SI NO ÉS SA NO ÉS SEXY

Avui us vull parlar d' un dels pitjors invents de la humanitat: els talons alts. La primera vegada que em vaig posar uns talons alts (eren molt alts) va ser per un paper al teatre, el meu personatge els portava i jo els vaig usar però quan no estava a l'escenari o al finalitzar la funció, el primer que feia era treure' m les sabates i fer-me un bon massatge als peus. La veritat és que no em costa portar talons alts però no vull usar-los. Alguna vegada em poso talons alts per anar a una festa (quasi mai perquè no cal), per fer-me unes fotos, per un paper... però sempre camino el mínim amb ells. A la meva vida diària uso talons gruixuts i de poca alçada i també cunyes moderades. M' agraden els meus peus i vull tenir-los bé, que no facin mal i que no es deformin. Em sembla una barbaritat portar talons alts, s' han d' utilitzar poc o gens. Jo els evito sempre que puc, és a dir, el 98% de les vegades i quan els faig servir, intento no estar dreta ni caminar gaire. Quan la gent comença a dir ximpleries sobre què "bonics" i "femenins" que són els talons alts jo els pregunto si els hi semblen boniques les deformitats com els galindons ("juanetes"), els dits en martell, l' artrosi de genoll, les lesions d' esquena i el tenir poca mobilitat... És espantós usar una cosa perjudicial per a la nostra salut només perquè és "bonic" (i això de que és bonic és un altre invent estúpid de la publicitat, que com sempre, crea complexos i intenta vendre coses inútils). Estic cansada de sentir que els talons alts són tan bonics i que estilizen tant (¿i per què vols estilizar-te?). No hi ha res com tenir els ossos del peu al seu lloc i caminar i ballar amb llibertat, això sí que és bonic.
Ara recordo aquella publicitat estúpida i atroç de Loubotin en el que apareixien cames mutilades de dona per mostrar les seves sabates. En el món de la moda ja s' han usat moltes vegades imatges de dones destrossades d' una manera o altra i que es frivolitzi amb la violència, que s' utilitzi per fer negoci i que ens venguin la violència contra la dona com a eròtica i sexy és una gran vergonya. Loubotin a més a més, va dir que ell no dissenya calçat pensant en la comoditat, ell diu pensar en allò bell i sexy (és curiós como per a  tanta gent allò bonic i sexy ha d' estar renyit amb allò còmode i saludable). També va dir que ell al dissenyar pensa en els homes i no en les dones i això es nota, no li importa que la dona pateixi, el que li importa és que li agradi als homes (a veure si la gent se' n adona d' una punyetera vegada que les dones no estem aquí per satisfer als homes. I si a als homes els hi encanten els talons, que se' ls posin ells). Doncs bé, gent com Loubotin ho té fatal amb gent com jo, perquè jo quan faig QUALSEVOL COSA, també quan em calço, no penso en agradar als homes ni a ningú, penso en agradar-me a mi mateixa, i jo m' agrado còmoda i sana.
No em perjudicaré la salut per una estúpida frivolitat. Jo sóc una persona sacrificada i lluitadora però per coses importants, no per frivolitats (això de que per a estar guapa s' ha de patir és mentida però si fos veritat jo preferiria estar lletja). Per semblar "sexy" i "femenina" a una colla de ximplets influenciables no faré res i menys encara perjudicar la meva salut. El cos mereix mereix respecte i l'opinió dels altres no importa gens. Ja ho he dit moltes vegades, no estem aquí per agradar als altres ni per complaure a ningú de cap manera.
Hi ha gent que s' enamora de les sabates de Loubotin, les veuen molt "fashion" però jo crec que el peu humà és molt més bonic que una estúpida sabata, i s' ha de cuidar. Em sembla horrible veure tanta gent destrossar-se els peus amb els talons (fins i tot hi ha dones que s' han tallat el dit petit del peu per portar talons amb més facilitat).  Què tenim al cap? Per favor, deixem-nos de fer barbaritats per encaixar en motlles absurds, deixem d' escollir com a "bonic i sexy" allò més perjudicial i antinatural. Per a mi, si no és sa, no és sexy!

TOLERÀNCIA?

Malala Yousafzai

"Tolerància" diuen, como si fos la panacea. Tolerància segons com i el què, no? Jo no sóc tolerant, en alguns casos no sóc gens tolerant, no ho sóc amb l' homofòbia, no ho sóc amb la misogínia, no ho sóc amb el racisme... No s' ha de tolerar tot. Recordo quan els talibans van tirotejar a Malala Yousafzai per lluitar pel dret de les nenes a l' escolarització. Aquests fets es van condemnar però sempre hi havia algún "progre" que deia dels talibans: "però és la seva cultura i s' ha de respectar". Com? Vaja, que si la seva "cultura" és tirotejar a les nenes que volen anar a l' escola hem de ser tolerants, respecta-ho i a sobre somriure i creure' ns molt bones persones. Si hem de protegir, perpetuar i tolerar barbaries molt malament anem, igual que la pobresa, la tauromaquia, l' ablació, l' esclavitud... les costums i les tradicions no poden estar per sobre dels drets ni de les persones ni dels animals. No pot ser que es repeteixi qualsevol cosa espantosa només perquè ha passat sempre, perquè és tradició, només perquè hi ha gentussa que creu que ha de ser així. Allò malvat no s'ha de tolerar, s'ha de destruir.

