com pot ser això cultura? Com pot ser art? Això és un crim, una barbarie, una vergonya... Què té de culte? Què té d´art? L´assassinat és un art? La violència contra els animals és cultura? No! La música sí que és art, la literatura és art... la creació, no la destrucció.
Parlem ara del torero. És un artista? No. Sí que es prepara molt i ha d´aprendre tècnica, però no és un artista, el torero no és un ballarí, és un assassí. No té res d´heroi... tot el contrari. No el considero un personatge digne d´admirar, sinó que em resulta profundament odiós i menyspreable.La gent diu: Oh! Que valent! Cuantos cojones! I dic jo: Vaja cagat! Fotre´s amb un animal que sempre acabarà perdent, que entra a la plaça drogat pels veterinaris (perque un toro sense drogar destrossaria el torero en uns pocs segons i els seus cojones volarien per l´aire com delicades papallonetes).
També hi ha qui diu: Oh! És que es juguen la vida!
I dic jo: i un policia no es juga la vida? i un miner no es juga la vida? i un paleta en una bastida no es juga la vida?... i cobren el mateix que un torero? No pas i resulten bastant molt més útils que un miserable assassí d´animals que no aporta res de bo a la societat i que si es fot davant del brau és perque li dóna la punyetera gana.

Una societat civilitzada no vol tauromàquia.
Catalunya ha prohibit la tauromàquia, fantàstic, tan de bo aviat es prohibeixi a tot el món.
La postura de Catalunya ha rebut suport de bona part del món, excepte per part d´Espanya, ja que alguns sonats han posat el crit al cel en el seu nom.
La demagogia està a la boca de molts. Ara resulta que si Catalunya no vol tauromàquia és per allunyar-se d´Espanya. A veure, això no té sentit. Catalunya no vol corridas perquè la gran majoria defensa els drets dels animals i no volen aquestes festes cruels a la seva terra. Espanya no té res a veure. Acabar amb la tauromaquia és una salvació per als animals, no un atac contra Espanya i la cultura espanyola.
Però els més fanàtics, obsessionats amb Catalunya han hagut de dir tot tipus de bajanades com ara, que Catalunya atempta contra la cultura espanyola. Resulta cínic que es digui això amb tanta catalanofòbia com hi ha.  Prohibir la tauromàquia no té res a veure amb Catalunya ni Espanya, de fet a molts espanyols els indigna la tauromaquia i no per això deixen de ser espanyols. A Catalunya s' han volgut aturar les corridas per protegir els animals, no és un atac contra cap cultura. I els drets dels animals i de les persones han d' estar sempre per damunt de qualsevol tradició.

Ha estat lamentable la reacció de molts diaris (desinformadors i manipuladors), com ara El Mundo on es creuen tan enginyosos posant una foto dels somrients polítics catalans i un titular que diu: Ganan los animales. Oh vaja! A qui se li hagi acudit segur que es creu molt llest, pobre ximple! També hauriem de deixar d' usar la paraula "animal" com a insult.

A Canaries les corridas de toros estàn prohibides desde fa molts anys i ningú diu als canaris que siguin uns separatistes, i és que no ho són, ni els catalans tampoc, simplement defensem els drets dels animals. Si la tauromàquia fos cosa d´Alemanya, jo també la criticaria, què es pensen?
No estem prohibint el flamenco, les sevillanes, la paella... no, tot això pot continuar perquè no fa mal a ningú.

Em sembla molt malament que s' utilitzi la prohibició de la tauromaquia com si fos un atac de Catalunya contra Espanya, és una manera de manipular fastigosa.




És cert que cal conservar la identitat, la cultura i la tradició d´un país sempre i quan aquesta no faci mal a ningú, la tradició que fa mal, ha de desaparèixer. El flamenco no fa mal, si no t´agrada no escoltis, la tauromàquia fa mal, cal fer-la desaparèixer (i no és cultura).

Prou de fer política de tot, fa poc tothom parlava de Catalunya i la Roja, la polèmica de l´Estatut va coincidir amb el Mundial. Ser català no vol dir anar contra La Roja i ser antitaurí no vol dir anar contra Espanya.

La tauromàquia no es prohibeix per ser espanyola, es prohibeix per ser cruel, no barregem coses per encendre el personal. I la cultura, l' art és crear, no és maltractar animals!

MÓN LABORAL: UNA AUTÈNTICA CATÀSTROFE

Segur que molts/es de vosaltres, en aquests moments esteu a l'atur, o coneixeu a algú que ho està, o millor dit, gairebé tota la gent que coneixeu està a l'atur. Parlem-ne. Podriem dir que aquesta entrada és una extensió de l'entrada que vaig fer sobre la crisi.

Sento molt aquesta situació i la conec molt bé ja que desgraciadament jo he passat la major part de la meva vida a l'atur. No pas perque amb la meva professió d'actriu i locutora sigui especialment difícil, ja que quan no puc dedicar-me a la meva professió bé que em dedico a fer tot tipus de feines... Quan he buscat qualsevol feina i m'he apuntat a totes les ofertes hagudes i per haver... també m'ha resultat extremadament difícil.

La crisi no és nova d'ara, no ha sortit espontàniament, anys d'incompetència l'han gestat i durant anys l'hem estat patint, el que passa és que ara se'n parla, sembla que estem arribant al cènit.
Jo porto 10 anys en el món laboral i han estat anys duríssims, desde que vaig començar a treballar fins ara, trobar feina m'ha resultat especialment impossible. Alguns diràn que és normal que em costi trobar feina amb els meus estudis d'Art Dramàtic, com si això tingués res a veure. Que quedi clar: no només he buscat feina d'actriu, no només he treballat com a actriu. No m'he pogut permetre el luxe de treballar només del que m'agrada. Desgraciadament he estat depenent de tot tipus de feines, algunes ben fastigosetes. Han estat anys de rebuig, explotació, injustícia, vexacions, lluita, supervivència... Fa deu anys trobar una feina ja era impossible, ara no pots ni sommiar-ho.

Alguns diuen que som la primera generació que viurà pitjor que els seus pares...Pot ser. Jo envejo el que ha tingut la generació dels meus pares. També han tingut els seus problemes, és clar, però... pot sonar fort el que diré, però jo hagués preferit començar a treballar als 14 anys i que mai m'hagués faltat la feina, que no pas haver començat als 17 i haver-me passat la vida combinant l'atur amb centenars de feines laborals, sense saber mai si demà tindré feina o no, si tindré diners o no, sense saber quina porqueria de feina em veuré obligada a fer per sobreviure...

