Sempre m'ha atret moltíssim el món de les paraciències, de l'esoterisme... Desde petita, malgrat la por que em feia aquest món, m'encantaven les històries de fantasmes, les bruixes, els vampirs... llegia llibres, escoltava llegendes de tot tipus, fullejava publicacions esotèriques i veia pel.lícules i programes sobre fenòmens estranys...després passava una mala nit, però mai era una nit prou dolenta com per a que l'endemà busqués més material. M'atreien especialment les cartes del Tarot. Sempre veia en aquelles làmines personatges amb molt per a explicar, aquelles il.lustracions em provocaven tot tipus d'emocions i volia conèixer tots aquells secrets que amagaven.Per casa havia aparegut alguna baralla del Tarot que venia de regal en un diari... una baralla que vaig inspeccionar amb interés però que va acabar perdent-se per tornar uns anys després quan ja havia après el significat d'aquelles cartes. El Tarot sabia que jo estava preparada.
Alguna vegada pel carrer havia vist dones que s'oferien per llegir-te les cartes i malgrat el meu interés acabava per no preguntar mai res, sempre temia que m'enganyessin o que la suggestió em fes una mala passada. Sovint els temes sobre els que volia preguntar eren preocupacions massa grans com per remoure-les més...
Alguna vegada pel carrer havia vist dones que s'oferien per llegir-te les cartes i malgrat el meu interés acabava per no preguntar mai res, sempre temia que m'enganyessin o que la suggestió em fes una mala passada. Sovint els temes sobre els que volia preguntar eren preocupacions massa grans com per remoure-les més...
En una petita botiga esotèrica hi havia una dona amb fama de bruixa que llegia molt bé les cartes... però tampoc vaig animar-me, jo no tenia ni un duro i el que poguessin dir-me em preocupava, a més a més de no estar gens segura de si m'estarien enganyant o no.
Veia les bruixes per televisió, anunciades a les revistes i de veritat que només m'inspiraven desconfiança les seves promeses de poder-ho veure tot i solucionar tots els problemes... El Tarot té un gran poder verídic i autèntic que no té res a veure amb aquesta gent aprofitada.
Fa uns anys em trobava en un greu problema laboral i econòmic. Feia una hora setmanal en un programa de radio sobre música i ensenyava unes poques classes de teatre en un col.legi però jo estava orientant la meva vida cap al món de l'espectacle... Buscava castings desesperadament i concertava entrevistes en agències artístiques. El panorama era molt negre i jo sentia una profunda tristor.
Recordo que a la biblioteca vaig trobar un llibre que em va atreure moltíssim, era Apunts de Tarot de la Mariló Casals. Vaig agafar-lo i més que llegir-lo el vaig cruspir. Al contrari que la majoria de tarotistes que sortien per televisió, Mariló Casals m'encantava. Era una professional seriosa i desprenia un gran afecte i unes grans ganes d'ajudar, era sincera, no era pretenciosa. Tenia un gran sentit de l'humor i molta simpatia. Les tarotistes joves, maquillades com a models de pasarel.la, operades de tot arreu i vestides amb túniques i enjoiades, amb les seves promeses de saber-ho tot i solucionar-ho tot, amb els seus suposats super poders, empal.lidien al costat de la senzilla Mariló Casals. Les tarotistes de pacotilla no tenien res a fer, les seves ridícules gales i les seves tonteries verbals aviat quedaven en el no-res. La Mariló podia amb totes. Ella era de veritat.
El seu llibre em va encantar, era amè i de seguida em vaig familiaritzar amb el Tarot. No vaig estudiar. La informació era tan interessant que se'm quedava gravada. Més endavant, vaig llegir tot tipus de llibres, alguns boníssims i molt complerts, però sempre recordaré amb afecte el llibre de Mariló Casals.
Recordo que malgrat empassar-me tot tipus d'informació sobre el Tarot, vaig tardar en animar-me a fer les meves pròpies lectures com a tarotista... entre altres coses gastar-me diners en una baralla de Tarot em resultava complicat. Mirava els aparadors esotèrics i em queia la baba davant de les meravelloses baralles temàtiques que hi havia, veritablement no sabia quina escollir i les trobava cares. Hi va haver un moment en que vaig pensar que compraria una versió del tarot celta en miniatura ja que m'encanta tot allo cèltic i en ser un tarot petit també seria més econòmic. Ja m'adaptaria a barallar unes cartes tan petites...
Un dia vaig decidir-me, adorava el Tarot,volia tenir la meva propia baralla i aprendre. Vaig anar a la petita botiga esotèrica on la dependenta et tirava les cartes. Vaig demanar un Tarot gairebé disculpant-me per no saber-ne gaire i no tenir clar quina baralla volia, tot i que preferia una baralla de símbols clars i fidels al Tarot.
