M' agradaria parlar aquesta vegada del concepte que es té de la família en aquesta societat.
La família està molt idealitzada, sembla que tothom està obligat a sentir devoció per la família. Doncs mireu, jo no sóc familiar. La família és sense cap mena de dubtes -entre altres coses- una font de problemes. Per començar, estimar als "teus" per obligació, perquè son "teus"provoca gravíssimes situacions injustes. Si estimes a algú, que sigui perquè valgui i no perquè sigui de la teva família, que això després de tot no en té tant de valor. A la gent se l' ha de valorar pel que és i no per si és de la teva família o no.
Ja en els deu manaments (ben absurds alguns) es parla d' honrar al pare i la mare però és que hi ha pares i mares que no mereixen ni que els mirin. Per exemple, uns pares maltractadors, per què honrar-los? per què estimar-los? Més val rebutjar-los!
L' ideal general que es té de la família és repressiu, possessiu. De fet tot el que sigui pertànyer a un grup és mala cosa, ja sigui formar part d' una família, país, societat, tribu... perquè quan la persona perd el seu individualisme s' empobreix i quan es veu obligada a seguir la corrent i a traïr els seus propis objectius es generen molts traumes. Recordeu quantes vegades a la vida us han pressionat per formar part de la família, la societat, la nació, la classe, l' equip de treball... i vosaltres què? No importeu? I els vostres interessos? I la vostra llibertat? I les vostres decisions? I el dret a estar sol/a sense que us critiquin? La societat busca que cada persona perdi personalitat i és cruel amb els que no s' adapten, els transgressors, els lliures... però són aquests els que canvien el món.
Encara avui dia hi ha qui creu que els familiars són propietats, en una societat patriarcal es creu que la dona pertany a l' home i que per tant, ha d' obeïr i els fills, igual. En algunes ocasions quan un fill per exemple, decideix estudiar una carrera diferent a la que volen els seus pares, es passa a dir que és un mal fill però en realitat es tracta de mals pares. Uns pares com cal donen suport al seu fill per a que sigui feliç i el motiven per a que prengui les seves pròpies decisions, això inclou donar suport als estudis que vol cursar i no imposar-n' hi uns que no vol. Quina mena de pares volen que el seu fill llenci la seva vida i talent a les escombraries fent una professió que no vol i en la que serà mediocre quan pot ser un bon professional feliç en una altra disciplina? Això inclou també que els fills no estàn per estudiar ni aconseguir allò que els pares no van poder fer. Que tothom lluiti pels seus objectius i no pels dels altres.
Per culpa del concepte rígid de família passen grans desgracies. Per exemple es tapen crims espantosos, com casos de maltractaments, abusos... En algunes famílies per exemple, si un nen denuncia que el seu pare ha abusat d' ell, la família tendeix a culpar-lo per haver-ho dit (perquè "desestabilitza" la família) i també se' l pot arribar a considerar responsable de l' abús o acusar-lo de mentir. Aquestes famílies menyspreables, protegeixen al criminal i degraden a la víctima per la família. El que s' hauria de fer és acabar amb aquest pare i donar suport al nen. No pot ser que per aparentar no es protegeixi als menors i no es lluiti contra les injustícies. Casos així no estàn tan lluny dels matrimonis que no es separen per als fills (quan els fills realment preferirien que els pares estessin separats i bé abans que junts i malament) o dels jutges cruels que no amparen a les persones víctimes de maltractaments per "protegir" la familia: un cas d' un nen de 4 anys agredit sexualment pel seu pare va acabar en que no es separaria al pare del fill perquè es considerava que podria ser traumàtic per la família (i permetre que el pare seguís abusant del nen no és prou greu ni prou traumàtic o què?). No fa gaire i encara en segons quins sectors, la dona maltractada pel seu marit no està protegida perquè es considera que el seu marit té el "dret" de maltractar-la i ella el "deure" d' aguantar i que el matrimoni és tan important que cap raó és prou bona per desfer-lo. Mireu quin gran error i que nociu és per a la vida humana.
Una relació és per gaudir-la mentre duri no per patir-la eternament quan ja no es pot salvar i en casos extrems (maltractaments) no cal dir que la relació s' ha d' acabar i s' ha de castigar a l' agressor.
