Com vaig comentar en entrades anteriors aquest passat any 2012 ha estat espectacular i en part semblava indicar que s' acostaven fets bastant especials. Aquest 2013 està venint carregat d' oportunitats i noves experiències.
Com a actriu segueixo amb els meus monòlegs que escric jo mateixa i que interpreto en cafès teatre i festes privades i després també tinc les meves actuacions davant la càmara. Recentment he actuat en el videoclip de la cançó "Actitud" per al grup Gritando en silencio. Després d' esperar ansiosa el resultat, unes setmanes després del rodatge s' ha estrenat aquest projecte de Lopetegui productions. Recordo amb molta il.lusió el rodatge. Vam gravar al bosc i a la ciutat per mostrar dos móns en oposició. El meu personatge és un esperit de la natura que a través d' un portal màgic arriba a la ciutat, un món agressiu i sense esperança. Per altra banda, un altre personatge, un arquitecte amargat i destruït per la seva vida estressant també troba el portal màgic i coneix el contacte amb la natura. Va ser un rodatge de moltes hores i per caracterització jo portava un maquillatge molt vistós que s' havia d' anar retocant i també anava descalça per tot arreu, arrossegant-me, corrent... per bosc i carretera. Feia fred i era cansat però creieu-me que no importa, sóc una privilegiada per formar part d' un projecte així. En el rodatge també hi havia una àguila entrenada que dóna molta vida al videoclip i que entre toma i toma em van ensenyar a portar-la al braç amb menjar i paciència. Les nostres mirades es van trobar intensament. Vaig jugar amb les fulles, acariciar els arbres... em va encantar deixar lliure la meva part més incivilitzada! Quan ja estava tot rodat vaig tornar a casa agraïda per totes les experiències que em permet viure la interpretació, experiències que en altres professions no es viuen.
Per altra banda, aquesta setmana he actuat en un curt en el que dóno vida a una actriu que interpreta la reina Gertrud en una accidentada representació de "Hamlet". Malgrat ser un curt de molt poca durada, com no, necessitava molt treball i en el meu cas també una caracterització ben definida ja que es tractava d' un personatge que no és de la meva edat i a més a més necessita el característic maquillatge teatral. Així doncs, interiorització, assaig, laca, maquillatge, vestuari... llums, càmara, ACCIÓ!
Una vegada més m' he vist envoltada de focus, càmares, travellings, cables... sentint bé el món del cinema en oposició al món del teatre que es trobava allà representat per un teló i un camerino. Contrastos. Em feia pensar una vegada més en la dualitat, com en el videoclip, natura-ciutat, teatre-cinema.
Això no és tot, m' estic movent ara en un altre món: la fotografia. Incòmoda al principi, la meva única experiència eren els meus photobooks promocionals com a actriu que em semblaven un mal necessari. Tot i així sempre m' ha encantat anar a exposicions, experimentar amb la meva càmara, veure llibres de fotografia... i decidint al final llençar-me a una nova aventura. Sempre havia pensat que la fotografia era una sortida més per a l' actor/actriu. Segons la meva opinió, un intèrpret sempre pot donar més que un/a model, sobretot quan es tracta de fotografia artística. Quan et poses davant l' objectiu has de transmetre, estàs creant, la fotografia no és solament obra del fotògraf. Així doncs, vaig començar oficialment i seriosament aquest passat estiu, gairebé com una celebració per un agost molt especial que havia viscut recentment i que per a mi era un abans i un després a la meva vida. Havia absorvit l' experiència de sessions anteriors, m' apassiona aprendre i millorar... i malgrat tot sentia (sabia) que començava des de zero. Ara és un no parar. Sessions totes les setmanes. Ho veig com una extensió de la meva experiència com a actriu, un gènere més, una nova oportunitat. Un dia sóc una nimfa del bosc, un altre una guerrera, un altre dia una escultura grega... Em veig amb túnica blanca i amb corona de flors, vels, armadura, llenceria... o res. Què seré avui? El que calgui i serà meravellós.
Entre algunes de les sessions fotogràfiques preferides està una del mes passat. Vaig treballar en una sessió a la platja per al fotògraf Pietro Zuco i per fred que fes vaig entrar al mar, encantada de l' aigua, de la sorra... sempre desitjant el mar. Va ser una experiència alliberadora. A més a més va ser meravellós conèixer a dues persones tan especials com Zuco, tot un artista i la seva companya, la tarotista i dissenyadora de tarots Pepi Valderrama. Van sortir moltes idees i molta il.lusió d' aquesta trobada. Un altre regal de la professió: algunes persones que vas coneixent i et fan crèixer com comentaré més endavant.
Busco referències i visc intensament cada un dels assajos, rodatges, representacions... sé que em regalaràn experiències incalculables.
Penso en els sacrificis fets per poder estudiar, els castings, el fet de buscar oportunitats cada dia, les condicions dures d' alguns dels projectes i veig que el preu sempre val la pena pagar-lo. Hi ha qui no està decidit a esforçar-se i no descobrirà mai el món que he conegut jo. Quan ens endinsem en el món de l'art, sovint ens hem d' esforçar molt més que en moltes altres professions. Mai en sabem prou, constantment aprenem i s' ha d' estimar intensament el que fem.
Admiro Stanislavsky, el seu compromís amb l' art i com va millorar les tècniques de la interpretació quan alguns actors només eren titelles. Recordo la seva frase: "estima l' art en tu mateix/a i no a tu mateix/a en l' art". Al llarg del temps vaig veient farsants. Gent que es considera artista però que no ho és. Es fan dir artistes per presumir i per justificar la seva absoluta falta d' acció quan precisament l' artista és un ésser inquiet que no para. Els farsants busquen tot tipus d' excuses per a no treballar, ja sigui que no surten projectes que li interessin o que no compensen econòmicament etc. quan el que passa és simplement que tenen mandra. Mandra i supèrbia, enemigues mortals de qualsevol art, no permeten avançar. Les arts al contrari del que alguns creuen, no són per presumir i lluïr-se, les arts no estàn al nostre servei, nosaltres estem al seu i la creativitat i l' experiència sempre ens compensaràn. A vegades ho fem millor, altres vegades pitjor... però és que el camí no és fàcil i l' esforç ha de ser constant, cada pas que fem ens desenvolupa i cada pas que no fem ens va atrofiant. El món de la faràndula no és per a gent mandrosa i superficial.
Al llarg del temps em trobo persones que m' ajuden a crèixer, artistes dels que puc aprendre molt... i també envejosos, presumptuosos... però com que el meu camí el tinc clar, per moltes dificultats que tingui, sempre agafaré forces del meu objectiu i de qui em dóna suport i seguiré avançant cap endavant, passant els obstacles que calgui. Quan vaig decidir el meu camí, ja sabia que no era fàcil i com he dit abans, és un preu que puc pagar.