La dependenta em va mostrar els Tarots més habituals (Marsella i Rider Waite). Tot i ser el Tarot de Marsella el Tarot autèntic, van cridar-me l'atenció les il.lustracions més amables del Rider Waite. El tarot de Marsella era l'original, d'il.lustracions primitives i més complexes (sobretot la lectura dels arcans menors, il.lustrats de manera entenedora).
La dependenta ja va mostrar-me la facilitat de lectura del Rider Waite, on els 2 de copes (per posar un exemple) era representat per una parella observant-se i gairebé fent un brindis, aquesta carta et fa pensar en una relació de parella feliç. El 2 de copes de Marsella, en canvi, en haver-hi tan sols dibuixades 2 copes era més complicat de llegir i entendre.
La dependenta ja va mostrar-me la facilitat de lectura del Rider Waite, on els 2 de copes (per posar un exemple) era representat per una parella observant-se i gairebé fent un brindis, aquesta carta et fa pensar en una relació de parella feliç. El 2 de copes de Marsella, en canvi, en haver-hi tan sols dibuixades 2 copes era més complicat de llegir i entendre.
Vaig anar pensant que sí, per començar seria molt millor el Tarot Rider Waite. Volia un Tarot bellíssim però que al mateix temps pogués llegir-lo bé.
La dona va treure una altra carta, el 9 d'espases (uff!, com s'ha anat repetint al llarg de la meva vida) on apareixia un jove al llit, tapant-se la cara com si es trobés plorant, malalt i amb insommni. A a la paret, rere seu penjaven 9 espases.
-Depressió- va explicar la dependenta. Va cridar-me l'atenció com ho va pronunciar: de-prrrressssió.
La dona va dir-me que per entrenar-me estés al cas de la premsa rosa i tirés les cartes als famosos i la setmana següent compreś més revistes per veure si les meves prediccions eren encertades. Interessant, però mai vaig fer-ho, sento aversió per la premsa rosa, les xafarderies no m'interessen... practicaria amb gent més interesant, gent anònima...
La dependenta també em va dir que podia venir a la botiga per resoldre qualsevol dubte sobre les tirades, allo em va agradar però tampoc ho vaig arribar a fer.
La dependenta també em va dir que podia venir a la botiga per resoldre qualsevol dubte sobre les tirades, allo em va agradar però tampoc ho vaig arribar a fer.
Vaig decidir-me definitivament pel Tarot Rider. Vaig espantar-me quan la dona em va dir el preu i em sembla que vaig empal.lidir tant i vaig posar una expressió que no deixava cap dubte sobre quants diners eren per a mi en aquells moments.
Tot i així vaig pagar i em vaig endur el Tarot de Rider Waite. Era molt tard. Tenia el bolso a punt de petar i vaig decidir anar a casa a deixar la baralla abans d'anar a la ràdio.
Vaig fer-ho així, gairebé per protegir la baralla de la meva accelerada i depriment vida (que ja tindria temps de conèixer). Era hivern i duia un gruixut jersei però suava molt, estava nerviosa i poc després caminava depressa pel carrer, tenia un programa de ràdio en directe en poc temps. Sempre arrribo a l'estudi sobrada de temps per preparar-me i estar ben tranquil.la però aquell dia se'm va fer tard, no esperava tardar tan en comprar, però es que el tema m'encantava i a la dependenta també, vam estar parlant massa pel poc temps que tenia.
Tot i així vaig pagar i em vaig endur el Tarot de Rider Waite. Era molt tard. Tenia el bolso a punt de petar i vaig decidir anar a casa a deixar la baralla abans d'anar a la ràdio.
Vaig fer-ho així, gairebé per protegir la baralla de la meva accelerada i depriment vida (que ja tindria temps de conèixer). Era hivern i duia un gruixut jersei però suava molt, estava nerviosa i poc després caminava depressa pel carrer, tenia un programa de ràdio en directe en poc temps. Sempre arrribo a l'estudi sobrada de temps per preparar-me i estar ben tranquil.la però aquell dia se'm va fer tard, no esperava tardar tan en comprar, però es que el tema m'encantava i a la dependenta també, vam estar parlant massa pel poc temps que tenia.
Vaig arribar a la ràdio, aleshores, Arkanum encara no havia nascut i el programa que feia era musical. El presentava al costat d'un company que havia començat a posar la sintonia quan vaig arribar. Vaig deixar el Tarot a casa (físicament i de pensament)i vaig centrar-me en el programa d'aquella nit.