Et trobes amb gent que ara té 60 anys i es jubila i la conversa és d'aquest tipus:
Sr.60 anys: jo treballava 12 hores diàries!
Jove: Ah mira, com jo ara.
Sr 60 anys: I de dilluns a dissabte!
Jove: Mira igual que jo, bé, alguna vegada he fet de dilluns a diumenge.
Sr 60 anys: Jo no tenia drets laborals...
Jove: Jo tampoc en tinc.
Sr 60 anys: Cobrava poquíssim!
Jove: Com jo. I ara a més a més, un pis costa més diners del que puc arribar a cobrar en un mes.
Sr 60 anys: I ara de jubilació cobro una merda.
Jove: Jo probablement no tindré jubilació mai a la vida. Per cert, quina sort jubilar-se ara que no hi ha feina.
El senyor es queda de pedra i el jove diu:
-Li va costar molt trobar feina?
-Oh, no... i si alguna feina no m'agradava canviava...
Jove: Jo no puc deixar la meva horrible feina, porto un any buscant-ne una altra i no surt. El mes que ve se'm acaba el contracte i estic molt angoixat. I tardava molt vostè a trobar feina? Com jo estic fent ara, vostè havia d'enviar centenars de currículums durant mesos i anys i mai li trucaven com passa ara?
Sr. 60 anys: No, anava a l'empresa que m'interessava i em posava a treballar aquell mateix dia.
Jove: Quina sort, senyor! I quan va independitzar-se?
Sr 60 anys: Jo als 20 anys ja tenia la vida arreglada, casa, cotxe i fills. No com ara, aquest jovent mai surt de casa dels pares, quina barra.
Jove: I com sortiràn sense feina? D'on treuràn cases i cotxes, com mantindràn fills? Vosté va tenir molta sort, senyor...
Sr. 60 anys: Vaig haver de fer molts sacrificis
Jove: jo també en faig, em dessagno de tants sacrificis! El problema és que aquests mai tenen recompensa. Depenc de la meva feina i no sempre en tinc i quan la tinc és per uns mesos com a molt i després no trobo cap altra feina i encara he de sentir gent que diu que qui està a l'atur és perque ho vol!
Sr. 60: Però jo no ho he tingut pas fàcil. Cobrava poc i tot era car.
Jove: Però els diners que cobrava li donaven per viure almenys, ara ja no, ara el sou baixa al mateix temps que els preus pugen, hi ha greus desequilibris. Cobres 800 € al mes però el pis te'n costa 1000 i les feines, per cert, són terribles. Una amiga meva treballava 8 hores diàries per 800 euros i ara treballa 8 hores per 400 euros i l'empresa li ha dit que si no li sembla bé ja sap on és la porta, és clar, s'aprofiten de la situació, els empresaris saben que el treballador acabarà acceptant el tracte injust perquè no hi ha vida després de la porta, no hi ha feina i el treballador no pot deixar la feina que té ara perquè no en trobarà cap més. Ara el treballador no pot fer com vosté d'anar a una altra empresa l'endemà i començar a treballar en un lloc nou el mateix dia sense curriculums ni res...

I que me'n dieu del govern? El preu puja i el sou baixa, així ningú tindrà per menjar, aquesta és la seva mesura anticrisi per no parlar de la reforma laboral: cal crear llocs de feina i l'unic que fa el govern és augmentar més l'atur abaratint acomiadaments. Això sí, els polítics no fan res de bo i cobren grans dinerals i molts sous mentre el país mor de gana.
I ara volen que la gent es jubili molt més tard. Terrible, això és explotar més als treballadors i també augmentar l'atur. S'explota a la gent que té feina malgrat la fatiga de l'edat i als joves no els deixen treballar! Quin gust però jubilar-se i no haver de patir mai més per si se t'acaba el contracte, si no trobes feina, si et fan fora... Tot i que m'he trobat algú que diu que està bé que la gent es jubili més tard, ja que també es comença a treballar més tard i la gent treballa menys perque passa llargues temporades a l'atur. Oh molt bé! Que torni el treball infantil ja de pas! En qualsevol cas és millor treballar a l'adolescència que no pas als 67 anys! I ara resulta que estar a l'atur és com estar de vacances! Ningú parla de l'angoixa que es passa, de que NO és culpa teva i del temps i energia i diners que gastes buscant feina! Ara desitges la jubilació amb més força que mai perque el món laboral és pitjor, doncs ara resulta que a sobre de que passes la vida patint per l'atur i les feines temporals, has de fer-te l'idea de que als 60 i tants anys encara estaràs pencant i/o buscant feina!Parlem arade l'INEM? Cobres quatre peles durant poc temps, mai t'ofereixen una altra feina i gairebé t'obliguen a perdre el temps amb un curset que no té cap sortida laboral. I quines cues que hi ha sempre. No surts mai d'aquella oficina de tanta gent que hi ha a la cua, i a sobre encara perds més temps perquè alguns dels funcionaris de l'INEM de 6 hores que treballen 4 estan al bar esmorzant, davant dels pobres treballadors que necessiten feina i no poden tenir-la. I ara els funcionaris ploren perquè els hi baixen el sou? És clar que no s' haurien de baixar però poc que treballen alguns d'ells, tants privilegis que tenen, tant còmoda que és la seva feina, tant bon horari que fan, tant alts que són els seus sous, tant que falten a la feina, tan segura que es la seva feina...i ara els sindicats protesten a favor dels funcionaris? On eren quan tots els treballadors no funcionaris hem vist rebaixats els nostres sous, ens hem vist al carrer i mai més hem tingut una altra feina? On són els sindicats quan ens treuen el menjar de la boca a nosaltres? On estàn els sindicats quan els autònoms sobreviuen a unes mesures indignants?
Hi ha empreses senceres tancant, altres s'estàn forrant més que mai, exploten com mai als treballadors i estalvien més pasta que mai.

Les condicions per trobar feina són pèssimes. A més a més per accedir-hi has de passar per 50.000 proves i entrevistes ridícules i absurdes que poc tenen a veure amb la feina a realitzar i que ben poc diuen de com és el candidats. Està molt de moda entre els recursos humans més fashions, fer perdre el temps al pobre que necessita una feina.