Ni la dona ni els fills són propietats, són persones i neixen lliures. No entenc els pares que es consideren superior als seus fills i que aquests han d' estimar-los i servir-los com a "agraïment" ja que, realment:
Has d' agraïr alguna cosa als teus pares? Res. Pots fer-ho i és clar que està bé però: Et van donar la vida però tu no la vas demanar i tenir relacions sexuals no hauria de considerar-se cap mèrit. I els pares en cas que t' hagin estimat i educat molt bé tampoc es per agraïr-ho perquè no es pas un favor, és la seva obligació i no s' hauria de fer esperant res a canvi.
Sobre les reunions familiars dir que moltes em semblen una hipocresía. Per què reunir-se sense ganes i per compromís, generant conflictes que es poden evitar? Si hi ha contacte que sigui sincer i respectuós. Crec que una família pot ser molt beneficiosa i una bona experiència però no si es tracta d' una relació d' "amor" forçós. Està bé que els membres de la família es vegin però que sigui perquè ho volen i no per obligació. Curiosament a vegades, quan et passa alguna desgracia, la família és la primera que t' abandona, demostrant-se de nou que família i amor no són conceptes que vagin sempre de la mà. Tothom és molt bo per sortir a la foto per quedar bé (i sense nassos per reconèixer que ve sense ganes) però després no estan al teu costat quan realment ho necessites. Per sort, hi ha algunes excepcions...
Ara s' acosten dates en que ens vénen que s' ha d' estar amb la família i t' ho posen tot molt bonic però és quan es disparen els nivells de discusions i conflictes de tot tipus. Aquestes reunions moltes vegades són més un compromís que un desig. Es reuneix gent que no es pot ni veure i es generen problemes que es podrien evitar (i no se' t respecta quan et negues a aparèixer, més que res perquè t' estàs atrevint a fer el que els altres no tenen pebrots: dir que NO). A més a més, veiem en molts casos (no sempre per sort) el masclisme de moltes famílies: la típica situació de tenir com una esclava a una o dues dones a la cuina cuinant per desenes de persones desagraïdes. Sincerament, que cadascú es porti l' entrepà de casa...
Una altra cosa que tampoc entenc massa és el matrimoni. No n' hi ha prou en ser parella? No té valor la parella? Tan poc val l' amor que cal que algú de fora que no és ningú li doni validesa amb un paper? De veritat un jutge o un capellà té algun tipus de valor superior a la mateixa parella com per decidir si la seva unió val o no? L´únic que importa i dóna validesa a una relació de parella, són els sentiments de la parella i no els papers. El matrimoni és una altra forma que tenen les autoritats de ficar-se en temes personals. El matrimoni és una decisió important que ha de ser lliure i està clar que el matrimoni té els seus avantatges legals però és una institució que no veig necessària i se li està donant massa importància. Una observació: en una relació sincera, el matrimoni no serà res més que un tema accessori. Que cadascú s' ho faci a la seva manera. I els casaments que també es consideren tan importants i tan bonics, em resulten pesats, per sort hi ha diferents tipus de casaments tot i que la majoria a mi personalment no m' agraden i no entenc el que tenen de bonic: És bonic que algú us doni permís per a estar junts? És bonic confiar tan poc en el vostre amor que heu de signar un contracte? És bonic donar un munt de diners a l' Esglèsia (si et cases per l' Esglèsia) que no és gran cosa més que una institució amb un curriculum ple de crims? És bonic que ells es disfressin d' enterradors i elles de col-i-flor? És bonic ajuntar forçosament familiars que entre ells no es poden ni veure i que de ben segur ocasionaràn problemes?...
Tothom és lliure de fer el que vulgui (homosexuals també, em sembla una barbaritat que no es vulgui reconèixer el seu dret a casar-se si ho volen) però jo qüestionaria seriosament el valor del matrimoni. El matrimoni és una institució poc valuosa (és la meva opinió) i no és estrany que en els països menys desenvolupats tingui més importancia. Hi ha gent no pot aspirar a res més que no sigui casar-se i tenir fills, sovint forçosament, en males condicions i en casos lamentables en que arriben a casar infants (generant-se abusos).