Un cop acabat el programa i havent arribat a casa vaig estar observant fascinada les cartes. Vaig seure sobre el llit i vaig posar davant meu les cartes una a una. Realment el problema econòmic era una constant a la meva vida, causada per una brutal inestabilitat laboral, entre altres factors. Tot i així aviat vaig deixar de preocupar-me pels diners que m'havia gastat, era molt estrany que jo tingués algún detall amb mi mateixa, m'exigia molts esforços i privacions i el Tarot era molt important per a mi. Des d'aquell moment tenia un tarot meu, autèntic, de qualitat. Començava una aventura que no acabaria. El misteri s'extenia per damunt dels meus llençols, en forma de làmines de qualitat, il.lustrades amb molt bon gust, amb dibuixos suaus, antics, colors vius... explicant històries que ja mai més oblidaria.
Vaig començar la meva relació amb les cartes. Els personatges del Tarot sabrien totes les meves preocupacions, els meus anhels... el boig, la sacerdotesa, l'ermità... tots ells sabrien sobre mi, més que no pas jo mateixa.
Vaig embolicar la baralla amb una tela i vaig desar-la en un calaix a la meva tauleta de nit, vaig desar-la amb una petita fotografia meva i sovint les mirava i les tocava... vaig ritualitzar-les i les vaig consultar per primera vegada amb molta cautela, com si tingués una gran desconfiança sobre la meva capacitat per llegir el seu missatge. Però el missatge va aparèixer clar i de manera fàcil, vaig sorprendre'm. Estava entusiasmaada, era autèntica comunicació, obtenia respostes en un moment de la meva vida en que les necessitava més que mai.
Les consultava sovint, més que res, per aprendre i agafar agilitat. A vegades les respostes eren clares, altres vegades em resultava més difícil entendre-les. Mai creia al 100% tot el que jo interpretava, el Tarot no l'he usat mai per prendre decisions sobre la meva vida, sí per reflexionar sobre situacions i obtenir altres punts de vista. Sempre he cregut que el Tarot coneix la veritat però que el tarotista pot equivocar-se. He pres les meves pròpies decisions, sempre amb el cor, que sap més que qualsevol interpretació cartomàntica.
Les cartes van saber les meves angoixes aviat, vaig consultar sobre les meves pors, inseguretats, sobre la negror que hi havia a la meva vida en aquell moment, sobre les primeres entrevistes en agències artístiques...
Un cop acabat el programa i havent arribat a casa vaig estar observant fascinada les cartes. Vaig seure sobre el llit i vaig posar davant meu les cartes una a una. Realment el problema econòmic era una constant a la meva vida, causada per una brutal inestabilitat laboral, entre altres factors. Tot i així aviat vaig deixar de preocupar-me pels diners que m'havia gastat, era molt estrany que jo tingués algún detall amb mi mateixa, m'exigia molts esforços i privacions i el Tarot era molt important per a mi. Des d'aquell moment tenia un tarot meu, autèntic, de qualitat. Començava una aventura que no acabaria. El misteri s'extenia per damunt dels meus llençols, en forma de làmines de qualitat, il.lustrades amb molt bon gust, amb dibuixos suaus, antics, colors vius... explicant històries que ja mai més oblidaria.
Vaig començar la meva relació amb les cartes. Els personatges del Tarot sabrien totes les meves preocupacions, els meus anhels... el boig, la sacerdotesa, l'ermità... tots ells sabrien sobre mi, més que no pas jo mateixa.
Vaig embolicar la baralla amb una tela i vaig desar-la en un calaix a la meva tauleta de nit, vaig desar-la amb una petita fotografia meva i sovint les mirava i les tocava... vaig ritualitzar-les i les vaig consultar per primera vegada amb molta cautela, com si tingués una gran desconfiança sobre la meva capacitat per llegir el seu missatge. Però el missatge va aparèixer clar i de manera fàcil, vaig sorprendre'm. Estava entusiasmaada, era autèntica comunicació, obtenia respostes en un moment de la meva vida en que les necessitava més que mai.
Les consultava sovint, més que res, per aprendre i agafar agilitat. A vegades les respostes eren clares, altres vegades em resultava més difícil entendre-les. Mai creia al 100% tot el que jo interpretava, el Tarot no l'he usat mai per prendre decisions sobre la meva vida, sí per reflexionar sobre situacions i obtenir altres punts de vista. Sempre he cregut que el Tarot coneix la veritat però que el tarotista pot equivocar-se. He pres les meves pròpies decisions, sempre amb el cor, que sap més que qualsevol interpretació cartomàntica.
Les cartes van saber les meves angoixes aviat, vaig consultar sobre les meves pors, inseguretats, sobre la negror que hi havia a la meva vida en aquell moment, sobre les primeres entrevistes en agències artístiques...
Era una etapa molt difícil a la meva vida i em sentia totalment desamparada.