Hi ha poca feina i de molt mala qualitat. Et demanen allò impossible: que siguis molt jove, que siguis una bellesa, que hagis estudiat moltes carreres, que tinguis molta experiència, que produeixis moltíssim, que cobris molt poc, que no mengis, que permetis que t'insultin i et fotin mà, que mai t'equivoquis, que llepis el cul dels "jefes"... ah! i que visquis justament al costat de la feina. Però que tenen al cap!? Tot això és impossible! De veritat, alguna vegada que he entregat un currículum no m'han preguntat si tenia experiència sinó si vivia aprop! Ostres! Això redueix més les possibilitats de trobar feina! Sobretot ara que hi ha carrers fantasma on no queden negocis, on tot són locals buits amb cartells de se alquila, se vende o almenys se traspasa, liquidación por cierre o me voy por la crisis com vaig veure un dia. A més a més, realment què importa viure aprop o no? Jo durant anys he viscut a uns 65 km de la feina i hi anava tots els dies i sempre era puntual. En canvi he vist gent viure al costat mateix i arribar tard a més a més de treballar poc i malament.
I no us ho perdeu, tenir molta experiència a vegades tampoc importa, sobretot si no has treballat SEMPRE de la feina que intentes aconseguir. Exemple: posem que vas a una entrevista per a ser comptable, si has tingut un "vergonyós" passat com a cambrer i dependent ja no et donen la feina, per vàlid que siguis. Jo personalment, si veiés un currículum tan complert el valoraria positivament a més a més de comprendre que avui dia les feines duren poc, no n'hi ha i un ha de guanyar-se la vida com pugui... Però no hi ha gent massa espavilada per a entrevistar aspirants... Els entrevistadors, en més d'una ocasió són gent inculta i maleducada que fan abús de poder i es creuen amb dret de trepitjar a l'aspirant. Li fan a vegades preguntes espantoses: tens fills? tens parella? i qualsevol gest que fa l'entrevistat es sobrevalora i es prejutja segons estúpids llibres de psicologia (exemple: si et rasques el nas t'etiqueten com a una persona insegura, quan probablement, simplement et pica el nas i ja està).
Després hi ha el problema afegit de que si treballes en un comerç reps una pressió horrorosa perque venguis. A mi almenys m'ha passat, en una de les botigues on he treballat cobrava 3 € a l'hora (no tenia contracte, ni estava assegurada ni se'm donava un tracte digne). La propietària de la botiga em fotia una bronca si no es venien els productes (caríssims) i constantment es queixava de que ja no hi ha bones venedores i que s'hauria de desfer de mi si no li venia. La molt desgraciada hauria de saber que jo la meva feina la vaig fer prou bé, que si el client no té ni un duro o simplement no vol comprar jo no en tenia cap culpa. Molta gent va a les botigues només a mirar i moltíssima gent voldria comprar i no pot...i jo no puc pressionar al client ni posar-li una pistola al cap perque compri!

Cal anomenar les feines temporals. Abans no passava això. La gent entrava a treballar en un lloc i s'hi quedava, no vivia sempre amb la por de quedar-se sense feina. Ara si t'hi estàs un sol any sencer ja és un miracle. Així mai pots desenvolupar-te en cap empresa, ni progressar, ni ordenar la teva vida, ni tenir seguretat en si podràs menjar o no. Ara per a tenir feina fixa sempre has de fer exàmens (oposicions) i tot i així pot ben ser que no ho aconsegueixis (ara hi ha més competència que mai i acaben contractant al conegut del sr. Fulano amic de l'alcalde). El treballador per cert, empresaris del món, no rendeix tan si el contracten de manera temporal, hi ha estúpids centres d'estudis on ensenyen als seus alumnes d'empresarials que un treballador rendeix més si té contracte temporal (o de pas, si el fueteges literalment). Això no és cert, no et treballa igual algú que es nou de fa 3 mesos que algú que ja porta 3 anys! És de sentit comú! A més, el treballador està més motivat si sap que treballarà allà sempre, no només 3 mesos. El treball temporal és un crim per a la persona i per a l'empresa.

Aquest és el món avui dia, plagat d'atur i feines dolentíssimes amb sous i horaris espantosos. Jornades interminables que t'impedeixen viure la vida, tenir experiències positives, pensar, realitzar-te, ser feliç... tot plegat per a idiotitzar més a la societat. I no t'ho perdis, el teu cervell es podrirà de l'angoixa, exprimint-se tot el dia per enginyar-se-les sobre com allargar els quatre xavos de merda que cobres.

Abans no tenies experiència ni estudis però treballaves del que fos, ara el que estudia periodisme mai és periodista, el que estudia medicina mai és metge, el que estudia arquitectura mai és arquitecte, el que estudia enginyeria mai és enginyer... tots a l'atur i amb una mica de "sort" alguna merda de feina temporal de tan en tan. Som una societat que viu en la pena més absoluta, sense futur i veiem com les professions desapareixen i només queden 4 feinetes repugnants per a milions de persones a l'atur (moltes més persones de les que ens diuen).

Trobo molta gent jove buscant la primera feina i mai li donen perque no tenen experiència, així no treballaràn mai. També veig gent jove però considerada vella per tenir tan sols 40 anys als que no els contracten mai més i malgrat la seva gran experiència i ganes de treballar, mai més tornen a treballar i més endavant ni jubilació poden tenir (això deu ser part de l'estrategia política per robar més diners al treballador).

Què tal el panorama? I tu que fas? Segueixes votant els mateixos imbècils (d'un partit o d'un altre)? Enviem-los tots al carrer com fan ells amb nosaltres i muntem un món on tenir una merda de feina no sigui un luxe i on la feina no sigui una merda.

Aquesta vinyeta generacional, és una aproximació al que veig avui dia:

SOBRE EL FET DE SER DONA: VERITATS I MENTIDES

Avui voldria treure a la llum un tema tabú que no hauria de ser tabú i que escandalitzarà a molta gent. Es tracta de la menstruació. S'han dit tantes imbecilitats sobre la menstruació! I se'n segueixen dient tantes que dedicar una entrada al tema em resulta molt important.
Les mentides que hi ha a l'entorn de la menstruació. Destapar la veritat.

Avui dia, tot són ridículs anuncis de tampons i compreses on es veuen nenes tontes ballant vestides de blanc i comportant-se com si s'haguessin fumat un porro, alarmants campanyes publicitàries dient que la regla és una tragèdia terrible i que les dones durant la menstruació fem fàstig i desprenem molt mala olor... Religions que ens consideren impures, científics bojos dient que la regla fa que estiguem malament del cap i que som un perill públic, però que per això estàn ells, per salvar-nos amb les seves drogues que han arribat fins al punt de fer desaparèixer la menstruació. Les conseqüències de tanta ximpleria són terribles: moltíssima gent convençuda de que les dones estem incapacitades per a tot pel tema de la menstruació, noies que esperen amb terror la primera menstruació, dones que creuen que són una porqueria...

Ben aviat ens ensenyen que la menstruació és una cosa molt dolenta. Moltes religions (grans difusores de mentides, ignorància, por i odi) s'han valgut de la menstruació per discriminar a la dona. En aquestes religions (patriarcals, com no) hi ha estúpids contes on la menstruació és una maladicció, un càstig diví, una marca que li queda a la dona per sempre, perque pateixi i perque sempre recordi els seus terribles crims. Però vaja, res en aquests contes és cert, ni dones percadores i criminals, ni déus que castiguen, ni càstigs. Perque ni la dona és una criminal, ni hi ha déu que castigui, ni la regla és un càstig. Però la gent ja va creixent amb idees errònies que s'instal.len en el seu subconscient i una gran repugnància vers la dona i la menstruació van prenent forma. En el Catolicisme, en el Judaisme i en l'Islam, es considera a la dona com a un èsser brut i inferior, possessió de l'home, sense drets propis, culpable de tot i amb una menstruació que tot ho contamina. S'ha prohibit a les dones entrar en temples, sobretot si tenen la regla, a vegades ni tan sols se les deixa sortir de casa, ni tenir contacte amb ningú i se les obliga a prendre banys rituals per "purificar-se", purificar-se de què? Doncs de la regla, la terrible regla, la bruta regla que fa a la dona més "immunda" del que ja és, segons aquestes religions que fan veure que prediquen amor i sabiesa...