No és estrany tampoc que sigui l' Esglèsia la que més pressioni amb el concepte de "família" perquè l' Esglèsia sap que és un bon sistema per dominar a les persones. Entre altres coses l' Esglèsia hauria de saber que no cal casar-se ni tenir fills i que hi ha altres formes de família que la que imposen. Per exemple, mares solteres... o matrimonis homosexuals amb fills adoptats. Si la parella és bona i s' estima per què no se li reconeix valor? Quin problema hi ha amb l' homosexualitat? És natural i no fa mal a ningú! Oh! Ja entenc, una parella homosexual tindrà sexe per gust i no per tenir fills i això es considera depravat. Doncs bé, al llarg d' aquesta entrada ja dic que tenir fills no és obligació i que el sexe no és dolent i que la seva funció no és només la reproducció.
Una altra cosa important: tenir fills ni és necessari ni és obligatori.
Comparteixo amb vosaltres una noticia absurda: Ucraïna prohibeix postura del Missioner perquè diuen que es poc fèrtil i la postura que s' imposa és la d' El gos.
Sincerament, això ho he sentit a dir altres vegades però, és creïble? Quina base científica té?
I ara el més important: la vida sexual és cosa de les persones i no de les autoritats. I què faràn? Posar policies als dormitoris? Les parelles escullen elles les postures que vulguin i la funció del sexe no només és tenir fills, és també relacionar-se i sentir plaer! Però sembla que les autoritats d' Ucraïna no ho veuen així i fins i tot baixen el sou de parelles que no tenen fills!
Que quedi clar: tenir fills no es una obligació.
És una decisió important i per tant, l' has de prendre tu i no una altra persona. Tu i només tu decideixes si vols tenir fills o no, quants i quan.
Hi ha com una estúpida corrent que sembla pressionar amb el tema de casar-se i tenir fills quan això és una decisió personal.
Em posa malalta a més a més, aquella gent estúpida que diu que els que no volen tenir fills són persones egoistes. Què té a veure amb l' egoisme? No tothom vol tenir fills i algunes persones prefereixen abans dedicar-se més intensament a assegurar la seva vida, posició social, educació, carrera professional... i això no és pas dolent, és bo perquè tots estem al món per desenvolupar-nos. A més a més, com més desenvolupada i completa està una persona, millor pare/mare serà si es decideix a tenir fills!
Precisament he vist més egoisme en moltes parelles que tenen fills que no pas en parelles que es mantenen sense tenir-ne. Hi ha gent que té fills per caprici, per egoisme precisament. Els tenen no perquè els vulguin realment sinó que els tenen per la pressió social i perquè es pensen que una criatura és com una nina que després si et canses la pots desar en un calaix i desatendre-la. Però sembla que en aquesta societat frívola, inculta i "borrega" está mes mal vist no voler fills que tenir-los de qualsevol manera.
Un fill és per cuidar-lo i estimar-lo tota la vida. Has d' estar totalment preparat/preparada per tenir-lo i donar-li tot el que necessita: molt afecte, una educació excel.lent, bona alimentació... Has de desitjar tenir aquell fill i garantir-li una bona vida! Si no és així, millor oblidate' n, i mira, no passa res, sembla que no tenir fills estigui mal vist o sigui un fracàs però el fracàs és portar al món un fill que no viurà bé.
Aquí també entra el tema del avortament. Jo estic totalment a favor i tan em fa la polèmica dels que es fan dir patèticament "provida". La vida precisament és massa valuosa com per llençar-la a les escombraries. S' han d'evitar a tota costa embarassos no desitjats però a vegades els anticonceptius fallen o hi ha casos d' abusos o problemes de salut... Els que consideren que les dones que avorten són unes fresques i unes irresponsables... no tenen ni idea de res. Un avortament és un procés molt dur tan físicament com psicològicament (en alguns casos) i mai s' avorta per gust. Ja és prou dur com per a sobre estar criminalitzant les persones que prenen aquesta decisió. En molts casos un avortament és el mal menor i SEMPRE la decisió és totalment de la dona, SEMPRE. No tenen dret a dir res els altres, perquè cadascú té la seva pròpia situació i s' ha d' empatitzar. És millor avortar que tenir un fill no desitjat perquè aquí es perdrà la seva vida, la de la seva mare i la de més persones al seu entorn. I que quedi clar que un avortament no és un assassinat. Un embrió sense sentits, ni consciència ni sistema nerviós desenvolupat no és una persona i per tan, avortar no és assassinar.