Un matí a la setmana anava a una escola a fer classes de teatre per als alumnes (nens i nenes d'uns 9 anys, entremaliats com ells sols. Preparava per a ells improvisacions amb factor sorpresa, petits textos, personatges per caracteritzar-se... sempre he cregut en el poder educatiu del teatre que desenvolupa la nostra capacitat per expressar-nos, per moure el cos, per parlar bé, per perdre la por al públic... per adquirir cultura i bones experiències. Els nens i les nenes es movien per entre arbres de cartró amb fulles de paper de seda, aprenent a memoritzar textos i amb més dificultat sentir-los. Disfresses de carnaval es reciclaven en caracteritzacions més serioses que qualsevol joc del pati. La diversió estava assegurada però potser per primer cop a la seva vida venia amb disciplina i responsabilitat. Els nervis i les grans emocions omplien l'escenari del gimnàs escolar. Una nit a la setmana presentava a Radio Nova un programa musical, una nit a la setmana anava a classes de cant, canviant els meus guions de ràdio i obres de teatre infantil per partitures plenes d'anotacions. 2 nits a la setmana actuava en un grup de teatre, interpretant tot tipus de papers, pujant a l'escenari, assajant amb fervor per acabar després estirada al llit feta pols.
Quan no feia res d'això escrivia històries en el meu petit ordinador i anava a Barcelona a fer entrevistes i castings. Amb els nervis a flor de pell i un bolso ple de maquillatge em passejava per la ciutat, sommiant amb una prometedora carrera d'actriu. Em posava maquillatge base (em costava trobar-ne un de tan blanc com la meva pell), em posava gloss i em perfilava els ulls amb khol negre, un maquillatge molt lleuger i discret que em permetia posar-me davant càmares i sota focus. Anava amb les meves fotos de book i petits textos que havia d'interpretar, recordo amb especial il.lusió i nervis el primer monòleg que em van donar per fer una prova de càmara. Estava tan entusiasmada per l'oportunitat que pel carrer assajava en veu baixa i no m'importava en absolut el que diguessin els altres.
Passava matins en llargues cues de casting, hores en sets de rodatge encara que la meva oportunitat fos tan sols com a figurant, recordo haver estat a les 3 de la matinada al carrer amb un vestit de gasa transparent curt i escotadíssim, caminant sobre uns botins blancs de taló d'agulla, esperant que fos el moment de rodar.
Quan arribava a l'autobús em desmaquillava i em posava crema hidratant. Tot plegat era esgotador però poc prometedor. El món de l´espectacle, ja de per si petit, està tancat hermèticament a les noves cares i els castings són top secret. Això no és Hollywood.
Un matí a la setmana anava a una escola a fer classes de teatre per als alumnes (nens i nenes d'uns 9 anys, entremaliats com ells sols. Preparava per a ells improvisacions amb factor sorpresa, petits textos, personatges per caracteritzar-se... sempre he cregut en el poder educatiu del teatre que desenvolupa la nostra capacitat per expressar-nos, per moure el cos, per parlar bé, per perdre la por al públic... per adquirir cultura i bones experiències. Els nens i les nenes es movien per entre arbres de cartró amb fulles de paper de seda, aprenent a memoritzar textos i amb més dificultat sentir-los. Disfresses de carnaval es reciclaven en caracteritzacions més serioses que qualsevol joc del pati. La diversió estava assegurada però potser per primer cop a la seva vida venia amb disciplina i responsabilitat. Els nervis i les grans emocions omplien l'escenari del gimnàs escolar. Una nit a la setmana presentava a Radio Nova un programa musical, una nit a la setmana anava a classes de cant, canviant els meus guions de ràdio i obres de teatre infantil per partitures plenes d'anotacions. 2 nits a la setmana actuava en un grup de teatre, interpretant tot tipus de papers, pujant a l'escenari, assajant amb fervor per acabar després estirada al llit feta pols.
Quan no feia res d'això escrivia històries en el meu petit ordinador i anava a Barcelona a fer entrevistes i castings. Amb els nervis a flor de pell i un bolso ple de maquillatge em passejava per la ciutat, sommiant amb una prometedora carrera d'actriu. Em posava maquillatge base (em costava trobar-ne un de tan blanc com la meva pell), em posava gloss i em perfilava els ulls amb khol negre, un maquillatge molt lleuger i discret que em permetia posar-me davant càmares i sota focus. Anava amb les meves fotos de book i petits textos que havia d'interpretar, recordo amb especial il.lusió i nervis el primer monòleg que em van donar per fer una prova de càmara. Estava tan entusiasmada per l'oportunitat que pel carrer assajava en veu baixa i no m'importava en absolut el que diguessin els altres.
Passava matins en llargues cues de casting, hores en sets de rodatge encara que la meva oportunitat fos tan sols com a figurant, recordo haver estat a les 3 de la matinada al carrer amb un vestit de gasa transparent curt i escotadíssim, caminant sobre uns botins blancs de taló d'agulla, esperant que fos el moment de rodar.
Quan arribava a l'autobús em desmaquillava i em posava crema hidratant. Tot plegat era esgotador però poc prometedor. El món de l´espectacle, ja de per si petit, està tancat hermèticament a les noves cares i els castings són top secret. Això no és Hollywood.