Antigament es creia que si una dona que estava menstruant et mirava, podies patir el fenòmen de l'ullprès o mal d'ull. També es deia que tot el que ella tocava quedava contaminat i s'havia de destruïr després, es deia que els escorpins i altres especies animals poc amigables neixien de la sang de la menstruació, també es deia que si una dona amb la regla tocava menjar aquest quedava enverinat o que si un home tocava una dona que tenia la regla, aquest moria entre terribles convulsions... i més tonteries s'han anat dient. Alguns cultes mantenien que si la menstruació durava més dies del compte és que la dona estava posseïda per un dimoni... al qual treien amb una brutal pallissa.

Tots els problemes del món eren per culpa de la dona, impura i tòxica per la seva menstruació. Si algú emmalaltia, si la collita es perdia o si passava qualsevol desgràcia, segur que la culpa era d'una dona que s'havia fotut al mig (perque a sobre, la dona sempre ha quedat com una imbècil, una xafardera, etc, etc...). Aleshores els homes podien agredir a la dona com volguessin, que sempre podien inventar que ella li havia provocat una malaltia o qualsevol altre història absurda.

Avui dia, aquestes ximpleries han canviat de forma. El pijor del tot és que les pròpies dones ens hem arribat a creure totes aquestes imbecilitats. Ens hem pensat que som inferiors, que tenir la regla ens inutilitza i que ens converteix ens monstres. Pensem que la menstruació és terrible, que hem nascut per patir, que fem fàstig, que és normal que ens rebutgin...
Encara hi ha qui creu que la dona quan té la regla no pot banyar-se (podria morir-se, quedar estèril o fins i tot contaminar l'aigua!), que no pot tenir relacions sexuals (o que si en té no cal que es protegeixi contra embarassos i malalties), que no pot preparar segons quins menjars perque els contamina o els espatlla (la maionesa es talla, per exemple), que està intractable, que fa mala olor, que està especialment idiotitzada... Quantesabsurditats!
La menstruació és completament natural, no és res espantós i terrible (monstruació com diuen alguns) NO ES UNA MALALTIA!.

No cal amagar-se, ni avergonyir-se ni tampoc posar-se malalta. Venus de Bauguereau

La menstruació encara avui dia s'utilitza com una arma contra les dones. Missatges com: deus tenir la regla (quan estàs de malhumor o deprimida o has fet alguna cosa malament), o deixa'm tranquil.la que tinc la regla! o no puc fer això per que tinc la regla o això una dona amb la regla més val que no ho faci... Tots aquests missatges han servit per a que les dones es creguin unes inútils, per a que els empresaris no els hi donin feina o les acomiadin, perque alguns marits les peguin perquè segons ells, les dones són insuportables o fan fàstig ...
Les dones creuen que són un desastre, que no poden fer res correctament, que la regla és un drama i un motiu de vergonya... la seva autoestima cau pel terra i es deixen trepitjar.
La Medicina més perversa i manipuladora ha considerat el fet de ser dona com a una malaltia. Quan una dona tenia qualsevol problema com ara una depressió o malhumor, els metges consideraven que allò era propi de dones i que per curar-la calia fer que deixés de ser dona i per tan se li feien proves horribles i se li acabava extirpant qualsevol òrgan reproductor. Ara els metges dissenyen pastilles que atonten o que suprimeixen la menstruació.

L'anomenat síndrome premenstrual ha servit per discriminar a les dones, considerant que durant la menstruació (i abans) estàn greument malaltes, totes les seves funcions s'alteren i fins i tot es converteixen en éssers sàdics, rabiosos, ploraners, perillosos i estúpids. Una persona en aquest estat, ni pot treballar, ni estudiar ni res de res, millor que es quedi a casa fregant... podria ser molt perillós que una dona tingui un càrrec d'importància tenint en compte que durant el síndrome premenstrual es tornaria boja i faria moltes barbaritats. Fins i tot s'han justificat alguns assassinats perpetrats per dones amb el famós síndrome premenstrual.

És cert que la menstruació implica algunes molesties i en algunes persones pot ser molt dolorosa segons el seu estat de salut però d'això a considerar la menstruació com una malaltia és exagerar i és un gest ignorant.
La menstruació d'una dona és diferent a la menstruació d'una altra. Que una tingui forts dolors abdominals no significa que a totes els hi passi el mateix. I la mateixa dona pot tenir menstruacions molt diferents al llarg de les seva vida: un mes pot tenir una menstruació dolorosa, i al mes següent ni notar-la.
Cal deixar clar també que la menstruació no té per què ser dolorosa, ni provocar anemies ni totes aquestes molesties... aquests problemes són certs però no ocorren sempre i es poden remeiar. També destacaré que molts mals menstruals són purament psicològics: El subconscient que ha assimilat tot allò negatiu sobre la regla i les dones, està allà dient-nos que la regla és terrible, que és una malaltia, que és molt dolorosa, que som errors de la natura, impures, que avui no podem anar a la feina perque ho farem tot malament, que ni estem d'humor i més val que evitem el contacte amb els altres... Quan arriba la regla ens acomplexem i ens sentim com a individus de segona.
El famós síndrome premenstrual ha estat una excusa per a discriminar la dona i fer-li creure que és fastigosa.

La psicologia freudiana acompanyada de la pitjor ginecologia (si et trobes malament fem una histerectomía, és a dir :extirpem l'úter) no s'ha superat encara. Quan una dona protesta ja diuen que és perque té la regla o el síndrome premenstrual. Pura discriminació (i a sobre no es va a buscar la veritable causa del seu malestar, no es pren consciència del veritable problema, i per tan, mai es resol). Es considera que les dones som éssers inferiors i que estem malament del cap, que som defectuoses, que les hormones ens tornen boges. Vaja imbecilitat. Ni el síndrome premenstrual ni la regla són problemes. La dona té raons de sobres per estar indignada, furiosa, deprimida... Aquestes raons es troben en aquesta societat misogina i injusta: les dones patim tot tipus de violència en tot moment, discriminació, insults, precarietat laboral, excés de responsabilitats a casa i a la feina... Considerar que la causa del malestar de la dona és la regla és una autèntica frivolitat i una injustícia masclista.

Mirem bé el panorama: aquesta és una societat on la dona pugui sentir-se a gust? Tot són problemes i la regla no és un problema ni la causa del malestar.
El que passa és que és clar, la societat en comptes de reconèixer els seus errors i solucionar problemes, prefereix dir-li a la dona que és ella la que està malament i la que ha de canviar, que la seva condició femenina és la causa de tot mal. En comptes d'admetre la injustícia social i canviar-la, es droga a la dona perque canviï ella. Però les dones estem bé, la societat està malament. I la discriminació és un problema, la menstruació no ho és.
De totes les vegades que m'he sentit deprimida, desgraciada, furiosa o frustrada, mai en cap cas la menstruació ha tingut res a veure. Veritablement és impossible distingir quan una dona té la menstruació de quan no la té.
A més a més hi ha estudis que han demostrat que els trastorns menstruals són (en molts casos) de caire cultural (a Indonesia, per exemple, on mai hi ha hagut tantes campanyes contra la menstruació, només un 23% de les dones viuen la regla com un procés traumàtic).