Per cert, em sembla molt significatiu que l' Esglèsia estigui en contra de l' avortament. En primer lloc no té cap autoritat sobre el tema i després tenint en compte la quantitat de vides que han destruït i continuen destruïnt (sobretot la de molts nens) més els hi valdria tancar la claveguera que tenen per boca, que són els principals enemics de la vida. Són uns criminals ells i no les dones que avorten. S' han de respectar les decisions dels altres! Prou d' atacar les dones que avorten! Sembla mentida que tingui més dret un embrió que una persona ja feta del tot!
Sobre el tema de tenir fills o no, segueixo. Us heu fixat en que hi ha superpoblació i la misèria va creixent com l' escuma? Per què doncs en aquesta societat se segueix pressionant per tenir fills (i criticant els anticonceptius, l' avortament... etc)? Doncs perquè l' objectiu de les autoritats és aquest precisament, generar misèria, mireu:
En primer lloc, els polítics volen superpoblació perquè així la gent passa més gana, es fa més difícil l'accés als estudis, disminueix la feina i la poca gent a la que deixen treballar malviu sent esclava en feines precaries sense plantejar-se una alternativa... Es genera mala qualitat de vida i per tant, la gent surt molt dèbil per la gana i la falta d' estudis i és més manipulable. Creixen la ignorància, les feines infrahumanes, la mala salut... La gent està malament perquè està tot el dia ocupant-se de fills sense haver-se realitzat ells mateixos i així de pas donen als fills una educació pobra, una vida familiar estressant i gens afectuosa...
Vivint així, la dona està esclavitzada a casa sense accés a feina i estudis. La gent viu idiotitzada i prematurament envellida i segueix la corrent perquè per començar, està la pressió insuportable de la família, la familia és un grup i els grups acaben amb l' individualisme, t' acostumes a la dictadura de fer el que els altres diuen i "estimar" per obligació. Es genera en conjunt una gran infelicitat i la gent acaba amb el seu potencial destruït. No us enganyeu, els valors familiars són menys valuosos del que ens creiem, el matrimoni és una institució innecessària, la monogamia està imposada per limitar experiències i relacions. Ho tenim tan arrelat que ens sembla inconcedible una alternativa.
No crec que l' èsser humà sigui monògam. Això de la monogamia ens ho han dit per limitar-nos. Llavors en qualsevol cas, s' ha permès a l' home disposar de més parelles però no a la dona. Encara avui dia es diu que l' home amb moltes parelles és un heroi però la dona amb moltes parelles és una fastigosa. És diu que l' home és infidel per naturalesa, per justificar enganys. Per altra banda, sempre s' ha castigat la infedilitat de la dona, fins i tot se la culpa si és el seu marit l' infidel. S' ha castrat la potent energia sexual de la dona, amb el matrimoni i amb tot tipus de càstigs, això és fruit del masclisme perquè s' ha convertit la dona en una propietat de l' home, ja que aquesta és molt potent sexualment i també perquè en moltes cultures ha estat sempre difícil comprovar la paternitat. Monogamia o poligamia ha de ser un tema que es plantegin les persones i que les decideixin amb les seves parelles. La vida sexual d' una persona no ha de decidir-la la societat.
Ha de canviar també el concepte de parella i les idees sobre el sexe. Les relacions obertes evitarien molts traumes, s' anul.laria el concepte "infidelitat" i la gent tindria una vida sexual més rica i plaent. Per què doncs ens han imposat la monogamia, el matrimoni... etc? Doncs per limitar una vegada més la sexualitat de les persones. L' energia sexual és molt potent. No es pot controlar la vida sexual de les persones però en part les autoritats ho han aconseguit. Sabeu per què? Doncs perquè com més frustrada, traumatitzada i amb més prejudicis sexuals està la persona, menys bon sexe té, més infeliç és i per tant, més dèbil i més manipulable. Intel.ligència i felicitat espanten als polítics. Un poble intel.ligent i feliç és una amenaça per a les autoritats.