Quan arribava a casa trobava refugi amb les meves cartes, conselleres íntimes i reinvindicava les meves necessitats en amulets i rituals. A la meva vida l'encens, les espelmes, els minerals, els amulets i les oracions es van tornar una constant i un van ser un gran consol.
Aquestes pràctiques em donaven certa pau. Vaig agafar més confiança i vaig tirar les cartes a les meves amistats. M'entusiasmava. A la llum de les espelmes les meves cartes s'anaven extenent explicant històries, no necessàriament del futur, el present és més important i
broda el futur. No sempre era tan important la llum de les espelmes, l'entorn... a vegades les lectures eren ben improvisades, al costat d'un plat d'amanida a mitges, en un banc de fusta a l'aire lliure, a l'autobús... sempre però protegint les cartes dels elements i desant-les amb cura a la seva capsa. La gent es prenia més seriosament les lectures del que jo esperava, treient conclusions a vegades inesperades, a les que potser no haurien arribat a través d'un altre mitjà. Ruptures amoroses, problemes laborals... tot hi tenia cabuda al Tarot però mai he volgut que ningú es prengui al peu de la lletra la meva lectura de Tarot, la vida va canviant i el destí no és una mena de càstig inevitable. La vida es un viatge ple de dificultats que podem afrontar millor amb valor i un consell ben escoltat i ben entès.El Tarot em va donar encara més fama d'excèntrica. A part de la meva bijuteria extravant, la meva roba negre, la meva vida farandulera i caràcter antisocial, només em faltava ser bruixa. Prou me 'n he gruardat d'explicar les meves aventures amb el Tarot, no tothom està preparat per entendre-ho, però tothom acaba parlant-ne... També es cert que a vegades la gent més escèptica és després la que més interés té en saber que diuen les cartes.
A les nits em satisfeia dutxar-me, sopar ben lleuger i estirar-me al llit... llegia llibres de misteris de tot tipus, feia petits rituals i llegia les cartes, em posava música suau... era un microcosmos d'allò més agradable, consol de la meva vida d'eterna aspirant a actriu que va de casting en casting...
Duia les cartes amb mi sempre que podia i aquestes apareixien als meus somnis.
Un temps després vaig presentar a la ràdio un nou projecte, un programa que es diria Arkanum i on tractaria temes misteriosos. Va seu un part fàcil i em va coincidir amb els meus estudis superiors d´interpretació i les meves experiències mes intenses amb el Tarot,un amic ja consolidat.
Una nit em trobava fent un reportatge per a la ràdio en una fira esotèrica on vaig promocionar el meu programa repartint targetes, fents entrevistes i de pas deixant sobres amb el meu currículum en alguns stands de tarot. En un d´aquests stand es van posar en contacte amb mi en un moment especialment difícil en el sentit econòmic. Van entrevistar-me i em van oferir un lloc de feina com a tarotista. Vaig dir que sí, eufòrica i vaig viure l´experiència amb molts nervis. Aconseguiria més experiència amb el Tarot gràcies a aquella nova feina. Serien poques hores durant el dia, de manera que podria seguir amb la ràdio i els meus estudis. Vaig arribar un dilluns a un despatx fred il.luminat per fredes llums fluorescents (que jo mai utilitzaria per a les cartes)... Per arribar fins el despatx passaves per un món màgic gràcies a la decoració del lloc, ple de mobles elegants, suggerents quadres de fades innocents, imatges religioses i luxosos biombos de colors que separaven les adornades taules de consultes privades. Hi havia també un altar aromatitzat amb un fort encens... però quan arribaves al despatx per a fer les consultes telefòniques tot era molt diferent. Un lloc de treball com un altre. Com un altre? Tampoc volia dir això, era molt diferent a tot el que havia fet abans (i mira que he fet coses).
Era un despatx poc acollidor i menys místic, els companys i companyes de feina eren molt amables i molt corrents, sense estranyes vestimentes ni actituds inquietants... s´agraeix. Tenia una fitxa on omplir les dades de la clientela i un "pinganillo" per comunicar-me. Quan el telèfon va sonar per primera vegada em vaig espantar... La jornada va transcórrer sense incidents tret dels nervis que passava i que no podia evitar implicar-me personalment amb algunes històries... algunes molt tristes. La gent descarrega sobre teu els problemes i alguns d´ells són molt tristos. Quan es va acabar el meu horari vaig marxar encara nerviosa i recordo que en pujar a l´autobús vaig plorar. Sentia que molta de la gent que trucava realment no tenia ningú amb qui parlar a la seva vida quotidiana, sentia la seva soletat, la seva desesperació... que es sumava a la meva pròpia angoixa, llavors bastant considerable ja que era un moment complicat. El Tarot parlava, donava consells... però jo em sentia impotent davant moltes situacions de la gent... Veia gent gran demanar-me consell.... el món al revés! Jo que no sóc mitòmana no comprenc perque es considera que algú té poders només per tenir una baralla de Tarot a les mans. Jo simplement coneixia aquell llenguatge, però no curo malalties, ni esborro passats tràgics...