Prou ja de considerar les dones com a monstres bojos i histèrics (de fet, histeria significa uter errant). Si les dones som perilloses per tenir la regla, com expliquem que la major part dels crims del món siguin perpetrats per homes? Què hi ha de les hormones dels homes? Alguns d'ells deuen viure en una mestruació permanent si és cert que la menstruació porta a la violència i a la fúria. Però és clar, la societat mai diu res dels homes, també tenen canvis hormonals, és clar, però en aquest cas mai s' ha dit res dolent sobre aquests canvis. La dona, en canvi, ha de sentir-se avergonyida pel sol fet d'existir. 

Les hormones no ens converteixen en monstres, ni als homes ni a les dones, tothom és responsable del que fa. Això també va per totes les ximpleries que es diuen sobre l'adolescència, en que pel sol fet de ser adolescent la societat et tracta com si fossis imbècil.

També vull mencionar la depressió post part, en que una dona quan acaba de donar a llum, suposadament es torna boja per tant desajust hormonal. Per favor! Que hi ha activitat hormonal és cert però d'aquí a considerar que la dona es torna boja hi ha un bon tros. No totes les dones es deprimeixen després de tenir un fill i la causa de la depressió no té perque ser sempre hormonal, hi ha factors de més pes: el fort canvi a la teva vida, les dificultats de ser mare, el poc recolzament que pots rebre, les nits d'insomni, la forta responsabilitrat, que tothom et tracti com si estessis malament del cap, la violència obstètrica (on et lliguen a la llitera, t'escridassen si et queixes, et fan cesària encara que no calgui, aparten el nadó de la mare, etc, etc, etc...). Qualsevol cosa que digui la mare es considera una bajanada pròpia d'algú que no està bé del cap i que té les hormones revolucionades... ostres, tractant així a la nova mare, no es tan rar que es deprimeixi. La Triple Deessa representa les 3 edats de la dona, totes elles,
bellíssimes però que la societat ha utilitzat sempre en contra seva.

La menopausa és un altre tema, però en la mateixa línia, és clar que hi ha canvis i molesties però en cada persona és diferent i no té perque convertir-se la menopausa en una pel.lícula de terror: Ni els efectes han de ser tan espantosos, ni la dona passa a ser un monstre horrrible d'aspecte i caràcter que ja no sap ni el que diu de tan alterada que està. Una mica de seny! Quina obsessió amb les hormones! Passi el que li passi a la dona, estigui en l'edat en que estigui, sempre serà injustament criticada, espantada i discriminada.

La societat és injusta amb nosaltres i a sobre si ens queixem ens diu que estem boges, que les hormones ens estàn alterant. Això s'ha d'acabar i som les dones, les primeres que hem de trencar els tabús i deixar de pensar que les hormones es transformen en éssers intractables i/o irracionals. Aquests ridículs clixés només ens portaràn a tenir l'autoestima pel terra i no prendre consciència dels autèntics problemes que tenim, que no són pas pocs.

La menstruació és saludable i beneficiosa, qualsevol problema que pugui causar te solució natural.

Ara els científics pertenen fer desaparèixer la regla, jugar amb nosaltres i la nostra salut i com sempre, fent-nos creure que som un desastre, un error de la natura però que allà estàn ells per arreglar-nos i convertir-nos en gent com cal, en éssers humans com cal (com els homes). Per què canviar una societat injusta quan és més fàcil (i més injust), culpar a les dones i drogar-les fins al punt de que desapareixi la seva menstruació (com fan medicaments com el Lybrel). Ara et diuen que això de la regla és innecessari i que fins i tot és antiqüat i primitiu (vaja, nosaltres som les primitives, ara), que ja hi ha dones que han suprimit la regla de la seva vida (no les envejo). Diuen que la regla és un error, un caprici de la Natura (tant tonta ella), que es pot viure sense menstruació i et parlen de dones que antigament tenien poques regles perque sempre estaven embarassades o alletant, o et parlen de la falta de regla durant l'embaràs o la menopausa. Pura demagogia! Una cosa és quan les condicions naturals et predisposen a no tenir la menstruació i una altra cosa és suprimir-la de manera antinatural. Després, aquests mateixos científics acusen als detractors del seu invent com a retrògrades. Retrògrades ho són ells per considerar la menstruació com quelcom negatiu que no hauria d'existir. Per cert, per molt que diguin que la desaparició de la regla no té efectes secundaris, obliden que encara no se sap prou d'aquests medicaments i que la regla en sí és un indicador de la salut que si el perdem, perdrem amb ella molta informació valuosa sobre el nostre estat.

És comode considerar la regla i el síndrome premenstrual culpables de tot el que passa el món (treiem-nos responsabilitats) i usar-ho contra la dona. Regla i síndrome premenstrual són el calaix de sastre on tot hi cap i excusa per a oblidar-nos de resoldre discriminacions i injustícies. Si una dona té un accident de cotxe, li podem dir que degut a la seva menstruació és una imbècil incapacitada per conduïr... en canvi, si l'accident el té un home, tothom justifica que potser està molt estressat i té moltes responsabilitats (en comptes de dir que és un histèric, quan potser no té ni la meitat de responsabilitat que la dona, sobretot si és mare treballadora).

Canviem ja el punt de vista sobre la menstruació, el síndrome premenstrual, les hormones i la feminitat. Prou ja de sentir-nos com una merda per tenir la menstruació. La menstruació és una benedicció realment, un procés regenerador, saludable... un gran pas en l'evolució humana (i en la seva pròpia existència). Quan la dona va començar a menstruar, l'especie va fer un gran pas endavant, es va alliberar del zel, de l'estre... va passar a escollir quan volia reproduïr-se al marge de factors ambientals. El cos femení va deixar de guiar-se pel sol i va seguir els cicles de la lluna.
Prou de creure que estem incapacitades, que hem de prendre pastilles, sentir vergonya, no parlar del tema i amagar-nos...

Hi ha moviments espirituals i feministes que mostren una proposta oposada a la nociva actitud contra la menstruació. Aquestes corrents de pensament tracten la menstruació com un camí iniciàtic que ens connecta amb la Natura, la nostra espiritualitat, la creació, la vida, la sabiesa, la fertilitat, el poder de la feminitat... Aquestes dones viuen amb molta més felicitat la seva existència, s'omplen espiritualment i reinvindiquen la seva condició femenina com una manifestació divina, mai com una maladicció. La seva autoestima puja, viuen de manera saludable i sense prejucis i no hi ha síndromes que les turmentin. La menstruació passa a convertir-se en una meditació activa, una experiència enriquidora. La dona deixa de sentir-se una pecadora i descobreix una deessa al seu interior. Se sent part de la Natura de la que l'havien allunyat, se sent connectada a la lluna, també cíclica i directament relacionada amb la menstruació.
La rica cultura matriarcal torna en aquests grups, cultures que consideraven la regla una autèntica font de poder. En ambients esotèrics hi ha dues grans tendències a l'entorn de la dona:

-La pitjor i més influenciada per la religió, manté que la regla és maligna i que la dona ha d'allunyar-se de qualsevol pràctica màgica per no espatllar-ho tot.
-L'altra tendència és considerar que la menstruació dóna poder a les dones, que aquestes durant la regla tenen els sentits més desenvolupats, que estàn més en sintonia amb el poder universal i diví i que la sang menstrual té increïbles poders màgics.