Hi ha molts tabús contra el sexe i molts prejudicis però això ha d' acabar. La gent ha de poder tenir la vida sexual que vulgui! Que persegueixin als criminals sexuals i no a les parelles que fan el sexe que volen (poligamia bisexualitat, homosexualitat...), però és clar, els criminals sexuals són mimats a la societat, és veu amb les seves condemnes ridícules, l' escandalosa impunitat i tota la complicitat legal i del sistema. Els agressors sexuals són els millors amics d' una societat masclista ja que ells són els que més destrueixen la vida sexual de la dona i per tant, una bona part del seu poder i seguretat. Però això no serà sempre així! En algún moment hi ha d' haver llibertat i seguretat per a les dones. Fem que així sigui.
Així doncs, la gent ha de ser lliure i no lligar-se al sistema ni al concepte rígid del que és o "ha de ser" la família. La família de veritat, la que val la pena, és aquella gent que s' estima, no la que té llaços de sang. No importa la sang ni el cognom! L' amor és l' únic que importa però la gent continua oblidant això i malgastant la seva vida donant importancia al cognom i a seguir amb el cognom (una altra mala raó per a tenir fills: passar el cognom, com si un cognom valgués alguna cosa i com si fos millor una família per les generacions que tingui). Fins i tot hi ha tradicions ben absurdes sobre el cognom: perdre' l en cas de matrimoni com passa en alguns llocs, o que el del pare es consideri més important que el de la mare. El cognom pot ser un tema pràctic però veritablement no té cap valor.
I per acabar una nova reflexió sobre tenir fills/es. S' ha d' aconseguir que les persones no hagin d' escollir entre tenir fills i vida professional. Hi ha d' haver conciliació d' horaris, llargues baixes per maternitat i paternitat i moltes ajudes. La feina s' ha d' adaptar SEMPRE a la persona i no a la inversa.
La maternitat ha d' arribar quan la persona vulgui i sempre crear les millors condicions possibles. Cal tenir un molt bon embaràs i sobretot un PART HUMANITZAT, ACABAR DEFINITIVAMENT AMB LA VIOLÈNCIA OBSTÈTRICA!
Que s' acabin les operacions innecesàries, maltractar mares i fills als hospitals, obligar a la dona a parir en una posició antinatural que produeix gran patiment i complicacions (panxa amunt). Que deixin a la dona accedir a tota la informació i alternatives possibles, que en el part es posi com el cos li demani (normalment i òbviament, en posició vertical). Que no separin les mares dels fills, que es dóni força a la lactancia materna i que s'acabin prejudicis del tipus que la lactancia destrueix els pits o que la dona es converteix en una ruina després de la maternitat. El cos ben atès es recupera del tot i la ment també.
El part és una experiència meravellosa i totes podem parir, que ens deixin fer-ho i no arruïnin el moment!
Vivim en una societat en que la violència està tan integrada que ja ens sembla normal, per tan, la violència obstètrica a vegades ni es reconeix sense tenir en compte que existeix i que provoca depressions postpart. La depressió postpart és produïda més pel trauma de la violència obstètrica que no pas per aquella bajanada que diuen de que les dones som éssers irracionals que ens tornem boges per l' efecte de les hormones. S' ha d' acabar amb aquests menyspreables mites. Si t' han maltractat i robat un moment màgic i no ho reconeixen, és normal acabar amb depressió i si després veus a la teva vida un canvi tan gran que se' t fa costa amunt i no et sents recolzada, és normal tenir depressió! No són les hormones, per favor! Prou de tractar a les dones com si fossim malaltes mentals en mans de les hormones. Prou ja de la pseudociència que considera defectuós el cos femení.
Fem que el tenir fills sigui una elecció lliure i que sempre sigui en bones condicions! Arribem al món amb amor i tots els recursos possibles, tinguem una bona qualitat de vida des del principi i canviem tot el sistema de dalt a baix potenciant sempre el nostre individualisme!