La meva nova professió està mal vista perque hi ha intrusisime. Jo puc dir en favor meu que jo no he promès res, cap miracle, he donat probabilitats i consol, he l legit les cartes, he encertat, no sempre, però ho he fet... i he plorat amb els problemes dels altres però després ,alguns d´ells abans de penjar el telèfon em deien gràcies m´has ajudat molt. I això em feia creure amb el que feia. Mai abans havia cobrat ni un duro per llegir les cartes, però m´ofen que alguns creguin que ens forrem amb el dolor dels altres.... Jo no m´he aprofitat de ningú i no m´he fet d´or precisament. I creieu-me no és fàcil escoltar el dolor dels altres (poca gent ho sap fer), és molta pressió i responsabilitat. A sobre et trobes amb gent que és molt desagradable i que et parlen malament o t´insulten (sempre hi ha algún desgraciat a l´altre banda del telèfon). Altres vegades et trobes amb casos molt dolorosos: una àvia a la que li havien assassinat el nét, una dona víctima d´abusos sexuals que no trobava recolzament en ningú, en dues ocasions m´havien trucat persones desesperades que amenaçaven amb suïcidar-se i que advertien de tenir les pastilles a punt... Qui cregui que això és fàcil és que és imbècil. Per a mi, malgrat tot, va ser una gran realització poder donar suport a aquestes persones i rebre a canvi el seu agraïment.
Consell per a tarotistes: empatitzeu amb el consultant, heu d´entendre que pateix, heu de tenir tacte perque la persona pot estar molt preocupada i a vegades insistirà en que li diguis el que vol sentir.
Primer de tot: suport moral i afecte, la persona ho necessita i s´ho mereix. Molta escolta.
Segon: lectura de les cartes, sincera, oberta i orientada a allò positiu a les opcions que té aquella persona, que sàpiga que ha d´agafar les regnes de la seva vida i que ha de fer-ho diguin el que diguin les cartes. Fer que la persona prengui decisions i mostrar les probabilitats que li mostren les cartes. Res de fer catastròfiques prediccions que no serveixen per a res.
Tres: Conclusió. Consell de les cartes. Molts més ànims i bons desitjos.
La meva experiència al telèfon anava desenvolupant-se entre disgustos i satisfaccions. Poc després em van proposar tirar les cartes per televisió. Ho vaig veure com a una molt bona oportunitat i vaig agraïr la confiança. Recordo haver passat molts nervis per la responsabilitat que implicava i per que em resultaria molt difícil alternar-ho amb els meus estudis. Vaig passejar-me per dos platós de televisió per veure com funcionava un programa d´aquests... Alguna companya d´estudis va advertir-me de que un programa així arruinaria la meva carrera d´actriu perque la T.V crema imatges i el Tarot té mala fama. Aquelles tonteries me la bufaven, aquell programa no em donaria precisament la fama (ni bona ni dolenta) i jo sé molt bé com separar una faceta d´una altra. La gent parla per parlar i tot són xerrameques i prejudicis. Jo faria el que sentís, com he fet sempre.
L´empresa però, no funcionava bé, els programes no tenien audiència i aquella hora de televisió es va retirar de les pantalles abans de que jo m´estrenés. De totes formes, no va ser una gran pèrdua, jo tenia els nervis destrossats i en aquells moments vaig aprofitar per centrar-me més en els estudis que eren la meva principal vocació.
Era un despatx poc acollidor i menys místic, els companys i companyes de feina eren molt amables i molt corrents, sense estranyes vestimentes ni actituds inquietants... s´agraeix. Tenia una fitxa on omplir les dades de la clientela i un "pinganillo" per comunicar-me. Quan el telèfon va sonar per primera vegada em vaig espantar... La jornada va transcórrer sense incidents tret dels nervis que passava i que no podia evitar implicar-me personalment amb algunes històries... algunes molt tristes. La gent descarrega sobre teu els problemes i alguns d´ells són molt tristos. Quan es va acabar el meu horari vaig marxar encara nerviosa i recordo que en pujar a l´autobús vaig plorar. Sentia que molta de la gent que trucava realment no tenia ningú amb qui parlar a la seva vida quotidiana, sentia la seva soletat, la seva desesperació... que es sumava a la meva pròpia angoixa, llavors bastant considerable ja que era un moment complicat. El Tarot parlava, donava consells... però jo em sentia impotent davant moltes situacions de la gent... Veia gent gran demanar-me consell.... el món al revés! Jo que no sóc mitòmana no comprenc perque es considera que algú té poders només per tenir una baralla de Tarot a les mans. Jo simplement coneixia aquell llenguatge, però no curo malalties, ni esborro passats tràgics...