LA FAMA SOBREVALORADA

"Voleu la fama però la fama costa i aquí és on començareu a pagar. Amb suor". Aquesta és una famosa frase de la sèrie "Fama", ja sabeu, estudiants d' arts escèniques que es deixaven la pell per la fama. Jo també vaig sentir aquesta frase (mig en broma mig seriosament) quan estudiava Art Dramàtic i la meva resposta era: "doncs no, jo no vull la fama". Jo vull expressar-me, transmetre, aprendre, fer-ho cada vegada millor... i viure d' això; per aconseguir-ho he fet i faig grans sacrificis, ho pago amb sang, suor i llàgrimes (ai, si només fos amb suor!). Esforç per aprendre, esforç per millorar.

La fama és una altra història, la fama m' importa ben poc, per la fama no faré res. A més a més, no és necessari suar per la fama. Hi ha gent terriblement estúpida, mandrosa i incompetent que és molt famosa, no saben el que és lluitar. Per millorar dia a dia en el món artístic (i en altres territoris) sí cal lluitar molt però per la fama no val la pena i ni cal fer-ho. La fama en sí no té cap valor. Per què li donen tanta importància? La gent no és millor ni pitjor pel fet de tenir fama. Avui dia entre els més famosos hi ha personatges horribles, ignorants, avorrits, superficials... no són dignes d' admiració. Veig sovint grans artistes anònims per una banda i gent famosa que no val res per una altra banda, jo prefereixo els primers, són gent interessant que aporta quelcom.

Per tenir fama no cal matar-se del esforç en una academia, qualsevol idiota es fa famós avui dia per anar al llit amb algú de la tele -no fa falta que sigui veritat, pot ser una invenció-. Per què li donen valor a la persona per ser famosa i no pel que fa a la seva vida?

La fama en sí no val res i menys avui dia que la gent sovint tria com a herois als personatges més absurds. 

La gent famosa no és millor que ningú, no entenc als que es tornen bojos quan es troben amb algú famós (després de tot, els famosos són vulgars mortals com tots els altres).

Si estudies no ho facis per fama ni per diners, que sigui perquè ho estimes, perquè forma part de tu, perquè vols fer-ho bé, molt bé. Alguna vegada m' he trobat gent que deia que volia ser famosa, gent a la que no li importava la interpretació, doncs veureu, veure això em posa malalta, a una escola de Art Dramàtic (o de dansa o del que sigui) no hi has d' anar per ser famos@, hi has d' anar per ser actor/actriu i tan bo/na com sigui possible. Prou ja de tanta superficialitat! L´art és important, no és un mitjà per a que presumeixin els més ximples. Usar l'art per presumir i cridar l' atenció em sembla una indecència, això és prostituir l' art. És terrible la manca de valors que hi ha en aquesta societat i com es desvalora l' art, tot i que també cal dir que el que va a estudiar qualsevol disciplina artística amb aquesta actitud, normalment ho acaba deixant perquè no pot suportar l' esforç que cal dedicar (que ni s' ho imaginava) i perquè al no estimar l' art no pensa sacrificar-se.

És millor ser artista que ser famós. I si un artista es fa famós, això no significa que sigui millor que un altre que no ho és.

El reconeixement és una altra cosa i té aventatges també, clar que sí. Està bé que et coneixin, que t'admirin, que triomfi el que facis, això et pot obrir portes i està molt bé si veritablement has mostrat qualitat a la teva feina.

Lluita per ser bo/na en el que facis i si arriba el reconeixement, si arriba la fama... fes-ho servir al teu favor,  però si és la fama en sí el teu únic objectiu, la teva única motivació... t' has equivocat de camí, però tranquil@: per tenir la fama no s' ha de suar tant. Inventa qualsevol estupidesa, surt en un reallity show, monta un escàndol i ja ho tens. Les persones que volem fer alguna cosa útil ja suarems nosaltres i ho farem encantats/des, amb fama o sense ella.

FES EL QUE ESTIMES

Foto de Modrý

Una companya amb la que he coincidit a classes de dansa em va comentar que la seva família la pressiona per a que deixi les seves lliçons. Jo estic escandalitzada, la seva família no se'n dóna compte de que ella és feliç estudiant dansa?, no veuen com és d' important per a ella? No han vist que el que ella faci o deixi de fer és només cosa d' ella?, i no saben que l' art és de les coses més grans que hi ha a la vida?
Jo porto molts anys estudiant interpretació, dansa, música... i això és la meva vida. Adoro l'art i busco aprendre cada dia més. Dedico temps, força i diners a cada lliçó, malgrat que moltes vegades he tingut en contra molts factors però jo sempre he lluitat per seguir estudiant. He fet grans sacrificis. S' ha d' estudiar toda la vida!
Jo també cada cert temps sento genteta ignorant que em diuen que deixi les classes, que això és perdre el temps, que si val molts diners, que només són "hobbies"... Hobbies? Quina frivolitat és aquesta? Les meves activitats artístiques són la meva vida, és una ofensa que les considerin simples hobbies. Aquesta gent ridícula que a la seva vida mai ha sentit passió per a res, potser haurien d' aprendre a callar i a deixar en pau als altres. Aquesta gent profundament ignorant, insensible i inculta haurien de saber d' una maleïda vegada que l' art no és una pèrdua de temps ni un caprici, les actividats culturals són totalment necessàries, ens desenvolupen en molts sentits, ens donen felicitat, cultura... i poden ser també una professió (com en el meu cas i també en el d' ella que està començant a ser professora de dansa en diferents centres, sent ja més que una alumna), una feina molt satisfactòria i valuosa perquè no totes les feines han de ser horribles.  Em sembla fastigós que hi hagi tanta gent que pensi que fer quelcom artístic és perdre el temps, la veritat és que dedicar-te a allò que estimes i et desenvolupa és la millor manera d' aprofitar el teu temps.