Aquesta actitud de redivinitzar la dona i la menstruació ha tingut grans beneficis culturals: les dones en contacte amb aquestes tendències han augmentat la seva espiritualitat i la seva felicitat, s'han tractat millor a elles mateixes i han lluitat contra la misoginia.
L'arma més destructora del patriarcat ha estat convèncer a les pròpies dones de que són un problema i un error. Moltes dones mostren actituds masclistes, no es respecten ni a elles mateixes i són conformistes i còmplices davant l'espantosa situació de les dones.
Avui dia se'm trenca el cor quan una noia que té la regla diu que ser dona és una merda o que no fa les coses bé perque té la regla... aquestes idees ens han destruït i han fet del món un lloc més boig i equivocat on la dona, l'espiritualitat, la Natura i la Justicía no hi caben i s'han d'allunyar a base de maltractaments i química.

Un món on es beneri la menstruació i la feminitat és un món més just i pacífic, més feliç.
Les dones tenim un llarg camí per recórrer, alliberar-nos de tants missatges negatius que ens han ficat al cap desde la infància es molt difícil però anem fent. Ara reinvindiquem la menstruació, ja no ens fa tanta por parlar-ne, ni sentim vergonya ni ens pensem que som fastigoses i fem mala olor (invents de la publicitat, segons la qual realment mai estem prou netes i pures, al marge de la menstruació). Fins i tot estem lluitant contra la indústria dels tampons i les compreses que a més a més de donar una imatge menyspreable de les dones, les intoxica amb productes fabricats amb material nociu i antihigiènic (compreses i tampons es fabriquen amb dioxines i raió, materials que provoquen greus malalties fins i tot càncer). Aquests productes, entre moltes altres pegues, acaben desprenent males olors (no és la regla la que fa mala olor sinó els seus productes químics quan entren en contacte amb la humitat), deixen fibres a l'interior del cos, alteren el ph, contaminen per la química que porten i no són biodegradables, tota una amenaça pel medi ambient.
Ara les dones anem coneixent de mica en mica, alternatives com la Mooncup un recipient de silicona mèdica reutilitzable que s'introdueix a la vagina com un tampó. Emmagatzema la sang a l'interior de la vagina sense assecar-la ni infectar-la i es buida cada 6 ó 8 hores. És un producte ecològic, saludable i econòmic del que ja vam parlar a l'entrada "Tu decideixes...".

Hi ha qui considera aquest producte com una cosa fastigosa i antihigiènica, aquí tenim de nou els prejudicis socials. EI! Que ni el cos ni la menstruació són res repugnant! Els productes químics nocius mullant-se durant hores per la sang sí que són poc higiènics! Que un producte menstrual sigui reutilitzable mentre es vagi netejant correctament, no és pas res brut (que fem amb la roba interior? la llençem després d'utilitzar-la o la netegem correctament per a un nou ús?).

Cal que les dones deixem ja de considerar-nos errors de la natura i reconèixer la nostra gran vàlua. Deixar d'acomplexar-nos pel nostre cos i per la nostra menstruació serà un pas decisiu. S'acabaràn tants síndromes, tantes discriminacions, tanta tristesa i tants tabús. La regla i la sexualitat deixaràn de considerar-se malignes i seràn reconegudes com a factors naturals i positius. Si el cos, la feminitat, la menstruació i la sexualitat fossin coses realment fastigoses, aleshores tota la creació ho seria!

Mai més es considerarà a la dona com a bruta, mereixedora d'abusos. S'acabaràn molts mites sobre la sexualitat (masturbació deixarà de vincular-se a ceguera, himen deixarà de ser indicador de virginitat, la libido femenina ja no es considerarà malaltissa...).
S'acabarà la publicitat insultant.

Ens descobrirem a nosaltres mateixes i farem les paus amb el nostre cos i la natura. Deixarem de culpar-nos per tot i exigirem més justícia i respecte. NO creurem a cap estúpid que ens digui que som brutes i que estem boges, cap capellà, cap imbècil amb títol de metge, cap anunci publicitari, cap indústria farmacèutica, obsessionada amb inventar malalties i en fer negoci. La industria farmacèutica no ha de controlar el teu cos, el teu cos és més sabi que la indústria! Funciona correctament, no li han de dir com funcionar!
Lectora o lector: quina relació tens amb la menstruació? Et fa gràcia, fàstig, et traumatitza, et preocupa? Ens han enganyat i ara toca obrir els ulls.

La Natura va crear en la menstruació una obra mestra, quan la comprenguem, començarà una gran revolució.A continuació, un vídeo que mostra un recull de menyspreables frasses extretetes de la Biblia i l'Alcorà on es condemna la menstruació. És un vídeo crític que acaba informant sobre un gran descobriment: de la sang menstrual es poden recollir cèl.lules mare que regeneren òrgans vitals! La menstruació no només dóna la vida sinó que també la salva.

MÚSICA PER COMPARTIR

Representació moderna d'Euterpe, musa de la música

Està ben clar que una vida sense música seria una vida trista i buida. La música ens cura, ens emociona, ens tranforma. Cada nota té un efecte sobre nosaltres. La música és una constant a la meva vida i de cap manera podia faltar en aquest blog.

El passat estiu vaig posar al blog algunes cançons que m'agraden, alguns descobriments musicals que havia fet i que volia compartir. Aquesta vegada tornaré a fer el mateix, ja que aquestes cançons formen part de la banda sonora de la meva vida i potser a algú més li agradarà escoltar aquesta música. Peces molt diverses, algunes noves per a mi, altres, velles conegudes.

Començarem per Enya, tot un clàssic a la meva discoteca particular. És una cantant i compositora nascuda a Irlanda, membre del grup coral Clannad, uns genis del folk cèltic. Enya s'ha convertit en la reina indiscutible de la música new age.
Són moltes les cançons d'Enya que valen la pena, de fet, la meva preferida ha estat sempre Caribbean Blue, cançó plena de referències mitològiques i un senzill conte sobre la investigació i la força de voluntat. Aquesta cançó ve acompanyada d'un videoclip ple de fantasia.
La segona peça que us mostraré es Aniron, un tema cantat en èlfic que forma part de la famosa banda sonora d'El senyor dels anells de Howard Shore. De fer, vull aclarir que no es tracta de la peça original de la banda sonora sinó d'una nova versió expressament gravada per a l'últim recopilatori d'Enya. Comprovareu que és una peça màgica, que remou moltes emocions i ens transporta a un món mític i brillant.