La meva nova professió està mal vista perque hi ha intrusisime. Jo puc dir en favor meu que jo no he promès res, cap miracle, he donat probabilitats i consol, he l legit les cartes, he encertat, no sempre, però ho he fet... i he plorat amb els problemes dels altres però després ,alguns d´ells abans de penjar el telèfon em deien gràcies m´has ajudat molt. I això em feia creure amb el que feia. Mai abans havia cobrat ni un duro per llegir les cartes, però m´ofen que alguns creguin que ens forrem amb el dolor dels altres.... Jo no m´he aprofitat de ningú i no m´he fet d´or precisament. I creieu-me no és fàcil escoltar el dolor dels altres (poca gent ho sap fer), és molta pressió i responsabilitat. A sobre et trobes amb gent que és molt desagradable i que et parlen malament o t´insulten (sempre hi ha algún desgraciat a l´altre banda del telèfon). Altres vegades et trobes amb casos molt dolorosos: una àvia a la que li havien assassinat el nét, una dona víctima d´abusos sexuals que no trobava recolzament en ningú, en dues ocasions m´havien trucat persones desesperades que amenaçaven amb suïcidar-se i que advertien de tenir les pastilles a punt... Qui cregui que això és fàcil és que és imbècil. Per a mi, malgrat tot, va ser una gran realització poder donar suport a aquestes persones i rebre a canvi el seu agraïment.
Consell per a tarotistes: empatitzeu amb el consultant, heu d´entendre que pateix, heu de tenir tacte perque la persona pot estar molt preocupada i a vegades insistirà en que li diguis el que vol sentir.
Primer de tot: suport moral i afecte, la persona ho necessita i s´ho mereix. Molta escolta.
Segon: lectura de les cartes, sincera, oberta i orientada a allò positiu a les opcions que té aquella persona, que sàpiga que ha d´agafar les regnes de la seva vida i que ha de fer-ho diguin el que diguin les cartes. Fer que la persona prengui decisions i mostrar les probabilitats que li mostren les cartes. Res de fer catastròfiques prediccions que no serveixen per a res.
Tres: Conclusió. Consell de les cartes. Molts més ànims i bons desitjos.
La meva experiència al telèfon anava desenvolupant-se entre disgustos i satisfaccions. Poc després em van proposar tirar les cartes per televisió. Ho vaig veure com a una molt bona oportunitat i vaig agraïr la confiança. Recordo haver passat molts nervis per la responsabilitat que implicava i per que em resultaria molt difícil alternar-ho amb els meus estudis. Vaig passejar-me per dos platós de televisió per veure com funcionava un programa d´aquests... Alguna companya d´estudis va advertir-me de que un programa així arruinaria la meva carrera d´actriu perque la T.V crema imatges i el Tarot té mala fama. Aquelles tonteries me la bufaven, aquell programa no em donaria precisament la fama (ni bona ni dolenta) i jo sé molt bé com separar una faceta d´una altra. La gent parla per parlar i tot són xerrameques i prejudicis. Jo faria el que sentís, com he fet sempre.
L´empresa però, no funcionava bé, els programes no tenien audiència i aquella hora de televisió es va retirar de les pantalles abans de que jo m´estrenés. De totes formes, no va ser una gran pèrdua, jo tenia els nervis destrossats i en aquells moments vaig aprofitar per centrar-me més en els estudis que eren la meva principal vocació.
Encara ara em veig amb una pesada motxilla a l´esquena plena de roba i llibres i una bossa violeta amb el Tarot al seu interior... actriu i bruixa. En aquells moments estava assajant al centre d´estudis un
a obra collage d´obres de Txekov. Jo era Natasha de "Les 3 germanes".
Va ser una bona experiència de la que vaig aprendre molt.
Allò artístic i allò esotèric tenien una forta presència a la meva vida. De fet, no són tan diferents, el guionista de còmics Allan Moore va dir que l´art i la màgia no són tant diferents, es tracta de crear alguna cosa del no-res.
Sempre he volgut fer quelcom per als altres, ser actriu i tarotista m´han satisfet en aquest sentit. La feina de tarotista va ser temporal, l´empresa (com totes avui dia) no anava massa bé. De totes formes he seguit llegint les cartes pel meu compte i sempre he vist en elles la saviesa de l´univers, una saviesa que ni amb una vida sencera s´hi arriba a acostar ningú. Un/a tarotista només és intemediari/a d´una força universal i desconeguda, és un error creure que el Tarot no té secrets per a ningú... que ridícula és la gent que et ven que té super poders... sovint són els que menys idea tenen.
A la meva vida han anat entrant tot tipus de baralles temàtiques: celtes, àrabs, fantasioses... però he anat veient que el Tarot de Marsella és l´autèntic amb més complexitat i més significats amagats en cada color, gest, mirada... El llibre La via del Tarot d´Alejandro Jodorowsky i Marianne Costa m´ha fet veure fins a quin punt el Tarot pot amagar saviesa i ajudar-nos.
He trobat en aquest món molts farsant, prepotents i incompetents que han utilitzat malament el Tarot. És perillós suggestionar-se. Utilitza el Tarot per avançar, no per retrocedir o estancar-te en prejudicis, ets lliure per a fer el que vulguis, fes-ho. Les cartes t´ajudaràn però ets tu qui s´ha de moure. A mi les cartes m´han ajudat en moments molt difícils però mai han estat el pas decisiu perque el pas decisiu l´he fet jo i tothom ha de ser responsable de fer-ho i no deixar el destí en mans d´allò intangible. S´ha d´anar amb compte per que en els moments més difícils de la nostra vida ens desesperem i és molt fàcil caure a les mans dels farsants que diuen que et salvaràn. A vegades, quan ja ho hem provat tot, busquem ajuda en allò sobrenatural i aquí entrem en un terreny perillós on qualsevol gurú o mag de pa sucat amb oli es pot aprofitar de nosaltres. Podem recórrer a allò sobrenatural però amb seny. Avui dia són temps molt difícils i la desesperació està a l´ordre del dia, cal desconfiar dels que et diuen que poden ajudar-te. Només cal veure com les sectes viuen en aquests moments una època daurada.
El Tarot pot aconsellar-te sobre com actuar però no esperis que et doni la solució definitiva ni que qualsevol personatge pseudo-místic les usi per manipular-te.
El Tarot no et diu que esperis el destí, el Tarot et diu que et moguis, ets lliure per fer-ho, fins i tot quan la teva vida està caient a trossos.
a obra collage d´obres de Txekov. Jo era Natasha de "Les 3 germanes".Va ser una bona experiència de la que vaig aprendre molt.
Allò artístic i allò esotèric tenien una forta presència a la meva vida. De fet, no són tan diferents, el guionista de còmics Allan Moore va dir que l´art i la màgia no són tant diferents, es tracta de crear alguna cosa del no-res.
Sempre he volgut fer quelcom per als altres, ser actriu i tarotista m´han satisfet en aquest sentit. La feina de tarotista va ser temporal, l´empresa (com totes avui dia) no anava massa bé. De totes formes he seguit llegint les cartes pel meu compte i sempre he vist en elles la saviesa de l´univers, una saviesa que ni amb una vida sencera s´hi arriba a acostar ningú. Un/a tarotista només és intemediari/a d´una força universal i desconeguda, és un error creure que el Tarot no té secrets per a ningú... que ridícula és la gent que et ven que té super poders... sovint són els que menys idea tenen.
A la meva vida han anat entrant tot tipus de baralles temàtiques: celtes, àrabs, fantasioses... però he anat veient que el Tarot de Marsella és l´autèntic amb més complexitat i més significats amagats en cada color, gest, mirada... El llibre La via del Tarot d´Alejandro Jodorowsky i Marianne Costa m´ha fet veure fins a quin punt el Tarot pot amagar saviesa i ajudar-nos.
He trobat en aquest món molts farsant, prepotents i incompetents que han utilitzat malament el Tarot. És perillós suggestionar-se. Utilitza el Tarot per avançar, no per retrocedir o estancar-te en prejudicis, ets lliure per a fer el que vulguis, fes-ho. Les cartes t´ajudaràn però ets tu qui s´ha de moure. A mi les cartes m´han ajudat en moments molt difícils però mai han estat el pas decisiu perque el pas decisiu l´he fet jo i tothom ha de ser responsable de fer-ho i no deixar el destí en mans d´allò intangible. S´ha d´anar amb compte per que en els moments més difícils de la nostra vida ens desesperem i és molt fàcil caure a les mans dels farsants que diuen que et salvaràn. A vegades, quan ja ho hem provat tot, busquem ajuda en allò sobrenatural i aquí entrem en un terreny perillós on qualsevol gurú o mag de pa sucat amb oli es pot aprofitar de nosaltres. Podem recórrer a allò sobrenatural però amb seny. Avui dia són temps molt difícils i la desesperació està a l´ordre del dia, cal desconfiar dels que et diuen que poden ajudar-te. Només cal veure com les sectes viuen en aquests moments una època daurada.
El Tarot pot aconsellar-te sobre com actuar però no esperis que et doni la solució definitiva ni que qualsevol personatge pseudo-místic les usi per manipular-te.
El Tarot no et diu que esperis el destí, el Tarot et diu que et moguis, ets lliure per fer-ho, fins i tot quan la teva vida està caient a trossos.