La meva segona suggerència musical és el ja conegut Mortiis, ex membre d'Emperor i que ha estat una sorpresa en diferents estils musicals: metal, rock, experimental, ambiental... Tot en ell és especial, fins i tot la seva imatge, la seva màscara que tan ens recorda als follets i als gnoms. Però Mortiis és molt més que una imatge, veient el seu impactant aspecte, no oblides que per damunt de tot, és músic. La peça que trobem a continuació és Parasite God, Déu paràsit, una crítica al fanatisme religiós.

Recordeu la famosa cançó The Riddle? Se n'han fet tantes versions de discoteca que ja haviem oblidat de que es tracta d'una cançó de Nik Kershaw, estrella dels anys 80. Una melodia enganxosa i un món surrealista on fins i tot apareixen personatges de la recuperada Alicia al país de les meravelles o Enigma, un dels més inquietants enemics de Batman. Aquí res és el que sembla però tot sóna molt bé.

Acabem de veure un original, ara escoltarem una versió. El més que reconegut Mike Oldfield va compondre entre altres peces inoblidables, To France. La cançó té una melodia agradable i sommiadora que ha trobat en el grup metal Blind Guardian una versió sorprenent. Blind Guardian destaquen per l'aire grandiloqüent que caracteritza cada una de les seves peces, però també mostren sovint un curiós sentit de l'humor. Aquesta vegada fan sonar un clàssic de Mike Oldfield amb una gran potencia, però sense traïr la seva essència.

Rammstein són un grup alemany inclassificable i versàtil. Tan bons en la cançó més dura com en la balada més intensa, sempre mostren un so inconfundible, fosc, potent, apoteòsic i fins i tot sòrdid. Tenen tot tipus de públic ja que a la seva música es barregen tot tipus de gèneres: metal industrial, goth, música electrònica... Tràgics, amenaçadors i perversos al mateix temps que còmics, imitats sense èxit, Rammstein són un grup únic i molt polèmic.

Lletres confuses i metafòriques, estètica sado i constants referències sexuals, els han posat sempre al punt de mira. El seu últim escàndol ha estat Pussy una crítica cançó de temàtica obertament sexual acompanyada pel primer videoclip pornogràfic.
Els videoclips cuidats, cinematogràfics i plens de curiosos detalls, també caracteritzen a Rammstein. El que veurem i escoltarem és Sonne, sol. Una cançó potent i èpica amb un videoclip que li fa justícia, pura poesia en cada fotograma, una versió molt personal del conte de Blancaneus. Digne de veure i escoltar.

Si us agrada el metal gòtic, coneixereu de sobres el seu màxim exponent: Theatre of Tragedy. Amb aquest nom tan ben escollit, van crear un gènere del que es van valdre tot tipus de grups posteriors, amb molt d'èxit. El contrast de veus els caracteritza, l'angelical i lírica Liv Kristine i el diabòlic i heavy Raymond Istvan. Música lúgubre, lletres poètiques i depriments... Res va tornar a ser igual després de Theatre of Tragedy. El grup segueix en actiu encara que no ho sembli. Theatre of tragedy van canviar de gènere i van començar a fer música electrònica sense tant d'èxit i expulsant a la seva cantant Liv Kristine, canviant-la per Nell Sigland, que mai ha agradat tan. El públic va allunyar-se del grup i les seves cançons antigues són les que segueixen agradant, com aquesta estranya: A Hamlet for a slothful vassal , plena de referències shakespeareanes.

Podriem dir que també Nightwish són fills de Theatre of Tragedy (T.O.T), tot i que la seva impressionant carrera plena de cançons inoblidables, els ha allunyat de T.O.T i sel's ha considerat una formació amb valor propi. Melodies irrepetibles, sentiment, lletres intenses i un aire mític són els ingredients perfectes. Com en Theatre of Tragedy, el canvi de cantant no va ser gaire afortunat. Van expulsar a la lírica i admirada Tarja Turunen i en el seu lloc van posar a Annette amb una veu molt bonica però amb un estil completament diferent que no ha agradat als fans més radicals. Nightwish segueix sent un bon grup amb bona música però han perdut part de la seva màgia. Anette ha rebut atacs injustos i Tarja ha començat una curiosa carrera en solitari.

La primera peça de Nightwish és la cançó Walking in the air, una cançó emocionant i poètica. Després, escoltarem Bless the child, amb el seu corresponent videoclip. Bless the child és una cançó encantadora, plena de nostalgia i tristesa sobre la infància que queda lluny i s'emporta els somnis. Va ser la cançó amb que els vaig descobrir i em porta precisament molts records personals de l'època en que vaig escoltar aquesta cançó i no me la podia treure del cap, juntament amb moltes preocupacions i somnis.

La cantant i compositora canadenca Loreena Mckennitt ha brodat cançons que convinen a la perfecció la música celta amb els ritmes més exòtics. Qualsevol de les seves cançons és aconsellable. La seva música és plena de lirisme, profundes reflexions, llegendes i històries inoblidables. Fascinada per viatjar i conèixer altres cultures, ella mateixa considera els seus àlbums com a llibres de viatges, realment. La seva música transporta a les autèntiques civilitzacions cèltiques però també a terres llunyanes i orientals. La instrumentació és impecable i la veu de Loreena és encantadora.

El seu gran èxit és la cançó The mummers' dance que ens parla d'un grup d'artistes ambulants. Vaig escoltar uns pocs segons d'aquesta cançó per televisió en un anunci publicitari i me'n vaig enamorar. Vaig buscar la cançó desesperadament i vaig poder tornar-la a escoltar a la ràdio. Sense saber el nom de l'artista, per instint vaig comprar l'àlbum Book of secrets i allà vaig trobar la cançó tant buscada que ara vull compartir amb vosaltres. En aquest videoclip però, la cançó no és l'original sinó un remix que sóna més suau i "sommiat". Música, tradició, teatre, celtes... tot es reuneix en aquesta partitura fascinant.

Ritchie Blackmore ja tenia una consolidada carrera com a guitarrista en el rock abans de posar-se al costat de la cantant Candice Night per a tocar música celta. El resultat és Blackmore's Night, un grup folk més que admirat. Aquest grup s'ha dedicat a recuperar temes clàssics i fer-ne noves versions (Greensleves, Stella splendens -looked within a crystal ball-...), també a estat component cançons que acaben convertint-se en clàssics. Alegres, líriques i amb un inconfundible aire cèltic, les cançons de Blackmore's Night barregen allò clàssic amb allò modern. Les seves melodies són aconsellables per a qualsevol bon oient de música celta. Escoltarem dues peces: per una banda, Shadow of the moon, una trista i màgica cançó de mal d'amors que ens transporta a altres temps. La segona suggerència és Worlds of stone, solemne i que convida a la reflexió.

Canviem radicalment de registre per conèixer a la gran Diamanda Galas: poetessa, compositora i sobretot cantant. Polifacètica com ningú i amb una veu inimitable, Diamanda és l'el.lecció perfecte per als melòmans més exigents. Maltractada per la indústria discogràfica, tot i així, Diamanda ha aconseguit tirar endavant una carrera sorprenent i meravellosa. Concertista de piano desde la seva adolescència, la seva carrera ha anat desenvolupant-se com a cantant. Les 4 octaves que la seva veu abarca estàn increïblement ben aprofitades. La seva veu és plena d'infinits registres. Desde el so més agut i líric fins les notes més cavernoses i aspres, Diamanda desplega tot el seu talent que no és poc. Diamanda ha estat cantant d'òpera, de rock, de blues... però ha estat en la música experimental on Diamanda ha pogut treure sense límits els seu potencial. Compromesa amb moltes causes (SIDA, pobresa, genocidis, situació de la dona...), els seus èpics àlbums inclouen sentides denúncies i terrorífiques peces plenes d'expressivitat i dramatisme.
Escoltarem Saint of a pit, una demostració de teatralitat i veu i també escoltarem My world is empty without you amb una franquesa i una expressivitat sorprenents.

Hi ha cançons increïblement encertades, que realment expressen emocions intenses. Suicide comando és responsable d'aquesta cançó fabulosa Love brings suicide, l'amor et porta al suicidi. Es tracta d'una cançó que té diferents versions, algunes molt heavies i sorolloses, no és el que escoltarem ara. Aquesta és una versió d'Anthony J, una gran balada plena de tristesa i amb una melodia que es queda dins del cervell, ruptures amoroses, desesperació, dependència... un conjunt depressiu però expressat amb una tendresa molt curiosa i nostàlgica. Un piano hipnòtic, una veu suau i una lletra plena de doloroses reflexions.

Un dels meus instruments preferits és l'orgue sense cap mena de dubte. Si tingués temps i diners, aprendria a tocar tots els instruments haguts i per haver. De moment però, després d'anys d'emocionar-me especialment escoltant gravacions per a orgue i anant a concerts d'orgue, vaig prendre una decisió molt atrevida (normal en mi): decidir-me a aprendre a tocar aquest instrument. He hagut de posar-me al dia tornant a repassar les lliçons de solfeig que feia una quants anys que ja no tocava. He aconseguit el privilegi de començar a tocar aquest instrument sense tenir un nivell alt de llenguatge musical i sense haver estudiat piano abans. Ara, val la pena, és una experiència increïble, tants registres, uns sons tan magestuosos i tanta diversitat, tanta solemnitat... L'Esglèsia ha escollit l'orgue per a il.lustrar els seus sermons per mediocres o grandiosos que siguin, per alguna raó la veu de l'orgue és divina. Però cal alliberar l'orgue de l'Esglèsia, és un instrument per al qual s'ha anat component tot tipus de música, no només peces religioses. La gent vincula excessivament l'orgue a l'Esglèsia.
Segurament resultarà desconcertant per a alguns que un grup de música rock tingui entre els seus instruments l'orgue. Doncs bé, la peça que escoltareu a continuació, precisament no és cap obra mestra de Bach... És d'un grup de rock experimental: Jacula. Deuen el seu nom a una història eròtica protagonitzada per la vampiresa Jacula.
La música d'aquest grup sóna molt misteriosa i esotèrica, en Absolution, sí que podem veure que el tema religiós hi és molt present, il.lustrat amb l'orgue i cants gregorians (!) i de tan en tan la guitarra elèctrica que li dóna el toc de rock satànic dels anys 70.
Una atmosfera més que inquietant.

Ara escoltarem una altra peça on l'orgue és protagonista. Tampoc és una peça convencional. El compositor Arvo Part (que precisament m'ha descobert el meu professor d'orgue) ha creat Annum per annum, una peça atrevida, bellíssima. Arvo Part sap molt bé com compondre música clàssica però donar-li també un toc vanguardista únic. Il.lustrar el pas del temps amb música i commoure cada fibra ha estat l'objectiu d'aquesta peça. Escoltant aquest tipus de música hem de donar-li la raó a Mozart i comprenem perque ell considerava l'orgue com a el rei dels instruments.

SOM UNA NACIÓ

Mai he estat una catalanista d'aquelles que protesten perquè no s'etiqueta en català, o que considera que no s'ha d'anar al cinema si la pel.lícula no és en català, ni em molesta que no em parlin en català. No m'agraden les banderes de cap lloc, parlo en català però utilitzo sovint el castellà i m'encanta ser bilingüe, l' espamyol es va imposar en el seu moment però afortunadament no és el meu cas.

Per a mi, ser català o no ser-ho no és tan important, totes les nacionalitats, totes les identitats són importants. Ser d'un lloc o no ser-ho, haver nascut en un lloc o en un altre, no és res més que una casualitat. Totes les cultures són respectables. Per aquesta raó, avui vull protestar, perquè NO ESTAN RESPECTANT LA MEVA CULTURA.
El govern d'Espanya, format per polítics que alguns d´ells no només són uns incompetents sinó que a més a més, fan una pudor de franquisme repugnant (d'un bàndol o d'un altre), ha decidit retallar el nostre Estatut, ha decidit que Catalunya no és una nació, que no reconeix la seva història i entre moltes altres imbecilitats, diuen que l'espanyol -i no el català- és la seva primera llengua.
Sincerament, el govern espanyol no ha de decidir per Catalunya, ni tampoc els seus polítics, alguns d'ells ben estúpids, per aquesta raó, més valdria que tanquessin la claveguera que tenen per boca. I si creieu que m'estic passant amb el que dic és que no esteu entenent la postura del govern espanyol, perquè aquesta repressió brutal i injusta contra Catalunya és perfectament condemnable i ofensiva i els està deixant com a franquistes zombis aixecant-se de les seves podrides tombes. Jo com a catalana, tinc dret a protestar i a defensar-me d'aquesta espantosa agressió, d'aquesta repressió insultant, indigna d'un govern democràtic i del segle XXI.
Tenint en compte el lamentable currículum del govern espanyol més valdria que aprenguessin d'una vegada (que ja tarden) i es comportessin com cal respectant les cultures alienes i deixant de comportar-se amb tanta xenofobia. Ningú els obliga a ser catalans, ells no poden obligar als altres a ser espanyols.
El govern espanyol ha fet gala d'una falta de cultura sorprenent ja que fins i tot no reconeixen la història de Catalunya, quan aquesta és una realitat objectiva, no una llegenda ni una opinió amb la que es pugui estar d'acord o no.
La cultura catalana, probablement és minoritària, però això no li resta pas valor. Totes les cultures, totes les identitats mereixen respecte i reconeixement.
Obriu els ulls i mireu qui ens està governant: individus incultes, ignorants, mandrosos, repressors, ridículs i corruptes que estàn portant a la ruïna el país que tan diuen estimar i que mostren la seva poca cultura pretenent esclafar la cultura dels altres. És un perill que personatges així de menyspreables tinguin tant poder i ja estem veient les conseqüències.
Fem-los fora!